Cartes a la Directora 05/12/2018

Copa Libertadores

Aquests dies hem sigut testimonis dels greus incidents que s’han produït a la capital argentina amb motiu de la final de la Copa Libertadores de América de futbol. Els equips del Boca Juniors i el River Plate havien de disputar el partit de tornada però uns energúmens van apedregar l’autocar del Boca, van ferir alguns jugadors i el partit es va suspendre.

Davant la impossibilitat de celebrar la final a l’Argentina es va començar a dirimir on es podria jugar. I vet aquí que Pedro Sánchez va a Buenos Aires per la reunió del G-20 i ofereix el Santiago Bernabéu perquè s’hi jugui la final el diumenge 9 de desembre. Cal suposar que abans ha parlat amb Florentino Pérez, president del Reial Madrid, i amb Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol, que li deuen haver donat el vistiplau. Cal esperar que els serveis sanitaris del Bernabéu estiguin en perfecte estat de funcionament i no passi com amb altres finals, en concret de la Copa del Rei, en què hi havia problemes logístics que impedien la normalitat de l’esdeveniment futbolístic. Tampoc queda clar qui pagarà les despeses de seguretat del que es preveu que serà un partit d’alt risc.

JORDI LLEAL I GIRALT

BADALONA

I ara què?

Escric aquesta carta perquè, com altres persones, em sento una mica desconcertada i desorientada amb el moment actual. Resulta que portem més d’un any sortint al carrer per demanar l’alliberament dels presos polítics i la instauració de la República. Més d’un any de mobilitzacions incansables i ara, que alguns dels presos han començat una vaga de fam, resulta que ens quedem a casa.

Què se n’ha fet dels lemes “Us volem a casa”, “Els carrers seran sempre nostres”, “Ni un pas enrere”? No sé a què es deu aquesta passivitat, però el que sé del cert és que jo no vaig defensar les urnes l’1 d’Octubre per ara quedar-me a casa fent mitja. Ni un pas enrere.

VICTORIA PIJUAN CIURÓ

BARCELONA

L’estat del parc del Tibidabo

Fa uns dies vaig anar al parc de Tibidabo. Vaig quedar molt decebuda amb l’estat en què estava. Les atraccions feien pena i el manteniment del parc també. Per altra banda, contínuament hi havia gent del personal que escanejava els codis de les nostres polseres d’entrada per verificar si eren legals. A més, els preus, tant de l’entrada com de les botigues i dels restaurants, eren molt elevats per la qualitat que oferien.

Sincerament crec que tot aixo és lamentable. Com pot ser que un lloc tan emblemàtic estigui tan abandonat i descuidat?

MAGDALENA EVGENIEVA TODOROVA

BARCELONA

Ciutat empobrida

Veig gent demanant diners per la ciutat a totes hores. No sé en quin moment o en quin punt hi ha hagut aquest augment, però tinc la sensació que el nombre de gent cantant al metro per diners, ajaguda a les cantonades de carrers força transitats o esperant a les sortides dels supermercats està creixent de manera descontrolada.

L’altre dia, durant un sol trajecte en transport públic, vaig veure una dona esperant asseguda a l’entrada d’un banc (demanant almoina), dues persones, que no anaven juntes, cantant dins del metro, un home venent mocadors per una petita suma de diners i una senyora esperant a la sortida d’una estació de metro (també demanant diners). El que em sorprèn i em preocupa més és que veig les reaccions de la gent, i tinc la sensació que aquestes situacions són percebudes com a normals.

ANNA MALLOL CASAS

BARCELONA

Gran Recapte d’Aliments

Milers de persones a Catalunya viuen en situació de precarietat alimentària. A la nostra terra la pobresa és una realitat molt greu de la qual tots hauríem de ser conscients cada dia. Aquells que afortunadament no ens trobem en aquesta situació, també hem de lluitar per erradicar-la.

La pobresa la tenim més a prop del que ens pensem. És per aquest motiu que dono les gràcies a les entitats que fan possible el Gran Recapte d’Aliments. Als voluntaris i voluntàries que desinteressadament col·laboren amb la iniciativa. Amb aquesta iniciativa hem demostrat, un any més, que som generosos i solidaris. Ara, siguem-ho cada dia.

Lluitem perquè ningú es trobi en una situació de precarietat alimentària. Lluitem perquè, el dia de demà, la tasca que fan des dels Bancs dels Aliments ja no sigui necessària.

MARTA NAVARRO

BARCELONA

Una vaga de fam en ple segle XXI

Com és possible que l’any 2018, en un país teòricament democràtic de la Unió Europea, es pugui produir una vaga de fam que té com a objectiu reclamar drets civils i polítics? Encara que sembli mentida, en ple segle XXI, quatre presos polítics de Lledoners han iniciat una vaga de fam per despertar reaccions, en l’àmbit espanyol i europeu, i donar testimoni d’una justícia espanyola rabiüdament injusta.

Des del meu punt de vista, ara el més important és que ens solidaritzem amb aquest moviment que han iniciat Jordi Turull, Jordi Sànchez, Josep Rull i Joaquim Forn, un moviment que reclama, que té fam de justícia de debò. La farsa político-judicial no pot continuar. Ja no es tracta només dels recursos que el Tribunal Constitucional ha desat en un calaix. Diferents jurisdiccions europees han posat en dubte per activa i per passiva les acusacions de rebel·lió sedició i malversació. La llibertat i els drets civils i polítics són vulnerats a Catalunya. No deixem sols els nostres presos polítics.

JOSEP M. LOSTE

PORTBOU

Música rock i partícules interestel·lars

La pel·lícula Bohemian Rhapsody ofereix una oportunitat fantàstica per repassar la música de Queen i, si ja tens una edat, per recordar uns anys en què tot semblava més prometedor. Això era pel fet de ser joves, no pas per l’època en si, però ja m’enteneu. En tot cas, la pel·lícula també m’ha fet gràcia perquè m’ha recordat la història d’un dels components de la banda: el guitarrista Brian May. I és que, a més de formar part d’una de les bandes de rock més famoses de la història, Brian May és doctor en astrofísica i la seva ha sigut, segurament, una de les tesis que més s’han trigat a completar.

Brian May es va llicenciar en física i astronomia l’any 1968 i va començar un doctorat en astrofísica fent servir dades de l’observatori del Teide sobre la llum zodiacal entre els anys 1971 i 1972. [...] Va aconseguir publicar un article a Nature el desembre del 1972. [...] La tesi va topar amb un obstacle inesperat. L’èxit de Queen feia impossible combinar les dues activitats, i la recerca astronòmica es va quedar a mitges. Els trenta anys següents ja formen part de la història de la música, però això també va tenir un final, i amb el temps va arribar el moment de completar el que May havia començat. Devia tenir molta feina, perquè calia actualitzar tot el que la ciència havia après durant aquelles tres dècades. El cas és que May se’n va sortir i l’any 2007, trenta-sis anys després de començar-la, va defensar la seva tesi doctoral a l’Imperial College de Londres. Un treball titulat Velocitats radials al núvol de pols interestel·lar.

Extracte del blog ‘Centpeus’, a cura de Daniel Closa. El text complet a www.ciència.ara.cat/centpeus.