CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 01/04/2018

Els familiars dels presos al Parlament

La imatge del Parlament del 24 de març en què es podia veure com els diputats de Ciutadans i del PSC es quedaven asseguts als seus escons i d’esquena als familiars dels presos polítics mentre aquests eren aplaudits per tots els diputats -que estaven drets- de les totes les altres forces polítiques resulta, com a mínim, vergonyosa i tot un reflex de la divisió -que no fractura- que pateix actualment la societat catalana. Si no volien aplaudir, que no ho fessin, però, com a mínim, es podien haver posat drets, mirant de cara als familiars dels presos i deixant de banda les seves diferències polítiques, com a senyal de respecte i d’educació.

La imatge d’aquests polítics constitucionalistes asseguts resulta encara més lamentable i contradictòria alhora, ja que es dona el cas que durant els seus respectius discursos el senyor Miquel Iceta va voler mostrar la seva empatia amb la situació dels familiars dels presos, i la senyora Arrimadas es va queixar reiteradament del fet que els polítics sobiranistes no la saludaven quan es trobaven pels passadissos de l’esmentada institució catalana. Una mica més de coherència i d’educació, sisplau!

JOSEP VILÀ

OLESA DE MONTSERRAT

Lliçons de vida

Dedico aquestes paraules a tots aquells que entristits, dolguts, rabiosos, es refugien en l’odi i la lamentació, cansats dels constants atacs de què som objecte com a país, i en particular de l’altíssim preu que fan pagar a persones que estimem i admirem per la seva entrega en defensa dels nostres valors i la nostra llibertat com a poble.

Aquest darrers dies, tràgics sens dubte, enmig dels esdeveniments més durs de la història recent, hem estat testimonis de dos fets d’un significat extraordinari.

El primer, dissabte de la setmana passada al matí. Un Parlament que marca la diferència entre valors d’humanitat i la seva pèrdua a canvi d’un sou de mercenari. Que mostra un contrast brutal entre amor i generositat i indignitat vergonyosa. Entre qui mira a la cara dels que pateixen i qui els dona l’esquena.

El segon, aquell dissabte a la nit, la gran lliçó de maduresa que ens van donar tres joves, fills d’ empresonats, al programa de TV3 Preguntes freqüents. Voldria per a mi, que ja soc gran, la maduresa, la fermesa, la serenor i l’ esperit de lluita en peu de pau que ens van mostrar.

A aquells que pateixen, que se’ls remou l’ànima, que senten i comparteixen el dolor intens d’aquesta repressió, els dic: mireu-los. Admireu-los. Tenim futur. Tenim un gran futur. Les nostres idees han arrelat. Hem fet escola!

A aquells que fomenten la divisió per culpar-nos-en. A aquells que volen fer normal el silenci. A aquells que abusen del poder per nodrir-se. A aquells que no ens coneixen, ni ho volen, els dic: teniu al davant un poble, sencer, intacte, madur, ferm, alçat. També obert, generós, sempre disposat a enraonar, que vol dir posar en raó.

Però també un poble valent, veterà en la lluita per mantenir vives les arrels. I sobretot, ara més que mai, unit en la defensa dels valors humans.

JAUME SERNA

SANT FELIU DE LLOBREGAT

Endavant!

No voldria ser pessimista, però no anem bé. Tenen els ulls posats en Catalunya, esperen la més mínima oportunitat per engegar-ho tot a rodar. Jo no sé com s’acabarà, però no anem bé. Van estrenyent el setge al voltant de la bona gent i crec que finalment se sortiran amb la seva. Cada vegada ens van oprimint més, però hem de resistir i mantenir-nos forts.

Nosaltres tenim paciència, molta paciència, i, com diu en Raimon, “Nosaltres no som d’eixe món”.

NÚRIA TUBAU

BARCELONA