Des de sempre he estat una nena poc esquifida, podríem dir que quan tenia 10 anys havia d’agafar la talla de 12 o 14 anys. En aquell moment poc m’importava. La meva innocència, l’amor de la meva família i la indiferència dels companys de classe així m’ho feien creure. Va passar el temps i vaig arribar a l’adolescència, i tot això va començar a canviar. Van començar els tallatges convencionals i mentre les meves amigues, la publicitat i les xarxes m’envoltaven de talles en aquell moment normatives, com ho és la 34, jo duia la 38. Anar a comprar roba, especialment en algunes marques de moda one size, era un suplici. Emprovar-me pantalons de la talla 38 em feia vergonya, però és que agafar-ne de la 40 em causava fòbia. Tenia 16 anys. Ara en tinc 21 i, tot i que segueixo amb la mateixa talla, estimo el meu cos. El procés, però, no ha sigut fàcil, i unes modes que validen o invaliden el teu cos no hi ajuden.
LAIA ÚBEDA I HERETER
BARCELONA
Àngel Casas
Sovint trobes a faltar una televisió més humana, amb programes com el Sense ficció d’aquesta setmana de TV3, en què es va fer un homenatge a Àngel Casas. Ens van explicar la seva trajectòria com a periodista i com a conductor de programes musicals. I tot amb ell present, sabent que està passant una malaltia que el frena en la seva gran labor, cosa que no li impedeix gens transmetre el seu bon humor. Estarem atents a llegir les poesies que properament publicarà. Gràcies per tota la feina feta.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Halloween o Tots Sants?
Què celebrem, Halloween o Tots Sants? Fa anys que aquestes dues festes conviuen a Catalunya, però arribades aquestes dates de tardor sempre sorgeix la mateixa pregunta. És cert que als forns se segueixen fent panellets i els carrers fan olor de castanyes, però cada cop més gent es disfressa per sortir a demanar caramels en carabasses de plàstic. Les dues festes s’han acabat barrejant. Al final és el que passa quan existeixen i conviuen diverses cultures en un mateix espai, que a l’entrar en contacte donen pas a noves realitats socials. Hi ha lloc per a les dues festes. De fet, s’han modificat i adaptat l’una a l’altra, de manera que celebrar Halloween i Tots Sants no és una opció antagònica.
CLARA RUBIO ESTRADA
BARCELONA
La situació de la sanitat pública (i un agraïment)
El dia 1 de juny passat vaig rebre l’alta hospitalària del centre Josep Trueta de Girona. Vaig prometre que escriuria aquest text per fer evidents les grans mancances a la sanitat pública actual, no sense retre un homenatge a tot el personal que em va atendre durant la meva estada, des de l’UCI fins a les plantes cinquena i vuitena. No puc recordar tants noms de persones que em van tractar amb comprensió i amabilitat. És per això que vull fer paleses les condicions extremes en què es veuen obligats a treballar sanitaris, metges, infermeres, celadors, auxiliars, netejadors i tants altres professionals, fent jornades de 12 hores seguides moltes vegades, sobretot durant la pandèmia. No n’hi ha prou amb aplaudiments anònims, es mereixen molt més.
Quan et trobes ajagut en un llit d’hospital no ets ningú, depens exclusivament de la bonhomia de les persones que t’han d’ajudar en tot i per a tot. Malauradament jo vaig tenir prou temps per reflexionar-hi i crec que el departament de Sanitat hauria de procurar que el seu personal fos molt més valorat tant econòmicament com agraint la seva vàlua més sovint. Jo us reitero el meu agraïment més sincer.
MARIA PIERA I CABALLERO
LLAMPAIES
