Cartes a la Directora

Sobre les declaracions de l’abat Escarré a ‘Le Monde’

En el programa televisiu Més 3/24, amb motiu de comentar un llibre d’Albert Balcells, es va parlar de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré. Com que es feia tard, la directora del programa (a qui felicito sincerament per la seva actuació) va proposar de continuar el diàleg un altre dia, però ja s’hi va insinuar l’afer de les famoses declaracions de l’abat al diari francès Le Monde. Declaracions que van ser d’importància històrica perquè van ajudar molts catalans a prendre una posició clarament antifranquista.

Però algú va tenir “enveja” de l’abat i va fer córrer que les declaracions no eren obra seva sinó dels activistes que havien acompanyat Antoni Novais (delegat de Le Monde a Madrid) a veure l’abat de Montserrat. Desgraciadament, aquesta mentida s’ha escampat. Jo l’he vista escrita per escriptors catalans de molta anomenada.

Quan es va produir l’entrevista entre l’Abat i Novais, jo encara era monjo de Montserrat i puc assegurar que cap monjo no va dubtar de l’autoria de les declaracions. Ni els que ens en vam alegrar ni cap dels qui els van doldre, ni cap dels quatre que van ser presents en l’afer en qüestió (pares Taxonera, Boix, Busquets i Estradé).

En aquell temps l’abat Aureli se sentia justificat en la seva actuació, diguem-ne política, per la Pacem in terris, encíclica de Joan XXIII, on, resumidament, es diu que el cristià no ha de viure com un espiritualista, una mica al marge del dia a dia, del que passa al món, sinó ben encarnat en la societat humana, tal com creu que va fer i ser el fill de Déu. Doctrinalment, doncs, les declaracions no li oferien cap compromís ideològic. I pel que fa al perill a què s’exposava, més s’havia arriscat dos mesos abans, en l’homilia del pontifical del 8 de setembre (festa major antiga de Montserrat), on digué, entre altres coses: “El mateix Papa ens ha proclamat la vigència dels principis de la revolució, principis que són cristians perquè també són humans, llibertat, igualtat i fraternitat [...]. El govern espanyol vol adaptar-se però no ho fa amb els veritables principis. Ens dona un progrés material, de propaganda i d’enlluernament, no de llibertat i de justícia. [...] En una paraula, si no hi ha una autèntica llibertat no hi pot haver una autèntica justícia, que és el que passa a Espanya”.

Si aquestes paraules no eren tant o més perilloses davant del govern franquista, ¿què li impedia pronunciar les altres, que sempre es va fer seves i mai no es va retractar de res, malgrat que li costessin conseqüències tan doloroses com l’exili de Montserrat i de Catalunya; i fins i tot la prohibició, per la Congregació de Religiosos del Vaticà, de tornar temporalment a Catalunya amb motiu de la mort de la seva mare?

L’únic testimoni vivent d’aquells fets, l’activista i advocat col·legiat Josep M. Macip i Gich, ratifica el que dic (vegeu L’abat d’un poble, Aureli Maria Escarré, Jordi Vila-Abadal, p. 297).

La persecució de l’esmentada organització vaticana no va parar mai, fins a aconseguir desposseir-lo del títol d’abat de Montserrat. Sort que el poble català, agraït i amistós, passant per sobre del dret canònic, el va proclamar abat de Catalunya.

Si no s’amaguen les febleses que ha tingut Montserrat en dies passats, tampoc no s’han d’amagar els seus fets gloriosos. I sobretot en ocasió del seu mil·lenari.

Jordi Vila-Abadal

Barcelona

Beneïts arbres ignorats

La contaminació generada diàriament pels milers d’aires condicionats engegats per culpa de la manca d’arbrat i d’ombra és tan brutal que si els consistoris en fossin conscients i la Generalitat els hi obligués no dubtarien a invertir més en plantació d’ombra. Malauradament, ja hem fet tard... Només cal mirar el termòmetre.

Lola Arpa

Peratallada