CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 03/12/2018

La vaga de metges vista des de França

Soc filla de dos metges de família. Tots dos treballen en barris ben complicats i marginals. Si hagués de descriure la seva feina diria que és vocacional i perseverant. Fa vint anys que veig els meus pares lluitant. Lluitant per tenir més de cinc minuts per pacient! Lluitant per arribar cada dia més d’hora i poder llegir els historials amb serenitat abans d’atendre’ls tot i que aquestes hores no siguin pagades. Anys lluitant perquè la sanitat que tenim aquí a Catalunya no es degradi.

Com molts d’altres, jo soc una més de la generació que ha hagut de traslladar-se a Europa per trobar feina. Actualment treballo a França, on la sanitat funciona de manera diferent. Un cop vius fora te n’adones encara més de les coses bones del teu país. A França els pacients han de pagar per avançat i al cap d’uns dies la seguretat social i la teva mútua et retornen un alt percentatge o la suma total del que has pagat. En contrapartida, el metge pot dedicar-te el temps que consideri necessari segons el teu cas mèdic. Aquest sistema funciona per als que es poden permetre pagar per avançat, però deixa de ser un servei accessible a tothom i sobretot als que més ho necessiten... Als Estats Units la sanitat és privada i els pacients que no poden pagar-la es veuen avui obligats a exposar-se en plataformes com YouCaring o GoFundMe per trobar finançaments participatius i poder curar-se.

En la meva opinió, la lluita per millorar la sanitat que tenim a Catalunya no hauria de ser la lluita únicament dels metges, sinó també dels pacients! Els pacients haurien de reclamar poder ser atesos més de cinc minuts i amb serenitat i deixar que el metge els pugui fer un diagnòstic tranquil·lament i tenint en compte tots els elements que calguin.

MARIA MORENO GONZÁLEZ

SALLANCHES , FRANÇA

Com al sofà de casa

Hi ha gent que crec que es pensa que els seients del tren són el sofà de casa seva. S’apalanquen amb els peus sobre el seient del costat o del davant, sense que els importi gaire embrutar-lo. Quan soc al tren, a vegades em pregunto quantes sabates han estat sobre el seient on m’assec. Tan difícil és seure d’una manera normal i cívica, sense fer malbé un transport que utilitzem (i paguem) tots?

TURA IGLESIAS I ADMETLLA

SANT CUGAT SESGARRIGUES

Tot just comencem

Fa més de quinze anys, Al Gore, exvicepresident dels Estats Units, va publicar un llibre i va gravar un documental sobre les conseqüències del canvi climàtic: Una veritat incòmoda. Van ser molts els que es van enriure d’aquells mals presagis que advertien que en un futur proper les pluges ja no serien regulars ni estacionals, sinó puntuals i torrencials, que advertien que per causa de l’augment de les temperatures els nostres glaciars ràpidament anirien minvant el seu gel, que els estius serien cada cop més llargs i calorosos, les sequeres més pronunciades... i que un dels punts de la Terra més afectats per aquest fenomen serien els països que envolten el Mediterrani.

Si els desastres que estem patint actualment a casa nostra i en bona part del món no són conseqüència del canvi climàtic, potser que ens ho fem mirar.

I si pretenem, abans de prendre mesures dràstiques, deixar que passin 25 o 30 anys… i seguim talant immenses superfícies de boscos (els pulmons de la Terra) sense replantar arbres, continuem saturant els oceans amb plàstics i productes tòxics, enviem diàriament tones de CO 2 a l’atmosfera (aquest any s’han batut rècords!), etcètera, el que ja ha començat a succeir i que els científics ja fa anys pronosticaven no serà més que el principi.

En un futur proper caldrà estar preparats per enfrontar grans desastres, perquè, malgrat que encara hi ha escèptics, la força de la natura no té límits.

LOLA ARPA

PERATALLADA

Més continguts de