La culpa no és del president Puigdemont
Aquests últims mesos el govern de Madrid ha orquestrat un pla per justificar totes les accions que ara culminen en l’article 155. Es veia a venir el compliment del mandat democràtic que tenia el govern català fruit de les passades eleccions i, ignorant que el que s’estava posant de manifest era la voluntat d’una gran part dels ciutadans de Catalunya, han insistit a donar les culpes de tot plegat al president Carles Puigdemont. Només culpant-lo a ell es justificava l’aplicació del ja famós article de la Constitució.
Madrid no ha volgut (re)conèixer el veritable abast de l’independentisme perquè això suposaria posar de manifest que hi ha un problema de base. Perquè les diferències no són entre dos governs, només. L’independentisme és la voluntat de gran part de la ciutadania i continuarà existint després de l’article 155.
MARC BOLDÚ
BARCELONA
No tot s’hi val
Quan tot s’hi val, Pablo Casado adverteix Puigdemont que pot acabar com Companys.
Quan tot s’hi val, el ministre Dastis defensa que les imatges d’algunes càrregues policials de l’1-O són “falses’’ i que no tan sols la gent que parla espanyol “té dificultats” per comunicar-se a Catalunya sinó que la llengua espanyola “està discriminada a les escoles públiques catalanes”.
Quan tot s’hi val, el rei Felip VI fa una compareixença pública i no esmenta el mot diàleg.
Quan tot s’hi val, el consell d’informatius dels mitjans de comunicació públics espanyols ha de “demanar coherència” al govern espanyol.
Quan tot s’hi val, Girauta afirma que el dia 20 de setembre els manifestants a la conselleria d’Economia “van robar armes dels cotxes de la Guàrdia Civil” sense que cap jutge ho hagi confirmat.
I no tot s’hi val. Els que es fan dir defensors de l’estat de dret actuen com a màquina de repressió que treballa per deslegitimar diàriament els organismes i les institucions de Catalunya.
JORDI NOGUERA
PINEDA DE MAR
Aquesta Europa no
Portem unes setmanes en les quals la campanya #metoo per visibilitzar les agressions sexuals a les dones està ocupant les xarxes. Milers de dones i algun home compartint aquesta problemàtica i donant-hi visibilitat.
Però arriba l’hora de la veritat i què? Es fa un debat sobre l’assetjament a la Unió Europea i la imatge que ens n’arriba és la del Parlament buit. Una diputada aguantant un cartell reivindicatiu envoltada de cadires buides. Un debat en el qual d’un total de trenta-cinc intervencions, només cinc les van fer homes.
Però, esclar, per què perdre el temps en un tema que no els toca la butxaca, oi? Sincerament, no em sorprèn. Aquesta Europa no ens representa. Aquesta Europa ni la necessitem ni la volem.
LAIA ALTABA
MATARÓ
La xifra no importa
La setmana passada hi va haver un atemptat a Somàlia que va deixar la terrible xifra de 358 morts, 228 ferits i 56 desapareguts. Aquestes xifres són de les pitjors dels últims anys, molt més elevades que les dels últims atemptats a Europa.
Tot i això, la presència d’aquest atemptat als mitjans de comunicació ha sigut mínima. No em convenç l’excusa que ara el tema de Catalunya és protagonista.
No és la primera vegada que passa això. Sembla que el que importa no és el nombre de víctimes, sinó els quilòmetres que ens separen d’aquestes persones o, encara pitjor, el seu color de pell.
ALBA BALLESTEROS
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
