CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 08/05/2019

La Maternitat d’Elna

Diumenge vam poder veure al cinema de la Bisbal el film El nostre llarg silenci, dirigit per Quim Paredes. Abans s’hi va projectar el curtmetratge De la utopia a l’exili, d’Antoni Martí i Gich. Tots dos, films sobre l’exili republicà. El segon a partir dels testimonis de la Rosa i el Ramir, i el primer a partir de l’experiència viscuda per Remei Oliva. A primera fila, entre els espectadors, que van ser nombrosos, hi havia la mateixa Remei Oliva. Ara, amb cent anys, ens va acompanyar i, després de veure el film, va explicar com van fugir de la guerra en aquest país i se’n van anar cap a França, va parlar de la seva estada als camps de refugiats a la platja d’Argelers i, sobretot, com va néixer el seu fill a la Maternitat d’Elna. I com va poder sobreviure i refer la seva vida posteriorment.

El seu testimoni ens va emocionar a tots i que va contagiar de vitalitat els que l’escoltàvem. La Remei seia a la sala acompanyada d’una dona que havia nascut a la Maternitat d’Elna. Totes dues, doncs, testimonis de la gran tasca humanitària que va suposar aquest lloc, que va fer possible el naixement de moltes criatures en unes bones condicions molt difícils de trobar en aquell entorn tan hostil.

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

Ni el lloc ni el moment

Podem convenir que la situació dels polítics presos és injusta. És ben legítim, doncs, reivindicar-la i recórrer a les instàncies legals i cíviques tant com calgui. Però la bona política no només es nodreix del respecte a la veritat, sinó també del do de l’oportunitat. És per això que em sembla del tot improcedent la referència als “presos polítics” que va fer Gemma Domènech (directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat) el 5 de maig durant un homenatge als deportats republicans a Mauthausen, una al·lusió que va portar Dolores Delgado (ministra de Justícia) a abandonar l’acte, decisió que també dubto que fos la més idònia -tot i que això són figues d’un altre paner-. La reivindicació de Domènech em sembla molt inoportuna perquè, implícitament, equipara el patiment de les víctimes del nazisme amb el dels encausats nostrats, un paral·lelisme fora de lloc. I, en tot cas, ni Mauthausen ni l’homenatge en si eren el lloc i el moment adients per fer proselitisme independentista. Aquí podríem aplicar perfectament un savi aforisme d’Edmond Thiaudière: “La política és l’art de disfressar d’interès general l’interès particular”.

ÒSCAR PUJOL ESCANERO

BADALONA

Quan pararem?

Em pensava que després de destrossar bona part del nostre litoral ja n’havíem après, però sembla que no, i que s’ha obert la veda per acabar de destruir (en nom dels diners) el poc que encara ens queda.

Parlo, i estic segura que no és l’únic lloc afectat, de Calella de Palafrugell, un espai que semblava que s’havia salvat una mica de la destrucció total. En particular vull parlar del camí del Jardí Botànic, un preciós camí forestal (com n’hi havia molts) que passa enmig de camps i boscos. Doncs ara han decidit que allà on hi havia arbres hi plantaran fanals i on hi ha terra hi pensen posar asfalt, que és molt bo per al medi ambient i per a la salut. A més, el trosset de bosc d’alzines i pins que quedi l’arrencaran per plantar-hi cases. I així, a poc a poc, aniran destrossant-ho tot.

Quan pararem? ¿Pot ser que aquesta gent no hagi sentit parlar del canvi climàtic? ¿De la importància de cuidar el medi ambient? Potser caldria declarar els boscos i penya-segats Patrimoni de la Humanitat i protegir-los dels anomenats éssers humans.

VICTÒRIA PIJUAN CIURÓ

BARCELONA

Més continguts de