La selectivitat ja és prou difícil perquè, a més a més, l’alumnat es trobi enunciats amb errades. És una prova decisiva, ja que pot passar que d’unes dècimes a la nota final depengui que puguin accedir a uns estudis o altres o bé en un lloc o un altre. Tothom pot cometre una errada però, francament, que n’hi hagi als enunciats d’exàmens per a l’accés a la universitat diu molt poc o gens a favor de tot plegat.
A la selectivitat d’enguany de dibuix tècnic hi havia una errada a l’enunciat d’un dibuix que valia 6 punts de cara a la nota. Amb aquesta dificultat afegida hi ha alumnes que van quedar encallats en l’intent de dibuixar la peça en axonomètric. Una línia contínua o una línia discontínua et mostra allò que es veu o allò que no es veu d’una figura en una vista dièdrica. Una errada en l’enunciat d’aquest dibuix no permet de cap manera fer bé la figura, com és ben fàcil d’imaginar.
Al tribunal on eren els meus alumnes va arribar la notificació de l’errada quan passaven 40 minuts de l’inici de la prova. Després, un cop esbrinat el fet, he sabut que la notificació va arribar a hores diferents a cada tribunal; fins i tot alguns afortunats ja van saber de l’errada a l’inici. Un alumnat que s’ha esforçat molt durant aquests anys per arribar a aquesta prova s’ha adonat de la realitat de cop. L’educació de qualitat que es pretén comença per una exigència de part dels mateixos professionals. Qui fa aquestes proves hauria de fer-les i revisar-les per assegurar-se que tots els enunciats estan bé.
Després de dir-ho al coordinador de la matèria s’han donat instruccions als correctors perquè ho tinguin en compte en la correcció d’aquest exercici i minimitzin el greuge. Però aquest ja està fet perquè no té en compte el temps perdut pels alumnes avisats massa tard, amb les conseqüències inherents també aquí a tot plegat.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Sanfermines, bressol d’herois?
Ara que els Sanfermines fa poc que han començat, desitjo assenyalar una cosa irracional: la forja, pels mitjans de comunicació, d’herois on no n’hi ha.
M’explico: telenotícies, diaris i ràdios es fan ressò d’aquest cruel esdeveniment que perpetua el maltractament animal. A més, heus aquí l’absurd, per a l’ocasió entrevisten corredors com si fossin aguerrits gladiadors, quan en realitat són individus que es diverteixen trotant davant d’un animal aterrit i desorientat que, apartat de la seva devesa natal, ha estat traslladat a un estrany entorn urbà on nia una intensa cridadissa. Allí, sovint, rep cops, estirades de cua i puntades, sense saber que aquesta mateixa tarda acabarà sent cruelment torturat i immolat a l’arena per a xerinola de la gentada.
No, definitivament no són herois, sinó individus que s’entretenen amb el dolor aliè. Si us plau, no els encimbellem.
MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS
MADRID
Colònies d’estiu
La meva filla està passant una setmana en unes colònies d’estiu a la platja. És una noia K-pop, porta el cabell tenyit de dos colors i roba estil manga. Hi va amb una amiga, que és en realitat un amic: vol que se’l tracti com a gènere masculí i es fa dir per un nom que ell ha triat i que no és el que surt a la inscripció de les colònies.
Hi anaven molt contentes (parlo en femení, perquè aplico la discriminació positiva), amb ganes de fer amics i amigues i passar-ho bé. Però en la primera trucada que ens han fet ens diuen que s’ho estan passant “fatal”. Com és?, pregunto jo. Doncs molt senzill, perquè no són com la resta. Bé, sí que ho són, però als ulls de “la resta” no ho són, d’iguals. No encaixen amb el look del grup, amb l’estil, amb el que se suposa que és “normal”.
