El trasllat dels presos polítics
Les reaccions de l’unionisme i de la ultradreta davant el trasllat dels presos a Catalunya no em sorprenen en absolut, sinó al contrari, em confirmen el seu concepte de justícia; tant per als uns com per als altres, la justícia comporta venjança i humiliació de l’enemic. I és en aquest punt on es torna a evidenciar que el fet de pensar diferent fa que adversari s’identifiqui amb enemic. Res més lluny de la realitat en entorns democràtics.
El trasllat a Catalunya no és cap concessió, es tracta simplement de complir amb la llei, la llei tantes vegades invocada pels sectors que ara critiquen que s’apliqui. Cinisme, hipocresia i vilesa en uns i pobresa mental en d’altres, compensada per la força bruta.
Podria entrar en comparatives passades i presents en aquesta matèria però la realitat parla per si sola. Els presos polítics catalans no gaudeixen de cap privilegi, ni crec que en vulguin; del que estic convençut és que desitgen que s’imparteixi justícia. En els casos que ens ocupen, impartir justícia hauria de ser tan senzill com retirar unes imputacions no provades i que la realitat desmenteix.
“Tots som iguals davant la llei, però no davant dels encarregats d’aplicar-la” (Stanislaw Lec, 1909-1966).
JAUME FARRÉS BOADA
OLESA DE MONTSERRAT
Per un món on no tot es pugui comprar amb diners
Llegeixo la presumpta compra d’un fetge il·legal per a Abidal i em fixo en l’adjectiu il·legal, “no conforme amb la llei”, i em pregunto si la compra d’un òrgan pot ser legal. Penso també, inevitablement, en les terribles circumstàncies que deuen portar una persona a vendre’s una part del seu cos. Tot plegat em fa reviure, per enèsima vegada, la llarga espera d’un fetge per al meu pare a l’Hospital de Bellvitge. Recordo el salt que em feia el cor cada cop que sonava el telèfon i pensava que podria ser la trucada que anunciés que ja havia arribat el seu torn, recordo fixar-me en les ambulàncies circulant per Barcelona, en les quals podia viatjar el futur donant que tant esperàvem. Al tercer intent va arribar el fetge, però malgrat tot el meu pare ja fa tres anys que no hi és.
Penso en tot això i em ve al cap el desig de viure en una societat més justa en la qual no tot es pugui comprar amb diners, tampoc les persones, ja sigui senceres o a trossos.
MONTSE DALMAU
BARCELONA
Sobre la selectivitat
No s’aprèn a ser persona en una aula, que no t’enganyin. Fa vint dies que s’ha acabat la selectivitat, i en queden deu més per a la gran elecció, els estudis que cursarem. ¿Com es pot prendre una decisió racional sobre el que has de ser i la feina que has de fer durant tot el que et queda de vida? ¿Com es pretén que una nota, un maleït número que una simple falta d’ortografia pot fer canviar, et defineixi d’ara endavant? I sí, m’he cansat de llegir que una nota no pot definir-te, i no hauria de ser així, però la realitat és ben diferent.
No estic gaire lluny del 13 a la selectivitat, i potser no soc el més adequat per dir el que estic dient, però he vist els meus millors amics plorar perquè probablement es quedaran fora de la seva carrera somiada per només unes simples dècimes. ¿De debò algú pot considerar just aquest sistema? Va, si tothom sap que com més diners hi posis, més nota d’accés obtindràs… Només cal comparar les notes mitjanes dels centres privats respecte als públics al batxillerat.
Professors desanimats, alumnes estressats, pares preocupats, ansietat, dos anys de preparació, per a què? ¿Perquè una falta decideixi el teu futur? ¿Perquè un mal dia canviï la persona que seràs el dia de demà? ¿Perquè un sistema podrit decideixi per tu?
FRANCESC HERNÀNDEZ
FALSET
