Cent anys del descobriment de Tutankamon, una mòmia amb molta química

El 28 d’octubre del 1925, l'egiptòleg Howard Carter i els seus ajudants van treure els claus daurats que protegien el taüt i van aixecar la tapa. Davant seu va aparèixer la mòmia, molt ben conservada, del faraó Tutankamon. Havien passat gairebé tres anys –menys una setmana– des que s’havia descobert la tomba. Els arqueòlegs havien hagut de travessar tres cambres fins a arribar a la que contenia les restes. I un cop allà no van haver d’obrir un taüt, sinó tres. En un complex joc de nines russes van poder accedir finalment a la mòmia de l'antepenúltim faraó de la XVIII dinastia, que havia governat feia quasi 3.350 anys.

La de Tutankamon no només deu ser la mòmia més famosa d’un faraó egipci, sinó també la més estudiada per científics de diverses especialitats. La bona conservació ha donat lloc a moltes anàlisis, fins i tot escàners, però les riqueses que l’acompanyaven també han permès altres investigacions per fer certa llum sobre aquell període i el seu regnat.

Tutankamon va ser faraó als nou anys i va morir molt jove –aproximadament el seu regnat es va estendre entre els anys 1322 i 1314 aC. Per això, pot sorprendre aquesta cura i aquest luxe funeraris. Una hipòtesi és que el jove Tutankamon, influenciat pels seus assessors, va restaurar la religió politeista que el seu pare, Amenhotep IV –que més tard agafà el nom d’Akhenaton– havia eliminat. I això li donava una gran rellevància.

El taüt interior era d’or i pesava poc més de 110 quilos. Una de les primeres coses que va cridar l’atenció va ser la icònica màscara que cobria el seu cap. També era d’or. Pesava uns 11 quilos i mesurava 54 cm d’alt, 39,3 cm d’ample i 49 cm de gruix. Les anàlisis amb cristal·lografia de raigs X fetes el 2007 van revelar que tenia dues capes d’or d’unes 30 mil·lèsimes de mil·límetre. Una era d’or de 18 quirats i l’altra d’or de 22,5 quirats, en tots dos casos en un aliatge amb plata i coure.

Un altre element destacat era la daga de ferro. Des dels anys 60 se sabia que tenia un elevat contingut en níquel i això suggeria que el material provenia d’un meteorit. Les anàlisis fetes el 2016 van confirmar aquest origen extraterrestre, que té, casualment, un sentit simbòlic: els faraons eren considerats divinitats i la daga havia estat feta amb un material caigut, literalment, del cel. La fluorescència de raigs X va mostrar una composició majoritàriament de ferro amb un 11% de níquel i un 0,6% de cobalt. Això encaixa amb la probable provinença d’un meteorit dels anomenats fèrrics o siderits.

Química a l’Antic Egipte

A part de ser útils, les anàlisis químiques es poden considerar un bon homenatge a la ciència de l’Antic Egipte. Si bé la paraula “química” prové de l’àrab al-kimiya, anant més enrere, una de les hipòtesis és que ve de Kemet, l’antic nom d’Egipte, que significa país de la terra negra. Això tindria sentit, perquè amb aquesta terra es feien tints i medecines. Els coneixements d’aquesta civilització sobre aquesta ciència els va permetre obtenir el primer pigment sintètic: el blau d’Egipte. En la seva complexa preparació es barrejava sorra, carbonat de calci, malaquita –un mineral de coure– i sals de sodi i es mantenia tot unes quantes hores a temperatures d’entre 800 i 1.100 graus.

Per evitar les pesades corones, els faraons utilitzaven sovint una peça de roba anomenada nemes. La màscara de Tutankamon reprodueix un nemes i s’hi han pogut identificar metalls que revelaven els pigments utilitzats. Eren blau d’Egipte i blau d’Amarna. Aquest darrer porta el nom del lloc on Akhenaton va construir la nova capital del regne i només es va fer servir en aquell període. La barreja de blaus donava una tonalitat més fosca al nemes.

L’any 2022, investigadors egipcis van publicar l’anàlisi d’unes petites figures funeràries de fusta trobades a la tomba. Eren ushebtis o shawabtis. Es creu que el nom significa “els que responen”, perquè eren els responsables de les tasques quotidianes del mort en l’altra vida. Amb tècniques no invasives, com luminescència i microscòpia òptica, es van identificar els pigments: ocre per a les capes vermelles, el mineral cuprorivaïta barrejat amb guix per a les blaves i amb calcita i quars per a les verdoses, orpiment per al groc i guix per al blanc. El negre provenia d’ossos d’animals o olis minerals cremats.

El nivell de la química egípcia també es revela en les tècniques de momificació, que van evolucionar a mesura que els embalsamadors adquirien nous coneixements. Les substàncies utilitzades es troben en fons escrites, com alguns papirs, però la identificació entre els noms i els compostos reals presenta dubtes. Una altra manera de conèixer-los és l’anàlisi química de residus. Investigadors alemanys van analitzar les restes contingudes en 31 recipients ceràmics trobats en un taller d’embalsamament de la 26a dinastia a Saqqara. Corresponen a tècniques utilitzades uns set segles després de la mort de Tutankamon.

