Pandèmia política
La simptomatologia es manifesta des de fa quasi tres anys i escaig amb patiment emocional, inestabilitat general, anèmia econòmica i incertesa laboral. En els darrers temps, i sobretot des de divendres passat, vista la reacció dels nostres futurs i insensats dirigents, ha degenerat en desmotivació general, frustració política i, per descomptat, en inapetència a exercir de nou el nostre dret democràtic. És greu, doctor? El diagnòstic en clau governamental podria ser qualificat de pandèmia, ja que els seus efectes estan calant en la ciutadania més abnegada i il·lusionada, que ha vist degenerar fins al tedi quelcom que fins ara considerava esperançador. No sabem si hi ha o hi haurà, a curt termini, una vacuna prou ràpida i eficient per pal·liar tots aquests signes de debilitat. Esperem que els nostres sanadors polítics siguin prou hàbils i honestos per no fer-nos arribar a les UCI i deixar-nos morir de desencís. Les seqüeles de les seves accions i d’unes noves eleccions a Catalunya rematarien l’alarmant situació. Això sí que és un toc de queda per a aquells que encara poden desconfinar l’estat del malestar!
NÚRIA ESTRADÉ
LLERONA
Desig després del covid
La nostra societat progressa quan els beneficis socials són per a una majoria. Aquest va ser el somni de la Il·lustració del XVIII, amb una educació universal i gratuïta per als nostres xavals, cosa que va arribar dos segles més tard amb l’escolarització global del XX. La història va molt lenta amb les seves intencions i es regeix pel principi de tres passos endavant i dos enrere. Ara amb el covid podem anar pensant en accelerar en positiu la història. Només amb lògica, i sense prejudicis i interessos, podem aconseguir l’objectiu perquè la història no es quedi encallada de nou. Les desigualtats socials vigents i arcaiques es van deure als grans quadres d’influència. Així podem desitjar que la ideologia, el poder i la riquesa d’uns pocs regeixin el nostre futur postcovid. En això la banca, les oligarquies, la religió i fins i tot la monarquia podrien donar el do de pit en pro d’una societat millor, que ho agrairia. En cas contrari la història seguirà en el seu bucle etern entre interessos, prejudicis i ideologies. Algú m’escolta?
DAVID RABADÀ I VIVES
BARCELONA
L’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual
Des del 2010 les treballadores i treballadors del sector de residències per a l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual patim una congelació salarial. L’any 2012 la Generalitat va aplicar retallades pressupostàries a les entitats del sector. El Govern també va autoritzar, mitjançant un acord de caràcter transitori amb la patronal, la flexibilització dels serveis d’atenció residencial i d’atenció diürna. Aquest acord deixava fora la part social i donava llum verda a una flexibilització de ràtios de fins al 8% -més persones usuàries ateses per professional-, cosa que va provocar una sobrecàrrega de treball i un empitjorament en l’atenció.
La pandèmia ha fet visible la precarietat del sector. I el decret llei de l’administració diu que l’increment de tarifes ha de donar lloc, necessàriament, a una millora de les condicions laborals i retributives de les persones treballadores, però les empreses no volen augmentar els salaris en proporció als recursos que l’administració ha donat, i volen mantenir la flexibilització en l’atenció.
És necessària una vigilància de la gestió dels diners públics. Les partides pressupostàries s’han d’invertir en cobrir les necessitats a les quals són destinades. Reivindiquem la qualitat en l’atenció a les nostres persones usuàries i unes condicions de treball dignes dels i les professionals del sector.
SARA LÓPEZ AGUAYO
TERRASSA
