Els sis anys de Gabriel Ferrater com a crític d’art
Un llibre recull els escrits del reusenc sobre pintura
ReusGabriel Ferrater va ser un intel·lectual polifacètic. És conegut sobretot per l’obra poètica, lingüística o les traduccions. Un altre dels camps que va treballar i potser el més desconegut és el de crític d’art. Obrador Edèndum ha aprofitat l’Any Ferrater, que commemora els cent anys del seu naixement, per editar L’art de la pintura. El llibre és una relectura de l’obra Sobre pintura (Seix Barral, 1981), en què el germà de Gabriel Ferrater, Joan, recopilava peces en gèneres literaris, com les cròniques d’actes, notes de crítica, ressenyes de llibres i un apartat central sobre pintura hispànica contemporània que estava confeccionant per encàrrec.
La relació de Ferrater amb el món de la pintura comença l’any 1948 en una visita familiar al Museu del Prado, on va quedar impressionat davant dels quadres clàssics que s’hi exposen. D’abans només se li coneixen alguns dibuixos amb llapis de quan era estudiant. Després de la visita al museu madrileny, Ferrater va pintar cinc quadres durant les estades que feia al Mas Picarany, situat a Almoster i propietat de la família. “Ell no tenia tècnica pictòrica. Ho fa com una manera d’endinsar-se en el món de l’art, per estudiar la composició i l’estructura, per veure com un pintor es posava davant del bastidor i creava l’obra”, explica Elena de la Cruz, editora de L’art de la pintura, junt amb Josep Batalla i Jordi À. Carbonell. Són quadres propers al cubisme, que actualment s’estan estudiant, per determinar si estan acabats o eren provatures.
Batalla s’ha encarregat de la traducció al català dels articles escrits originalment en castellà. De la Cruz destaca aquesta tasca, ja que s’ha buscat que sigui el més fidedigne possible a la prosa de Ferrater en aquesta llengua, partint dels escrits que es conserven. Els articles s’estructuren en tres àmbits temàtics: notes d’estètica, últims corrents pictòrics europeus i pintura catalana dels segles XIX i XX. A més, al llibre s’incorporen gairebé un centenar d’imatges dels quadres analitzats.
La faceta de Ferrater com a crític literari es desenvolupa entre els anys 1951 i 1957. La primera crítica la publica a la revista Laye i després hi va col·laborant periòdicament i també se’l pot llegir al Diario de Barcelona. “En aquests articles se li nota la seva formació francesa, l’estructuralisme, els clàssics. Ferrater buscava en les seves crítiques explicar una visió, racionalista, científica en l’estudi de l’art”, explica Elena de la Cruz, que recorda que el reusenc s’havia inscrit a classes de matemàtiques com a alumne no oficial i que li interessava molt l’àlgebra.
De la Cruz diu que en aquests articles la prosa del reusenc és “ferma” i s’hi entreveu el Ferrater lingüista, amb una gran capacitat de lectura i de treball, i també les contradiccions que el van acompanyar tota la vida. Llegeix molt sobre art i escriu sobre estètica pictòrica. Va a exposicions i es relaciona amb la bohèmia artística barcelonina. L’editora considera que el racionalisme del reusenc es combina amb la rauxa que li permet ser provocador i criticar, per exemple, Picasso, Casas o Rusiñol, afirmant que van pintar només per fastiguejar les famílies. També parla d’artistes contemporanis com el seu amic Josep Maria de Martín i el seu “cubisme seriós”.
Són sis anys intensos que acaben quan la revista Laye és tancada per la censura. Llavors Ferrater se centra en la poesia, una etapa que també cremarà al cap d’uns anys per abordar la lingüística i la seva idea d’escriure una Gramàtica històrica catalana. Una obra ambiciosa que no acabarà publicant. El 1972 es va suïcidar. Tenia només 49 anys.
