Ignasi Ribas: “Serà molt difícil poder anunciar que hem trobat vida fora de la Terra”

La primera vegada que va posar l’ull en un telescopi va veure la Lluna. I Júpiter. I els seus satèl·lits. I va quedar tan colpit que en aquell instant, recorda, va sentir la certesa que s’hi volia dedicar. I això que aleshores Ignasi Ribas (Manresa, 1971) només tenia 11 anys.

Professor d’investigació a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE-CSIC), aquest manresà és un reconegut caçador d’exoplanetes: n’ha identificat més de setanta. També ha participat amb rols destacats en missions espacials de l’ESA, com ara CHEOPS, PLATO i Ariel, així com en instruments astronòmics, com CARMENES, que busca planetes semblants al nostre des de l’Observatori del Calar Alto, a Almeria.

Des del 2017 també dirigeix l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, l’IEEC, una institució d’estructura complexa –integrada per la UB, la UAB, la UPC i el CSIC– que ha aconseguit situar en primera línia de la recerca internacional i que ha estat clau en la definició i el desplegament de l’estratègia NewSpace del Govern.

Ara Ribas ha decidit no renovar com a director de l’IEEC per centrar-se en l'ambiciós projecte que lidera, Spotless (sense taques, en anglès), que compta amb una dotació de 2,5 milions d’euros del Consell Europeu de Recerca i que pretén multiplicar per deu la capacitat d’observació dels telescopis actuals.

El seu primer gran descobriment mediàtic també va ser polèmic: el 2007 va anunciar que havia detectat vapor d’aigua i altres compostos químics en un exoplaneta gegant.

— Que aquella troballa que vam fer fos realment aigua és dubtós. I és cert que va ser un article molt qüestionat a la comunitat científica. De fet, la majoria dels articles mediàtics que he publicat han acabat no sent ben bé veritat. Això passa en general en ciència, que no sempre l’encertes a la primera, però ho has de fer honestament.

Contenia errors?

— Més que errors, la interpretació que vam fer de les dades no va ser probablement del tot adequada. Així i tot, vam contribuir a fer avançar la ciència, perquè vam inaugurar una tècnica que a partir d’aleshores es va desenvolupar i que fem servir molt avui els astrònoms, l’espectroscopia de transmissió. Aquesta tècnica ens permet mirar com la llum d’una estrella brilla a través de l’atmosfera d’un planeta per intentar identificar quins compostos químics hi ha.

De fet, va arribar a exoplanetes estudiant estrelles.

— Així és. En una estada postdoctoral als Estats Units en què estudiava estrelles binàries eclipsants, dues estrelles que giren l'una al voltant de l’altra, havia recollit moltes dades perquè volia reconstruir la història del nostre Sol al llarg dels darrers 500 milions d’anys. Quan vaig analitzar les dades vaig veure que el Sol havia estat fins a mil vegades més actiu en el passat i vaig analitzar com aquella activitat elevada va afectar la Terra i altres planetes del Sistema Solar. Encara és ara el meu article científic més citat! L’estudi mostrava que les estrelles canvien la radiació que emeten al llarg de la seva vida. Això va ser clau per a la comunitat d’investigadors en exoplanetes, perquè els va obrir la porta a entendre les atmosferes planetàries i com havien evolucionat.

L’any passat va guanyar una prestigiosa beca del Consell Europeu de Recerca per continuar mirant les estrelles i descobrir planetes semblants a la Terra. El projecte Spotless.

— Dues de les tècniques més emprades per buscar planetes, com ara les velocitats radials i els trànsits, no ens permeten mirar objectes semblants a la Terra, exoterres. Això passa perquè l’estrella no es comporta com un objecte del tot estable, sinó que hi ha una variabilitat intrínseca típicament causada per la seva activitat estel·lar, per les taques de les estrelles. I com que l’estrella no està quieta, sinó que roda, les taques canvien de forma, de mida i de posició, indueixen un soroll. A Spotless, la idea és eliminar, precisament, aquestes taques, per poder així trobar exoterres i caracteritzar planetes petits, que són la nova frontera.

Com ho faran?

— Estem desenvolupant el model d’estrella més sofisticat que hi ha al món, un bessó digital, que ens permetrà simular com varia una estrella. Després agafarem aquest model i una estrella que vulguem estudiar i intentarem simular-ne totes les possibilitats. Per fer-ho, entrenem un algoritme d’aprenentatge automàtic d’intel·ligència artificial; després hi donem unes observacions i li demanem quina part de les variacions de les observacions són degudes a l’activitat estel·lar i quines mostren la presència d’un planeta que està passant per davant de l’estrella. Els primers resultats que estem obtenint són molt prometedors.

