Cartes a la Directora 4/10/2018

Estimar un país

Per a mi, quan estimes el teu país i vols que sigui lliure, fas actes com manifestacions de més d’un milió de persones cada any. Intentes demostrar al món que vols votar i ho fas, malgrat la policia, per expressar-ho públicament. Tant és si és legal o no. Parles l’idioma natural. L’important és proclamar el que sents! Per tant, des d’aquí proposo als antiindependentistes que facin el mateix. Que lluitin per la seva terra catalana, que diuen que és espanyola i per tant no cal la independència. Que surtin el carrer pacíficament com ho fem nosaltres cada any, demostrant la seva estima a la tan preuada terra i tan maltractada des de fa tants anys. Que siguin realistes i ens demostrin davant de tothom com s’estimen la nostra terra! Fins i tot, seria molt interessant que intentessin fer el seu referèndum! Llavors potser sí que acceptarem una convivència entre tots. Ara només veig i sento molta agressivitat, odi i ràbia sense demostrar res de bo als catalans de tota la vida.

ALBERT ALTÉS SEGURA

VIC

Més postveritat

No hi ha revolucions asèptiques, perfumades, sedoses, pacífiques, educades, ensucrades i poètiques.

Una gran majoria hem decidit que ho faríem en peu de pau, però la societat no és una massa uniforme modelada a imatge i semblança d’alguns. Haurem d’acceptar extravagàncies, discrepàncies, dissidències... I no passa res.

Quatre mastegots i certs aldarulls d’alguns no converteixen el Procés en violent ni l’invaliden. El que és estrany és que fets així no s’hagin produït abans.

Aniria millor si els de dalt ens tractessin com a adults, el gruix del país no es vantés amb supèrbia de la seva excel·lència i aquests més eixelebrats ho fossin menys. Però no pretenguem guanyar un país sense despentinar-nos i perdre algun llençol en la bugada.

Hi ha gent enfadada i decebuda, que ha perdut la paciència, hi ha gent jove amb la sang calenta, hi ha molta gent que ha rebut, hi ha gent que rep les injustícies socials de no tenir feina, hi ha gent desnonada, hi ha gent violenta de mena, hi ha gent... I alguna d’aquesta gent és catalana, republicana i independentista.

Si nosaltres glossem que l’1 d’octubre del 2018 ha sigut violent i ens empetiteix, els regalem el relat que buscaven.

Jo vaig ser a la mani. El 99,9% de la gent ens vam comportar de manera pacífica tot el temps que va durar.

Condemnem els actes vandàlics, promoguem ara i tothora un Procés en peu de pau, però no ens encallem en els minuts que no ens van agradar, sinó en tots els altres en què tot va ser pacífic, amable, festiu, reivindicatiu i en la més absoluta tranquil·litat. Seguim en peu de pau mirant de sufocar i convèncer aquells més abrandats, que no ho siguin o ho siguin menys.

Avui, com ahir, com fa un any o tres segles, ens toca seguir caminant. I el camí no sempre és pla i recobert de pètals de rosa. Que no us enganyin, l’1 d’octubre ens vam manifestar pacíficament. Una petita llàntia (que per a alguns serà medalla) a la camisa dels diumenges no ens converteix en llardosos.

JOAQUIM FORNÉS I FIOL

PREMIÀ DE DALT

L’efecte Valls

En el comiat com a diputat de l’ex primer ministre francès Manuel Valls a l’Assemblea Nacional, no tot van ser flors i violes. Criticat per les seves absències constants al Parlament francès, els representants de l’esquerra van mostrar pancartes de “Ja era hora” i “Bon vent”. És el Valls rebutjat a París i que apareix a Barcelona a l’òrbita de Societat Civil Catalana i Ciutadans, partit que es presentava com de centreesquerra i ara lluita amb el PP per qui és més espanyol per por que l’extrema dreta de Vox els prengui part del pastís. Valls ha demostrat ser un arribista que no va dubtar a abandonar el seu partit quan s’enfonsava i que malgrat tot no va ser admès al partit de Macron.

ANTONI VILANOVA CASALS

BARCELONA