Els resultats, publicats el 2023 a Nature, porten a conclusions més enllà del procés que practicaven els embalsamadors. Es feia servir resina de festuc i oli de ricí, per les seves propietats antibacterianes, antifúngiques i aromàtiques. El festuc havia de provenir d’altres llocs del Mediterrani, però altres productes, com goma de dammar o resina d’elemí, havien d’arribar des de zones tropicals d’Àfrica central o fins i tot del sud-est asiàtic, on hi ha els arbres dels quals s’extreuen. Això mostra que a part d’augmentar coneixements empírics sobre certes substàncies, la momificació també va potenciar el comerç amb regions llunyanes.

De què feien olor les mòmies?

Alguns compostos utilitzats en el procés de momificació es poden intentar identificar per l’aroma. El febrer d’aquest any un equip internacional encapçalat per investigadors eslovens va publicar al Journal of the American Chemical Society una anàlisi de nou mòmies conservades al Museu Egipci del Caire. Amb cromatografia, espectrometria, nassos electrònics i persones entrenades en la detecció d’olors varen identificar certs aromes, però l’adscripció a substàncies concretes és molt més complicat. En tot cas, pot ser molt útil de cara a la seva conservació.

Però això seria l’aroma actual de les mòmies. Quines olors es percebien en els monuments funeraris a l’Antic Egipte? Les àmfores trobades en una tomba de fa 3.400 anys poden donar resposta. Contenien menjar i altres productes per acompanyar els difunts a l’altre món. Es tractava de la tomba on van enterrar Kha, un personatge important, supervisor de la construcció dels monuments funeraris reials durant el regnat dels faraons Amenhotep II, Thutmose IV i Amenhotep III, i la seva esposa Merit. Les anàlisis les va publicar el 2022 al Journal of Archaeological Science un equip italià encapçalat per Jacopo La Nasa, que, tot i el seu cognom, és de la Universitat de Pisa i no té res a veure amb l’agència espacial.

Les molècules identificades són característiques del peix sec, un aliment important a l’Egipte de l’època. També hi havia aromes afruitats, tot i que no s’ha pogut identificar de quin producte concret provenien. En una de les àmfores es van trobar indicadors de la presència de farina d’ordi –la cervesa també era un component important de la dieta a l’Antic Egipte– i en d’altres, greixos vegetals i cera d’abella.

De la maledicció a un fàrmac contra el càncer

Poc després que es descobrís la tomba de Tutankamon la coincidència d’algunes morts –com la de Lord Carnarvon, que havia finançat l’expedició, i la del seu germanastre, Aubrey Herbert– van donar lloc a la teoria de la maledicció del faraó. Cap prova hi dona suport, però la llegenda es va revifar quan, als anys 70, infeccions respiratòries greus van causar la mort de científics que havien entrat a la tomba de Casimir IV Jagelló, gran duc de Lituània i rei de Polònia al segle XV. Els estudis científics han suggerit que les morts podien haver estat causades per Aspergillus flavus, un fong tòxic que amb les seves espores pot causar aquestes infeccions i que també es trobava, en quantitats no nocives, a la tomba del faraó.

En un procés totalment invers a una maledicció, investigadors de la Universitat de Pensilvània han descrit aquest any, a la revista Nature Chemical Biology, un possible benefici d’aquest fong. Conté uns pèptids –cadenes curtes d’aminoàcids– anomenats, en anglès, RiPPs. És un acrònim que lliga bé amb la idea de mort, però en aquest cas el que han vist és que algunes d’aquestes substàncies podrien tenir una potent activitat anticancerígena. Les proves de laboratori amb cèl·lules humanes obren el camí a més recerques que els autors consideren prometedores. Així, de la maledicció del faraó s’hauria passat a nous fàrmacs, perquè amb el faraó Tutankamon hi segueixi havent bona química.

El pèsol de Tutankamon

El nom del faraó fins i tot ha quedat associat a una varietat de pèsols. El pèsol de Tutankamon, més conegut com a pèsol porpra del Rei Tut, deu el seu nom al fet que estava plantat al jardí del castell de Highclere, propietat de Lord Carnarvorn. Es diu, sense proves que ho avalin, que els pèsols es trobaven a la tomba de Tutankamon. El cas és que aquests pèsols verds es tornen d’un marró vermellós quan s’escalfen. I el 2023, investigadors japonesos varen explicar-ne el procés a la revista Food Chemistry Advances. El responsable té un nom complicat, gal·lat d’epicatequina, però molts n’haurem ingerit, perquè es troba en el te verd, entre altres llocs. Quan s’escalfa, la substància s’oxida i adquireix aquest to marronós. El descobriment, diuen els autors, tindrà aplicacions en els processos de coloració dels aliments i en la síntesi d’aquesta substància, que té poder antioxidant.

El castell també és famós perquè s’hi van rodar els interiors i alguns exteriors de la sèrie Downton Abbey. Amb sis temporades i tres pel·lícules, no sembla que la hipotètica maledicció de Tutankamon l’afectés, sinó més aviat al contrari.