On ha quedat el “No a la guera”?
Encara recordo quan els carrers s’omplien per clamar contra la guerra. Temps en què vam celebrar grandíssims actes de protesta contra els governs d’Aznar, Bush i companyia. Temps en què, probablement, la consciència col·lectiva va aconseguir derrotar, si més no als carrers, els polítics de llavors.
Dit això, sembla que els anys no passin. Ara, amb el govern socialista al capdavant, sembla que la venda d’armes segueix a l’orde del dia. Espanya finalment vendrà l’armament a l’Aràbia Saudita. O dit en altres paraules, Espanya proveirà d’armes genocides als que, com ja hem pogut comprovar, no tenen cap tipus de mirament a l’hora de fer-ne un ús indiscriminat contra la societat civil. Infants, homes i dones estan perdent la vida per culpa d’atacs constants finançats per governs que l’únic que mostren és una insensibilitat i una falta de valors humans gegantesques. En comptes de fomentar l’ajuda humanitària a països com el Iemen, ens dediquem a finançar estats genocides que, precisament, impedeixen aquestes ajudes a través de la por i el caos. Arribats a aquest punt, ¿no us sembla que potser hauríem de tornar als carrers per exigir un “No a la guerra” rotund, i desemmascarar el que quatre encorbatats pacten en despatxos?
XAVIER ROVIRA
SANT PERE DE RIBES
Gràcies, Ryanair
L’any passat Ryanair em va cancel·lar dos vols. Un va ser la nit abans de la sortida del vol, i l’altre en el mateix moment de la sortida del vol. Tots dos sense motiu aparent. He reclamat la indemnització que em pertoca i no me l’han concedit per cap dels dos vols, ja que, segons diuen, el vol es va cancel·lar per causes externes a ells. Crec que aquesta queixa és en nom de moltes persones que sobretot aquest estiu ho han patit. I no només va adreçada a Ryanair, sinó a moltes altres aerolínies i, en general, a l’aeroport del Prat de Barcelona.
IRENE SALA MOYÁ
BARCELONA
Falta d’assistència
Avui m’he deixat el mòbil a casa. Quan he tornat després d’unes quantes hores i l’he mirat per veure les noves notificacions he notat certa inquietud d’algunes persones que m’han escrit via WhatsApp: “Eo!”, “Tot bé?”, i, tot seguit, més d’un missatge repetit amb uns quants signes d’interrogació. Fixeu-vos com resulta d’estrany que no respongui als missatges, que abans que ho hagi pogut fer ja han saltat les alarmes.
Mentre escric m’adono de com és d’absurd tot plegat i del grau elevat de dependència. Sento com si tingués una doble vida: la virtual i la presencial. Avui no he pogut pronunciar-me a la virtual; han passat llista i m’han posat una falta d’assistència. A vegades noto que es dona per descomptat que he de respondre als missatges, però si no puc, no puc, tan senzill com això. Aquesta preocupació per la meva absència a mi sí que em preocupa. Si traguéssim importància als missatges, seríem més feliços.
MARTA LLOBET AVELLANEDA
MATADEPERA
Ciclistes per Barcelona
Anar amb bici per Barcelona és una tortura. És cert que cada vegada hi ha més carrils bici que ens permeten moure’ns per tot arreu de manera fàcil i ràpida, però ja no és qüestió només d’això. Ja no és cosa de l’Ajuntament, sinó de les persones. Des del típic vianant badoc parat al mig del carril mirant el mòbil, fins a cotxes aparcats literalment al mig del carril (que ens obliguen a entrar a la carretera per poder passar, fins i tot en contra direcció i amb el perill que això comporta), passant per grups interminables de turistes que es desplacen a fer les seves visites amb bici i que, esperant que el semàfor es posi verd, envaeixen tots els sentits del carril.
EROLA BOIXADER PUJOL
BARCELONA
