Ítaca: entre la via eslovena i el Brexit
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg”. Sovint les persones i les societats no estam a l’altura dels nostres propis ideals, símbols i gestos, i en el cas dels polítics, això té conseqüències més greus.
L’essència de la democràcia no és numèrica, encara que necessiti -això sí- xifres i percentatges per materialitzar-se, i els referèndums a qualsevol preu tampoc no són el millor. Potser el cas escocès és un model a imitar, però tenc molts dubtes que la consulta del Brexit, guanyada per una exigua majoria (52% enfront del 48%), hagi contribuït el més mínim a la convivència de la societat britànica. De moment, a banda d’intents cada cop més evidents i dolorosos de fer passes enrere, el que veiem és un tancament de files que apel·la a sentiments d’exclusió i xenofòbia.
A casa nostra, no tenc cap dubte que la solució arribarà, però serà el dia que tots els catalans acceptin una via catalana, sense cercar excuses i falsos models en experiències exòtiques agafades pels pèls. La solució arribarà des de dins o no arribarà mai. I només deixant créixer i madurar aquesta “majoria social” que alguns invocàvem des del principi, veurem néixer un nou país, o almenys una nova societat -que no és poc-. La resta són cants de sirena.
GABRIEL MARTÍ BORRÀS
PALMA
Joana Biarnés
Acaba de morir la fotoperiodista Joana Biarnés, que deixa un llegat destacat de fotografies que són testimoni d’una època concreta que sense ella seria més difícil d’entendre. També ens ha deixat la seva personalitat i ofici, ja que es considera una de les primeres (sinó la primera) dones fotoperiodistes de l’Estat.
Recordo la seva exposició a la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell de fa dos anys, titulada Disparant amb el cor, en què mostrava una part dels trenta anys que portava fotografiant. Va ser llavors en aquella època quan se la va homenatjar i quan vaig poder escoltar a la ràdio una entrevista que li van fer, en què relatava que es feia estrany el fet que volgués fer una feina que fins llavors havia sigut considerada, com tantes altres coses, per a homes només. Prejudicis que per sort es van superant en pro d’una societat més igualitària entre homes i dones.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Un conflicte entre realitat i relat
El que més influeix en la presa de posició respecte del conflicte establert entre independentistes i unionistes és la informació que reben els ciutadans. Si es dedica atenció a les emissores de ràdio, televisió i als diaris espanyols, a un se li posa la pell de gallina, entre la realitat viscuda per nosaltres, els catalans, i un relat totalment esbiaixat.
Societat fracturada, dinars de Nadal impossibles, gent que no puja a l’ascensor per no barrejar-se amb els que no pensen igual, kale borroka amb CDRs incendiant contenidors i cotxes, mestres adoctrinant la mainada i castigant els alumnes que parlin castellà, el president Torra reclamant que hi hagi sang, líders socials que es rebel·len i destrossen furgons de la Guàrdia Civil, organitzacions com l’ANC i Òmnium que estan subvencionades per la Generalitat, ambient d’enfrontament civil als carrers de Catalunya, etcètera.
És molt difícil poder canviar aquesta visió esbiaixada, però la feina que tenim és que la realitat dels fets a la nostra societat s’imposi al relat dels que posen la sagrada unitat d’Espanya per sobre de la democràcia. Se’ns gira molta feina!
JORDI LLEAL I GIRALT
BARCELONA
