CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 02/02/2020

Madrid-Barcelona

Què li passa a Madrid amb Barcelona? Primer diuen que volen quedar-se amb el Mobile World Congress que es fa a Barcelona i que intentaran aconseguir sigui com sigui el canvi de seu. Ara diuen que intentaran ser la seu del museu Hermitage, quan l’Ajuntament barceloní simplement ha decidit estudiar un nou lloc d’ubicació.

Cada vegada que vaig a Madrid i la comparo amb Barcelona, me n’he adonat com en aquests últims deu anys la inversió feta a la primera ha estat molt superior que no pas a la segona. Només cal veure i comprovar l’estat dels seus carrers, infraestructures, museus o serveis de tota mena. Però resulta que no en tenen prou, que ho volen tot. Per tant, sembla que qualsevol esforç que faci Barcelona per anar endavant s’intentarà frenar d’una forma descarada per algú que ja té un pressupost molt més elevat en tot. Deu ser que els manquen idees i creativitat, però també honestedat.

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

Museus de Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona ha denegat la construcció del museu de l’Hermitage al·legant “que no compleix els requisits de mobilitat, econòmics ni culturals que necessita un centre museístic a Barcelona”. Requisits que resulten surrealistes, impresentables i abracadabrants, si tenim en compte que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) continua in aeternum penjat a Montjuïc, deixat de la mà de Déu, allunyat de la ciutadania -i sense un mínim pressupost per acudir a les sales de subhastes-, en comptes de situar-lo al centre de la ciutat, com el Louvre i l’Orsay a París, el Prado, el Reina Sofía i el Thyssen a Madrid...

A tot això cal recordar que l’Ajuntament va liquidar el Museu Militar de Montjuïc -memòria històrica- i el Museu Clarà, en memòria del que es considera el màxim escultor del Noucentisme, malgrat les reiterades protestes que han fet les entitats culturals -vegeu l’hemeroteca-. I crida l’atenció que al Museu d’Art Contemporani (Macba), Picasso i Dalí -tan ben representats al Reina Sofía- hi siguin prescrits pel pecat de ser pintors figuratius. Certament, no ens ha de sorprendre que davant d’aquest formidable i caòtic desgavell polític i cultural, Madrid vulgui acollir l’Hermitage, que l’Ajuntament de Barcelona refusa de situar al Cap i Casal de Catalunya...

JORDI PAUSÀS

PARÍS

Democràcia judicial

Els ciutadans sempre hem estat supeditats a la interpretació de la llei que el jutge fa o pot fer. També estem supeditats a la seva sentència, en què podem trobar des d’una pena mínima fins a una pena màxima. La pena càstig és, doncs, si no arbitrària, si a l’arbitri del jutge. De fet, molts advocats defensors a la pregunta de “com anirà el judici?”, sempre contesten: “Depèn del jutge que ens toqui a la sort”. ¿De veritat que la justícia d’una democràcia ha de dependre de la sort?

Es pot qüestionar l’autoritat d’un polític o l’autoritat d’un governant. Ara, pobre de tu si qüestiones l’autoritat d’un jutge. I aquí no hi ha llibertat d’expressió que valgui. No soc l’únic que ho diu, però sí que fa moltes dècades que ho estic dient: Qui jutja els jutges? Qui fa rectificar i compensar les sentències injustes? Poso com exemple Sandro Rosell, que després de dos anys de presó se’l va declarar innocent. S’ha investigat el jutge que el va condemnar? ¿Ha estat, com a mínim, censurat?

Del pas de la dictadura a la democràcia es va democratitzar el poder executiu, es va democratitzar el poder legislatiu, però... ¿voleu dir que el poder legislatiu no està encara per democratitzar? Els jutges progressistes donen la culpa de la situació judicial actual a les lleis que tenim. És a dir, que de forma indirecta estan donant la culpa al poder legislatiu.

JESÚS GARCIA BOADELLA

LLEIDA