Deu anys del casc casteller

BarcelonaAquest estiu, fa just 10 anys que el casc es va estrenar a plaça. El portaven els aixecadors i enxanetes. Una imatge que avui no sorprèn ningú, per òbvia, però que fa una dècada va despertar moltes reticències dins el mateix món casteller. Avui, però, les dades parlen per si soles: des que s’ha instal·lat el casc no hi ha hagut ni un sol traumatisme cranial greu en la canalla castellera resultat d’una caiguda. D’aquesta manera s’ha superat amb èxit un dels reptes més grans de la seguretat al món casteller: aconseguir protegir al màxim la canalla.

L’inici del projecte va ser complicat

“La idea del casc neix en un moment en el qual diverses colles tenen accidents. No greus, però sí prou importants perquè es plategin si s’hi pot fer alguna cosa. I aquelles colles eren molt presents a la Coordinadora de Colles Castelleres, que acaba impulsant el projecte.” Ens ho explica el Jaume Rosset, director mèdic i científic de la Coordinadora en aquella època i qui va dirigir el projecte del casc. Els inicis van ser complicats en dos sentits. La creació del casc en si, perquè havia de protegir la canalla alhora que no havia ni d’interferir l’acció i col·locació dels nens, ni provocar altres lesions a la pinya o a la resta de castellers. L’empresa NZI, especialitzada en cascos va aconseguir trobar la manera de resoldre aquests aspectes. En segon lloc, calia imposar-se a la tradició i a les reticències d’algunes colles: “El més difícil va ser que el món casteller ho acceptés” explica Rosset. En aquest sentit, la mort de la Mariona Galindo (juliol de 2006) al caure d’un castell, va ser l’empenta definitiva del projecte: “Per resoldre el casc des d’un punt de vista tècnic necessitàvem la màxima implicació. I després de l’accident moltes colles que el veien amb recels van pensar que era un remei no desitjat però que el necessitaven. Des d’aleshores el món casteller ha començat a prioritzar, clarament, la seguretat. I al final, vam fer un casc que funciona molt bé.” Després del casc per enxanetes i aixecadors, va arribar el dels dosos, molt més complicat de resoldre a nivell tècnic, però amb bona acceptació des del primer dia. El projecte va culminar el setembre del 2014 amb la implantació del casc a la “canalla” de les colles universitàries.

El futur del casc

Si bé ara el casc només es fa servir en el pom de dalt, des de la Coordinadora es recomana l’ús del casc en altres posicions del tronc en castells excepcionals pel que fa a l’alçada o la dificultat tècnica, si bé és cert que cap colla ho ha posat en pràctica, excepte en circumstàncies especials d’algun casteller que ha pujat tot i haver tingut alguna lesió prèvia.

Amb aquesta recomanació es va finalitzar el projecte del casc, però el món casteller no ha deixat de treballar en temes de seguretat. L’actual director mèdic i científic de la Coordinadora de Colles Castelleres, Daniel Castillo, explica que ara mateix es treballa sobretot el la prevenció activa, encarada a potenciar la bona posició dins la pinya o la preparació física dels castellers de cara a evitar lesions. Alhora que aposten per fomentar la consciència del risc.

Però si hi ha un projecte ambiciós, i alhora complex de desenvolupar, en el qual s’està treballant és un protector cervical. Concebut per evitar lesions al coll, que poden derivar en lesions medul·lars greus, és ara mateix el gran repte. Aquest projecte es troba en una fase inicial però és, clarament, l’aposta de futur. Se sap què es busca, però no s’ha trobat el material idoni per al futur protector ja que hauria de ser prou flexible com per permetre el moviment natural i còmode del coll però prou rígid per evitar lesions en cas d’una caiguda.