Quan els castells es mesuren amb calculadora

Cinc oportunitats per assolir els tres millors castells possibles, unes normes, una taula de puntuació, un jurat i un premi econòmic en funció de la posició final. Aquestes són les singularitats que diferencien el Concurs de Castells de les actuacions convencionals. És per això que el reglament pren una importància vital en una cita del nivell mediàtic que ha assolit el certamen tarragoní.

Els petits canvis són avaluats amb lupa i els més importants no només poden definir la classificació final del certamen, sinó també modificar les tendències que es viuen a plaça al llarg de la temporada castellera.

Canvis controvertits

Els castells són vius i la seva dificultat ha variat al llarg dels temps. És per això que la taula de puntuacions es revisa cada dos anys. Una de les mesures més discutides de l’última versió ha sigut la devaluació de les construccions de deu pisos respecte a les estructures sense folre al capdamunt del llistat. Si bé el canvi pot semblar anacrònic ara mateix, cal tenir en compte que es va decidir enmig d’una autèntica febre per dominar els deu pisos d’alçada.

L’accés de castellers a les colles havia viscut un increment vertiginós i això va rebaixar la dificultat per assajar i per provar a plaça les construccions de més alçada. El que ningú no es podia imaginar en aquell moment era que el món de les torres humanes estava tot just en el pic de la cresta i que la recessió estava a punt de començar.

El podi final es decideix sumant els punts dels tres millors castells. Així doncs, tenir les dues cartes més importants de la baralla pot ser la base de la victòria, però podria no ser suficient. Un cop més serà la combinació de les estructures netes i de les emmanillades la que definirà la classificació.

Més enllà de l’enorme dificultat d’aconseguir la diada perfecta -només un cop a la història s’han descarregat tres dels quatre castells més ben valorats en una mateixa actuació-, encara es planteja un altre escenari en la lluita per les primeres posicions, la consecució d’una estructura inèdita. La Tarraco Arena és la plaça que ha vist més intents de tres de nou sense folre en l’era moderna i a ningú li passa per alt que com a mínim dues colles somien a donar forma al colós dels colossos, el nou de nou folrat.

Si fugim, però, de les hipòtesis més positives, la realitat ens diu que només l’última edició del Concurs es va guanyar amb tres dels quatre grans castells i que les construccions inèdites semblen encara lluny de fer-se realitat. Quan les colles s’exerceixen al màxim nivell sempre existeix la possibilitat que algun detall falli i aquí és on entra en joc el ventall de construccions que cada agrupació pugui portar en cartera quan passi per la porta de l’antiga plaça de braus. Els castells de nou amb folre i agulla i el cinc de nou folrat conformen el següent esglaó en el camí de la glòria.

Un sol castell carregat

L’altra gran novetat del nou plec de normes estableix que en la suma de les tres construccions finals només es tindrà en compte un castell carregat. La decisió va despertar tanta controvèrsia que va haver de ser refermada en una segona votació.

Durant molts anys la taula de puntuacions havia anat eixamplant la distància entre el valor dels castells carregats i els descarregats intentant ser un reflex del món casteller però gairebé sempre mantenint l’ordenació entre estructures. El canvi social no havia arribat a trencar l’axioma existent i l’anunci del Concurs va sobtar, sobretot entre les colles de la zona tradicional. El cas, però, és que el percentatge de castells carregats a la plaça de braus de Tarragona sempre ha sigut notablement més alt que el de la temporada sencera i més enllà d’intentar canviar aquesta dinàmica el que calia era un canvi de filosofia total.

Els detalls compten

Quan els castellers s’enfaixen per sortir a plaça ho fan amb l’objectiu de descarregar totes les seves construccions. Cada caiguda és una petita derrota i enguany aquesta manera d’entendre les torres humanes s’ha traslladat a les normes del Concurs. ¿Farà aquest canvi que les colles siguin més segures? Això només depèn de cada formació, però en tot cas l’organització evitarà esdevenir còmplice d’una autoexigència per sobre de la normal.

¿Això capgirarà el rànquing final? Amb aquesta nova norma només quatre de les 45 colles participants en l’última edició canviarien la seva posició final. I si anem fins al Concurs del 2014 només una agrupació veuria modificats els punts que va aconseguir. Llavors, per què calia canviar la norma? L’objectiu és que el certamen esdevingui un reflex del món casteller i aquesta norma hauria de servir per evitar una sobrecompetitivitat que en altres actuacions no existeix.