Pensaments
Val la pena haver arribat fins aquí? Alguns diuen que no ha servit de res, però estem igual que fa 10 anys? ¿Algú creu que, després de la humiliació soferta, 2,5 milions de votants desistirem de pensar en una nova societat més plural, lliure i rica en forma de república? Ens han robat el somrís, però mantenim la memòria com els nostres pares i avis la van mantenir durant la foscor del franquisme. A ulls del món, la imatge que hem donat és la d’un poble pacífic que lluita per uns ideals contra un Estat que no sedueix sinó que reprimeix.
Segur que hem comès errors perquè la tasca que teníem al davant era molt gran. Però ara és moment de curar ferides, d’eixamplar la base i de construir una República amb el bon fer del dia a dia, sense esperar res d’aquest Estat ferit d’orgull que és incapaç de demanar perdó i que no ens ha volgut mai com som.
PERE PAJEROLS CASAS
BERGA
Incendis
Un incendi ha arrasat per complet el Museu Nacional de Rio de Janeiro. Tota la col·lecció d’arqueologia, d’etnografia i de ciències naturals s’hi ha cremat; només se n’han salvat els meteorits. Una gran pèrdua si pensem que era un museu important. Però on més mal ha fet el foc aquest estiu ha sigut als incendis de Grècia del mes de juliol, on la pèrdua de vides humanes va ser desgraciadament nombrosa. Tot i la gravetat que suposa de la pèrdua de tresors històrics, arqueològics o culturals, la pèrdua de vides humanes sempre serà més sentida. L’any passat també Portugal i Galícia van patir incendis importants. Els bombers, evidentment, en tots els casos han estat a primera línia de foc treballant intensament per dominar-los. Fent la seva feina posen la vida en risc per salvar altres vides, alhora que ho fan per apagar les flames que destrueixen el paisatge urbà o natural i que tantes conseqüències negatives comporten. Gràcies.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Les males llengües
La paraula és com el bisturí de l’ànima: depèn de com s’empri pot ser guaridora o feridora. Enguany, i sobretot en l’àmbit polític, sembla molt més predominant la segona opció i l’insult ignominiós s’erigeix en arma llancívola. D’insults n’hi ha de tota mena: poden ser sorneguers, ofensius, fets amb menyspreu, denigrants, injuriosos o directament vils. El paradigma més sagnant d’aquests últims -els vils-és l’ús d’exabruptes com “nazi” o “apartheid”, etzibats indiscriminadament avui en dia per desacreditar aquells que pensen i senten diferent i que defensen amb fermesa -però pacíficament- els seus ideals. El pitjor de tot és que quan s’insulta així, la infàmia verbal és doble, perquè no només es difama aquells que han demostrat amb escreix no ser feixistes, sinó que també es minimitza i banalitza el terrible patiment infligit sobre les víctimes de genocidis. Malauradament, els demagogs salvatges és difícil que es mosseguin la llengua, perquè si ho fan és probable que s’emmetzinin.
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
