Donar la cara pels abusos
No paren de sortir a la llum casos d’abusos sexuals en el si de l’Església, i hi ha gent que pensa que a aquest tema no se li hauria de donar gaire importància informativa. Personalment, crec que la millor manera de prevenir i combatre aquests delictes actualment és informant-ne, perquè com a mínim els menors d’ara siguin capaços de distingir possibles abusos i de denunciar els fets. Crec també que, per a tots aquells que han patit abusos o n’han estat testimonis -tant ara com fa 70 anys-, el fet que sigui un tema obert ajuda a superar possibles traumes. Visualitzar i desestigmatitzar el problema, explicar-lo per identificar els abusadors: qualsevol mal compartit és més fàcil de portar.
L’Església no ha de sentir-se criminalitzada globalment, però sí que és cert que en el si d’aquest estament s’han ocultat i s’han permès molts casos d’abusos, i això ha fet que la ciutadania s’hi giri en contra. Es tracta d’una institució que ha estat sufragada en part pels seus fidels i, fins fa poc, per tota la ciutadania, i és per aquest motiu que està obligada a donar la cara públicament i a incloure en les investigacions els afectats i els testimonis. Tenen una gran responsabilitat amb les víctimes. Les indagacions i la informació que facin públiques han de ser proporcionals al silenci i l’opacitat amb què han tractat el tema durant tots aquests anys. Per respecte, les disculpes no poden ser una simple nota de premsa.
ALEJANDRO DE GREGORIO-ROCASOLANO
BARCELONA
Si no tens petroli no ets ningú
És la clau. Mentre no tinguem petroli no ens faran ni cas, ni la Unió Europea, ni l’ONU, ni els Estats Units, ni ningú amb cara i ulls. La prova empírica és el que està passant aquests dies a Veneçuela. ¿Qui voldria mullar-se per defensar l’esperpèntic Maduro o el tal Guaidó, que pel que sembla ha tirat pel dret autoproclamant-se president? Ningú ho faria si no tinguessin el país plantat sobre un mar de petroli: llavors haurien d’arreglar els seus problemes sols. És força definitòria la situació que va viure Antonio Tajani, president del Parlament Europeu, quan va dir davant la Cambra que a la UE el que li importa és “la gent i el patiment de la població veneçolana” i va ser interromput per la forta riallada d’alguns eurodiputats.
El més trist de tot això és adonar-se que, per més raó que tinguis, en el mapa internacional, si no hi ha interessos, si no hi ha possible benefici econòmic, no ets ningú.
AGUSTÍ VILELLA I GUASCH
CAMBRILS
L’opinió que tenen de nosaltres
Cada dia que passa em sorprenen més les reaccions d’una part de l’opinió pública espanyola que no entén que una part del poble català lluiti per a la seva independència. És que no hi tenim dret? Per què no? La Constitució s’ha retocat en moments clau sense cap problema, i en canvi fer un senzill referèndum sembla que és un crim per a Espanya. Tant és així que tenim els nostres representants patint unes injustícies increïbles! Però el fet més greu per a mi és que es mofin de la nostra lluita legítima. Guàrdies civils, jutges, partits de dretes que només representen una part dels espanyols, etc. Tot plegat em fa descobrir un odi cap al meu país que em fa mal i només genera més desencantament.
He viscut molts anys a Espanya i ara no entenc aquest odi pel que representa Catalunya. A mi em deien: “Te presento a un catalán que no se parece a un catalán”. Es referien a mi així només perquè m’adaptava a la seva vida i als seus costums. Entenc que el que jo feia és el més normal del món i el que s’hauria de fer per conviure: assumir les riqueses de qui és diferent o vol coses diferents.
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
