Altres déus
No acabo d’entendre l’eufòria del tot acrítica davant de tot el que té a veure amb la fira mundial de mòbils. Tot sigui pels diners, ens diuen. Esclar que en un món on les xifres i l’economia (capitalista) tenen l’última paraula, això deu tenir la seva importància. No podem anar contra el progrés, ens repeteixen. Sí, tot ha de ser com més intel·ligent millor, amb ginys electrònics cada vegada més ràpids. Però, això sí, han de tenir una durada curta, ja que ens esperen nous models, més bonics, més veloços; és, de fet, una lluita contra el temps i... contra la mesura. Els ideals de bellesa també queden capgirats, l’emoció dura ben poc. En canvi, no se sol parlar gaire d’ètica tecnològica, per exemple. ¿És possible, en general, una tecnologia que vagi més al cor que no a la ment i a la butxaca? Cerquem, sembla, només el que és útil, no sempre vetllant per les necessitats reals de l’ésser humà.
Ara, un mòbil pot ser un déu. Abans, a Déu se’l podia portar al cor, si eres creient. Ara se’l porta a la butxaca, gairebé les 24 hores del dia. És una mena de protecció, també pot ser una obsessió. Quin futur ens espera, doncs? ¿És possible que en l’època daurada dels ginys de la comunicació sigui, paradoxalment, també la de la incomunicació?
El vassallatge d’alguns a una certa tecnologia i al guany econòmic immediat no difereix gaire de la submissió d’altres a determinats símbols. Com el rei, per exemple, al cap i a la fi un ciutadà més d’aquest país, que tant s’omple la boca d’igualtat, però no tant d’ètica i de compassió.
DAVID SERRADOR
VIC
Una història coneguda
Tots la coneixem: moviments socials que pretenen “un món on serem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures” (Rosa Luxemburg), però que, quan la democràcia dona l’oportunitat de governar als seus representants més moderats, es veuen atrapats per un dilema pervers: resistir-se per coherència a repartir la pobresa (per exemple, permetent, com fan sense cap escrúpol les forces polítiques afins a l’ statu quo, que un lloc de feina estructural sigui cobert per una infinitat de contractes temporals), però sense aconseguir repartir la riquesa, atesa la ferotge resistència dels poders fàctics.
Mentrestant, els subjectes de la història, la classe social assalariada, obliden aviat el seu historial de les lluites que han lliurat per aconseguir els drets de què gaudeixen, i acaben perdent la consciència de classe (“Les nostres classes dominants han procurat sempre que els treballadors no tinguin història, no tinguin doctrina, no tinguin herois ni màrtirs. Cada lluita ha de començar de nou, separada de les lluites anteriors: l’experiència col·lectiva es perd, les lliçons s’obliden”. R. Walsh).
Llavors arriben les eleccions i es consuma el desastre: com a la faula de Tommy Douglas, polític canadenc considerat pare de l’assistència sanitària universal, els ratolins voten gats.
JESÚS VEIGAS RODRÍGUEZ
BARCELONA
Carrers mal il·luminats
¿No creieu que la il·luminació de Barcelona en alguns casos és molt pobra? En una ciutat com la nostra la il·luminació és molt important, ja que ens aporta seguretat, comoditat, més visió en hores nocturnes i fins i tot forma part del paisatge urbà. Actualment en passejar de nit per Barcelona t’adones que hi ha carrers i monuments molt il·luminats, però que n’hi ha d’altres que estan totalment a les fosques. Com a conseqüència d’això, hi ha carrers que es queden sense transitar perquè la gent es queixa que són freds, solitaris, insegurs i, esclar, perillosos. Caldria que l’Ajuntament de Barcelona millorés la distribució dels fanals, per aconseguir un ambient més atractiu, acollidor i segur.
ELOI MAS I RIKA ZARAGOZÁ
BARCELONA
