POLÍTICA

Aquell viatge a Cuba de l’estiu del 1978

Josep Sánchez Cervelló i Enric Bonan van assistir a l’11è Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants

Trenta-quatre dies fora de casa: vint-i-quatre en un transatlàntic i deu a Cuba. Debat polític a totes hores i també molta festa. Aquest era el pla l’estiu del 1978 de Josep Sánchez Cervelló i Enric Bonan, que havien aconseguit una plaça per participar en l’11è Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants. Sánchez Cervelló tenia 20 anys i era estudiant d’història. Hi anava com a representant de les Joventuts del PSOE. Actualment és doctor en història i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili. Bonan tenia 22 anys, militava a les Joventuts Comunistes i treballava d’administratiu en una fàbrica del seu poble, Torredembarra. Un any després es convertiria en regidor del primer ajuntament democràtic de la localitat. “Un company de partit va ser baixa d’última hora i d’un dia per l’altre em van proposar d’anar-hi. Estava esperant que el cridessin per fer el servei militar i no em podia moure del país. Però una oportunitat com aquella no la podia desaprofitar. En 24 hores vaig fer la bossa i vaig anar-me’n sense conèixer-hi ningú”, recorda Bonan.

La Unió Soviètica va posar el millor transatlàntic que tenia, el Leonid Sobinov, de 185 metres d’eslora, per traslladar cap a l’illa caribenya els assistents europeus. De la seguretat a bord se n’encarregaven guàrdies cubans. Hi havia piscina, pistes de futbol i voleibol, sales de festa i cinema. “També hi havia biblioteca. Eren llibres russos traduïts i te’ls podies emportar”, explica Bonan. Des de Crimea, el vaixell va fer escala a Gènova -on hi van pujar molts exiliats llatinoamericans-, Barcelona i Lisboa. Entre els aproximadament dos-cents joves de l’estat espanyol que hi van assistir hi havia des de grups armats com ETA VI Assemblea fins a les Joventuts Comunistes i les Socialistes, passant pel PSAN, els trotskistes i la Falange Autèntica, que tenia un discurs més marxista que falangista, perquè defensava la nacionalització de la banca i la reforma agrària.

Sánchez Cervelló afirma que el viatge va ser “molt interessant” i va aprofitar-lo per participar en xerrades i col·loquis que s’organitzaven de manera informal. Va conèixer personatges com el militar i polític uruguaià Líber Seregni (1916-2004), fundador del Front Ampli i primer candidat a president d’aquesta força política el 1971. “Era un opositor a la dictadura que va patir presó, però mai parlava malament de ningú. Em va impressionar”, comenta.

A bord del Leonid Sobinov hi havia molts comunistes italians i portuguesos, però Sánchez Cervelló buscava els socialistes lusitans. La Revolució dels Clavells era molt recent i li interessava molt la reforma agrària impulsada pel ministre d’Agricultura, el socialista López Cardoso. Finalment va contactar amb un grup de socialistes portuguesos, entre els quals hi havia António Vitorino, que acabaria sent comissari europeu de Justícia i Interior. “Hi havia bon rotllo amb la resta de passatgers de l’Estat i també amb els comunistes italians. Els comunistes portuguesos eren més tancats, més ortodoxos. Durant l’anada vam treballar els temes de debat que tractaríem a l’illa. Era l’època de l’eurocomunisme i hi havia molta discussió amb els més pro-russos”, apunta Bonan.

Deu dies a l’Havana

En arribar a Cuba, els van allotjar a l’Instituto Politécnico del Petróleo Mártires de Chile, als afores de l’Havana. Les autoritats volien que els nois dormissin separats, cosa que va generar protestes entre els espanyols. Finalment van aconseguir estar junts i la resta de països no entenien com havien aconseguit l’excepció. “Amb la barreja ideològica hi va haver grans debats. Mai he parlat tant de política com aquells dies”, recorda Sánchez Cervelló. Els dies a l’illa van transcórrer entre concerts, passejades per l’Havana i mítings. Un esquinç al peu va permetre a Sánchez Cervelló estalviar-se el míting de Fidel Castro, que va durar 7 o 8 hores: “En vaig veure un parell d’hores a la televisió, però amb l’excusa que em feia mal el peu vaig anar cap al llit”.

Militants de la trotskista Lliga Comunista Revolucionària van repartir uns 200 exemplars de la revista Combate a l’Havana. Uns policies els en van tornar unes quantes amb l’amenaça que a la pròxima anirien a la presó. “Amb aquests casos em va quedar clar que Cuba era un estat policial i poc tenia a veure amb el país que teníem idealitzat jo o el meu pare. En arribar a Barcelona, abans de preguntar-me com havia anat el viatge, em va dir: «I què Cuba?» «Una dictadura», li vaig respondre. «No hem pogut repartir ni un paper». El meu pare es va pensar que m’havia fet contrarevolucionari”, explica rient Sánchez Cervelló, que reconeix una certa decepció amb el que va veure a l’illa caribenya. “De la gent de l’illa em quedo amb l’hospitalitat i la senzillesa. La degradació urbanística era evident. Tot i el suport soviètic hi havia un bloqueig terrible. En les visites a l’illa anàvem amb grups molt controlats i no vaig notar que Cuba fos un estat policial”, diu Bonan.

Dinou edicions des del 1947 fins a l’any passat d’una trobada mundial dels joves d’esquerres

El Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants (FMJE) és un esdeveniment internacional organitzat conjuntament per la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD) i la Unió Internacional d’Estudiants des del 1947. La majoria dels assistents a les diferents edicions han sigut militants d’organitzacions juvenils de partits comunistes i grups ideològicament pròxims. La primera edició es va fer a Txecoslovàquia amb 17.000 assistents i el lema “Uneix-te a la lluita per una pau ferma i duradora!” La majoria de trobades durant la Guerra Freda es van dur a terme en països socialistes, excepte Àustria (1959) i Finlàndia (1962), que eren estats neutrals.

Moscou va acollir el 1957 l’edició amb més assistència, més de 34.000 persones de 131 països de tot el món. A l’Havana, el 1978, hi van assistir 18.500 persones de 145 països, amb el lema “Per la solidaritat antiimperialista, la pau i l’amistat”. Amb la desintegració del bloc de l’Est, el festival es va deixar de celebrar durant 8 anys: del 1989 a Pyongyang (Corea del Nord) al 1997 a l’Havana. Algèria, Veneçuela, Sud-àfrica i l’Equador han acollit el festival durant aquest segle, promogut per líders com l’expresident veneçolà Hugo Chávez. L’última edició, la dinovena, es va fer a la localitat russa de Sotxi l’octubre passat, amb més de 25.000 joves de 185 països.

Més continguts de