Cartes a la Directora

Efectivament: “La frívola impunitat de Johnson” és el títol, molt encertat, de l’editorial de dijous de l’ARA. Pel fet d’haver desenvolupat la meva activitat professional, durant molts anys, en una multinacional britànica, conec una mica el Regne Unit, i confirmo aquesta afirmació. Però el problema, com he repetit moltes vegades, fins i tot en les meves cartes a aquest diari, és que lamentablement això esta succeint en totes les democràcies avançades. I el problema no és dels partits polítics sinó del substrat. És un aspecte que els analistes, sembla, no volen reconèixer, i és la societat la que s’està creant, malalta. La banalització del mal, la falta d’ètica i moral, és manifesta.

ÀNGEL MARCO

SANT JUST DESVERN

Ouka Leele

La fotògrafa i pintora Ouka Leele, de nom real Bárbara Allende Gil de Biedma, ens ha deixat als 64 anys d’edat. Va ser molt coneguda durant els anys 80 com una de les icones pop de la Movida Madrileña.

En destaquen les seves fotografies en blanc i negre de gran qualitat i les acabades amb un tractament pictòric. Tota una trajectòria que li va fer guanyar el Premio Nacional de fotografia de l’any 2005.

Personalment, de les fotografies de l’Ouka Leele m’agraden els seus vius i atrevits colors fotografiats, com també els acabats amb aquarel·la. En ressaltaria la versió tan personal que tenia a l’hora de fer retrats, l’originalitat quan presentava la persona retratada i la creativitat artística quan feia la fotografia o la pintava a més a més.

EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

Mobiliari urbà tallant

En diferents voreres de la ciutat -al carrer de Puigmartí davant l’estructura buida del mercat de l’Abaceria; o també a la cruïlla entre el carrer Aragó i el passeig de Sant Joan, al costat mar-Llobregat- els vianants topem, no sense sorpresa, amb ferros evidentment durs però també esmolats al paviment, que no podem llançar al contenidor per evitar que altres s’hi facin mal, perquè estan clavats a terra. Són restes, sembla, de l’estructura de papereres metàl·liques com les que podem trobar per tota la ciutat.

Desconec si aquests trossos de metall hi són perquè algun vehicle es va enfilar a la vorera i va envestir les papereres, o si hi són per alguna altra raó. El que sé és que aquests ferros tan perillosos, setmanes després, com el dinosaure, segueixen al mateix lloc. I em resulta incomprensible.

CARLES GARCIA

BARCELONA

Efectes en els espiats

Sobre el tema del sistema Pegasus utilitzat per espiar determinats telèfons, un aspecte que no s’està comentant, i que probablement és el que té els efectes més importants, és que els que han estat espiats així temen que coses que puguin haver dit es puguin utilitzar com a xantatge. I no m’estic referint precisament a aspectes polítics o judicials, sinó a d’altres com ara secrets privats, inconfessables o no, que el que practica l’espionatge pot fer servir en contra seu. No m’estranyaria gens que el sorprenent, totalment imprevist i no justificat canvi de política de Pedro Sánchez en el tema del Sàhara tingui a veure amb alguna cosa inconfessable que ell es pugui témer que al Marroc li hagin sentit a dir telefònicament. I que alguna actitud d’algun que altre polític independentista estigui també condicionada pel mateix motiu: coses que hagi pogut dir i que no vol que se sàpiguen de cap manera.

JOAN CATALÀ

SANT CUGAT DEL VALLÈS