I ara deixa la direcció de l’IEEC, que liderava des del 2017, per centrar-se en Spotless.

— Estic fermament convençut que cal renovació al capdavant de les institucions i ara les circumstàncies no podien ser més propícies. Em vaig presentar a dirigir l’IEEC no perquè volgués, sinó perquè el director sortint aleshores m’ho va demanar i tenia i encara tinc un problema per dir que no [riu].

Amb quins objectius va entomar la direcció?

— N'eren tres: apostar per projectes transversals, fer nanosatèl·lits i augmentar el sentiment de pertinença dels membres de l’IEEC.

I?

— Check, check, check. Hem aconseguit els tres objectius. Som, probablement, la institució científica que participa en més missions de l’ESA, des de Gaia a Ariel o Euclid. Tot i la complexitat institucional de l’IEEC, hem creat oportunitats i han sorgit moltes idees conjuntes amb participació de les diferents institucions. També hem creat grups multicèntrics que han participat en missions de gran importància com ara LISA. Al final, que l’IEEC vagi com un coet, si em permeteu la broma, és gràcies a la seva gent, persones entusiastes que han estat capaces d’empènyer projectes i iniciatives, i de propulsar l’institut. I també, en col·laboració amb l’ecosistema català, hem desenvolupat instrumentació espacial, com ara els nanosatèl·lits Menut i Enxaneta.

Quins reptes de futur deixa a la persona que el succeirà?

— A nivell de ciència som on hem de ser. Potser ens falta tenir una mica més de lideratge, perquè si bé participem en totes les grans missions, no les liderem. Un altre repte és consolidar finançament i promoció del sector espacial.

Ha estat una de les figures clau en l’impuls i la promoció d’un pla d’economia de l’espai a Catalunya, l’estratègia NewSpace, aprovada pel Govern l’octubre del 2020.

— Vam identificar que hi havia una oportunitat de potenciar l’economia de l’espai a Catalunya, no per fer grans missions, sinó per desenvolupar projectes més modestos. I vam començar a pensar en quin tipus de projectes amb el finançament que podíem arribar a tenir podien ser. Vam anar a picar a moltes portes amb Jordi Puig-Suari, que va rebre fa uns anys la Creu de Sant Jordi precisament per les seves contribucions al país; una de les portes va ser la del departament de Polítiques Digitals, hi vam trobar molta sintonia i junts vam posar les bases de l’estratègia catalana de l’espai. Tot i els diferents canvis de govern, tots han continuat considerant que l’espai és un sector estratègic de país, amb potencial de creixement i de generació d’economia i de llocs de treball d’alta qualificació.

“Space is the new Internet” (l’espai és el nou internet).

— Això m’ho va dir un inversor de la costa oest dels EUA que tenia interès en una empresa aeroespacial d’aquí. De la mateixa manera que ara internet és una plataforma de serveis, l’espai serà molt més que satèl·lits i esdevindrà també una plataforma de serveis espacials, des de comunicacions segures fins a observació de la Terra amb una infinitat d’objectius.

Dins l’estratègia NewSpace van llançar el Menut i l'Enxaneta, dos nanosatèl·lits batejats així per la canalla.

— I han estat un èxit. L’any vinent llançarem dues missions més: la successora del menut i PhotSat, el primer satèl·lit astrofísic desenvolupat íntegrament a Catalunya, que té un pressupost de 4 milions d’euros i amb què farem observació del cel de manera pionera. No hi ha cap altre exemple al món on s’hagi fet la ciència que volem fer amb un cubesat. Aquest satèl·lit tindrà dos telescopis i a mesura que orbiti al voltant de la Terra anirà fotografiant el cel. Això ens permetrà obtenir una mesura de la brillantor dels 40 milions d’estrelles més brillants. Posarem totes les dades a disposició de la comunitat astronòmica internacional.

Quan podrem anunciar que hem trobat vida?

Serà molt difícil fer aquesta afirmació i, en tot cas, serà a partir d’una troballa indirecta, després de reunir tot d'evidències que per si soles potser no voldran dir res, però que juntes ens acabaran convencent que hi ha evidència de vida. Però encara ens queda molt per poder arribar a una conclusió concloent i taxativa.