El grup de nois amb els quals fan les activitats s’enriuen d’elles, els fan la burla (sou nois o noies??), les noies riuen de les “gràcies” que fan els nois. Res que no coneguem o que no existeixi de fa anys... però fa mal i sorprèn que avui en dia encara hi hagi aquests prejudicis i s’assenyali i s’aparti aquells que són “diferents”.
Això és el pitjor de tot: la burla no ve de persones “poc informades”, massa grans per entendre els nous temps, de persones procedents de cultures tancades... La burla, el rebuig, ve de nois i noies com elles, dels seus coetanis, de persones que d’aquí a uns anys potser seran advocats o jutges o polítics, que redactaran i aprovaran lleis per al suposat bé de la societat i de totes.
Com se sentirien els pares/mares d’aquests nois i noies que riuen dels altres, si això els passes als seus fills o filles?
SÍLVIA G. BONET
BARCELONA
No tot és el que sembla
Els contractes i els seus fraccionaments són un fet habitual en la immensa majoria d’entitats no de lucre, no per estafar Hisenda sinó per la seva supervivència. Quantes entitats públiques per poder comprar un aparell amb un cost que sobrepassa el pressupost anual, es veuen obligades a presentar tres, quatre factures d’unes inexistents reparacions i que sumen el cost de compra de l’aparell esmentat.
Els tribunals posen l’ull a determinats polítics que els molesten buscant qualsevol tripijoc per poder-los imputar. La senyora Borràs ha pecat d’innocent, amb el lliri a la mà, mentre que altres polítics de la caverna per molts tripijocs il·legals que hagin fet mai seran imputats.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
Maltractament animal
Fa un temps vaig sentir per Catalunya Ràdio una terrible notícia: agents del Seprona, de la Guàrdia Civil de Girona, van detenir una dona pel suposat delicte de maltractament animal en haver deixat morir 12 gossos en una finca de la seva propietat, en una urbanització de Lloret de Mar.
Davant d’una denúncia veïnal i la posterior autorització judicial, els agents del Seprona entraren a la dita finca on, a més dels 12 gossos morts, trobaren 18 gossos més en molt males condicions higièniques i sanitàries, sense aigua ni menjar, plens de brutícia i de ferides, fruit de l’abandonament. Els animals havien estat alimentats fins aleshores pels veïns de la zona i foren requisats pel Seprona, que els dugué a una protectora per tal de donar-los en adopció.
Espero i desitjo que si aquesta persona és realment culpable d’aquest horrible delicte, rebi tot el càstig que es mereix i no una condemna tan irrisòria com la que, per exemple, va imposar l’any passat un jutjat de Sevilla quan va condemnar una persona a un any de presó per haver deixat diversos gossos tancats i abandonats en una finca: 13 varen morir.
JOSEP VILÀ BATLLE
OLESA DE MONTSERRAT
Un festival de música del qual es parla poc
Ara que l’estiu ens atrapa i que els festivals d’estiu, majoritàriament de música, s’escampen pel país com una oferta lúdica més, i la majoria com un negoci de temporada, doncs ara fa poc que ha acabat un festival que ja fa cinc anys que sorprèn. És l’Espurnes Barroques, un festival que passa a les comarques del Bages, Berguedà, Solsonès i la Segarra. Sí, lluny de Barcelona i de les costes Brava i Daurada. Un esdeveniment que implica, amb totes les lletres, cultura i territori. Que enllaça els qui fan música, el patrimoni, els qui viuen en aquestes terres i sobretot els qui hi sobreviuen. Potser per això se’n parla poc, quan el boca-orella ha funcionat. Aquest any han estat vint-i-tres concerts i programats en divuit llocs diferents, com Sant Vicenç de Fals, Sant Pere de Vallferosa o Sant Serni de la Pedra, com diuen els organitzadors, a qui cal felicitar efusivament, i s’apunta al programa: “La cultura formadora i transformadora”. Espurnes Barroques, una bona mostra de gestió, d’implicació, un exemple de territori actiu.
JULI GRANDIA
EL VENDRELL
