CARTES I MISSATGES
Opinió 19/12/2017

Cartes a la Directora 19/12/2017

4 min

La insularitat i la insubmissió

Soc un lector natural de les Illes Balears. Hi he viscut durant molts d’anys i reconec que no fou fins que vaig anar a viure fora que em vaig adonar de les diferències que tenim amb els companys de Catalunya. Ara visc fora d’Espanya, a França, i aquí he tingut la sort de trobar-me amb catalans de totes les regions. Després de mesos de compartir converses diverses, i de veure com es mobilitzen i com es comprometen com a poble, m’és inevitable d’expressar el que sent cap a ells: una enveja molt sana.

Catalunya és on hi ha hagut les principals concentracions de gent a Espanya a favor de l’acolliment de refugiats, així com les més nombroses mostrant-se crítiques amb el govern estatal. Els catalans han demostrat ser un poble insubmís, lluitador, compromès, unit. I és aquí on començo a qüestionar-me el perquè d’una diferència tan abismal entre les inquietuds d’un poble com el català i les d’una comunitat com les Illes, caracteritzades pel seu conformisme polític i per acceptar (des del silenci) unes polítiques verinoses i feroçment destructives.

¿És que la insularitat ens ha jugat en contra? El fet de viure en illes ens escuda en el nostre conformisme. Estic cansat de sentir com la gent diu que vivim en un paradís, que és gairebé una heretgia abandonar “sa Roqueta”. Mentrestant, hotelers, empresaris i polítics continuen assaltant salvatgement les nostres costes, destruint l’ecosistema i precaritzant la feina i la formació. Perquè, a les Illes, “no és important estudiar” (tenim les quotes més baixes d’universitaris de l’Estat), l’important és guanyar doblers, sigui treballant de recepcionista en un hotel o servint cerveses a alemanys atrets pel low cost del nostre particular parc d’atraccions. Només espero que l’exemple de ciutadania i humanitat que està donant Catalunya ens serveixi per obrir els ulls, per començar a construir, com ells, un lloc millor on viure.

MATIES TUGORES

LIÓ

“Que bé que viviu els mestres!”

Arriben les vacances de Nadal i, un cop més, a la sobretaula dels dinars nadalencs, entre torrons, tornarà a sortir el típic comentari de quantes vacances tenim i que bé que vivim els mestres. I és cert que vivim bé?

Molts no s’han parat a pensar com arribem a Nadal. Aquestes últimes setmanes han sigut esgotadores i hem fet més hores que un rellotge, però això ningú ho veu, i no, no conec cap mestre a qui li paguin les hores extres.

Hem estat preparant obres de Nadal, poemes, entonant cançons, preparant decoracions, avaluant, corregint, preparant àlbums, assistint a juntes d’avaluació que acostumen a acabar vora les 9 de la nit, redactant informes, atenent les famílies, preparant els temes i projectes per quan tornem de vacances... I sabeu què? També fem classe. També atenem els alumnes, els ensenyem, els guiem i els acompanyem amb el millor dels nostres somriures.

Ha costat arribar a Nadal, i algun refredat ens hem endut, ¿però sabeu què, mestres? Ara podem gaudir plenament de les nostres merescudes vacances, perquè sí, ens les mereixem! Ah! Però... no us oblideu de preparar les programacions i activitats! Que d’aquí no res, i amb les piles carregades, hi tornem!

BERTA FARRÉ

BARCELONA

Tot esperant Puigdemont

Fent referència a l’obra de Samuel Beckett Tot esperant Godot, es podria intentar explicar el complicat moment polític que estem vivint a Catalunya com a resultat de la no política que ens cau a sobre provinent del govern espanyol del PP, acompanyat pel beneplàcit del PSOE i Cs. Estem vivint en un absurd, és com passar dies i mesos sense poder entendre què està passant a casa nostra, amb la Generalitat ocupada per l’aplicació de l’article 155, que s’ha convertit en un comodí, en un joc amb cartes marcades, que serveix per a tot. La senyora vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, s’ha ben lluït i ho ha deixat molt clar per si algú ho dubtava: els dos poders van de bracet, i quan passa això la democràcia deixa pas a la dictadura. Diguem-ho clar, a Espanya l’estat de dret està de vacances i la democràcia és morta. Tot esperant Puigdemont, ¿arribarà a ser amb nosaltres algun dia? Esperem que ben aviat, per poder-lo abraçar i donar-li la benvinguda, per restablir-lo en el càrrec de president de la Generalitat que li va ser manllevat injustament i il·legalment pel govern de Mariano Rajoy.

JORDI LLEAL

BADALONA

La ‘normalitat’ espanyola

Un govern escollit democràticament, destituït de manera il·legítima. Una convocatòria d’eleccions per part de qui no tocava. Una Junta Electoral parcial. L’empresa encarregada de l’escrutini, escollida a dit. El president i cap de llista de Junts per Catalunya i quatre consellers més, exiliats a Brussel·les. El cap de llista d’ERC i el conseller d’Interior, empresonats a Estremera. Els líders de l’ANC i Òmnium, a la presó per incitació a la violència. Violència policial l’1-O. Coaccions i amenaces. L’expresident i dos consellers més, amb fiances milionàries pel 9-N per evitar la presó. Violència impune dels feixistes al carrer. Censura als mitjans públics catalans, als funcionaris, als ajuntaments. Presència intimidatòria de la policia i l’exèrcit. Colors perseguits. Campanyes d’odi i mentides distribuïdes per la premsa en paper i les televisions públiques i privades espanyoles. Intervenció dels comptes de la Generalitat. Espoli cultural per la força militar. Escorcolls a empreses. Cop d’estat financer per afavorir la fugida d’empreses de Catalunya. Aquesta és la seva normalitat. Orgullós de la meva anormalitat.

JOAN XURIACH

BARCELONA

stats