Com la gespa artificial amenaça la biodiversitat i la teva salut

Han passat 21 anys des que un grup de científics van encunyar per primer cop el terme “microplàstic” en un article publicat a la revista Science. Des d’aleshores, aquestes minúscules partícules de menys de 5 mil·límetres estan cada vegada més presents en mars i oceans de tot el planeta, fins i tot al gel marí de l’Àrtic.

Però no cal viatjar tan lluny, ja que els ciutadans que es capbussen a les platges de Barcelona, per exemple, ho fan entre una amalgama de restes de pneumàtics, cosmètics, tèxtils, pintura, envasos d’aliments i, en bona part, gespa artificial. Per això la comunitat científica es pregunta per la necessitat de cobrir amb catifes de plàstic verd centres esportius, festivals de música, parcs infantils o patis d’escoles, que posen en perill la biodiversitat i els ecosistemes marins i la mateixa salut humana.

El grup de recerca en Geociències Marines de la Universitat de Barcelona (UB) és el primer del món que ha caracteritzat i quantificat el percentatge de gespa artificial que trobem al medi aquàtic. “És el 15 % dels plàstics més grans que trobem flotant!”, alerta la professora ICREA Anna Sànchez Vidal, oceanògrafa, ambientòloga i membre del grup. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors van analitzar 217 mostres recollides a la costa de Barcelona i 200 a la desembocadura del riu Guadalquivir, gràcies a la col·laboració que mantenen amb voluntaris, i van trobar concentracions de fibres superiors a 200.000 per km² en el primer cas, i de fins a 20.000 per km² en el segon. Al dia!

Aquestes fibres, segons l’estudi publicat a la revista Environmental Pollution el 2023, són principalment de polietilè (83,3 %) i polipropilè (13,7 %), els polímers més utilitzats en la producció mundial de gespa sintètica gràcies a la seva resistència i durabilitat. “Hem de tenir en compte que, a banda dels brins de color verd, la gespa artificial conté cautxú, que són petites boletes negres fetes generalment de pneumàtics reciclats per amortir la superfície. Nosaltres el que hem identificat són les fibres, perquè el cautxú no podem saber si és una resta de la gespa o bé d’un pneumàtic de l’autopista, posem per cas”, explica la científica de la UB. Una normativa de la UE prohibeix la construcció de camps de gespa artificial amb el sistema actual de cautxú a partir del 2030 perquè és altament contaminant i perjudicial per a la salut.

Compostos que poden ser tòxics

Durant el procés de fabricació d’un plàstic es fan servir un munt de compostos químics per ajustar les seves propietats –color, flexibilitat, aïllament, impermeabilitat, etc.–, alguns dels quals són tòxics. En total, n’hi ha 12.000, de compostos . Això no vol dir que un plàstic els contingui tots, però sí que és veritat que “de vegades els químics poden arribar al 50% del percentatge total del material plàstic, així que no és una quantitat negligible”, afirma Ethel Eljarrat, directora de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC). La investigadora, química de formació, participa en el grup ONHEALTH, que estudia les vies d’exposició als compostos químics presents en el plàstic. Un dels projectes que porten a terme està centrat en la problemàtica del reciclatge de pneumàtics per fabricar cautxú destinat a parcs infantils, pistes d’atletisme i camps de gespa artificial, entre d’altres, ja que “quan es recicla un plàstic que té compostos químics, aquests no desapareixen”.

“Per una banda, el cautxú sintètic té presència d’aquests compostos, que poden ser tòxics. Per l’altra, hi ha una presència encara major en el cautxú de reciclatge de pneumàtics. Si s’ha de fer servir aquest material, millor el sintètic que el reciclat”, en paraules d’Ethel Eljarrat. “En qualsevol cas”, sosté Anna Sànchez Vidal, “encara que les empreses facin camps teòricament sostenibles canviant el cautxú per altres elements, al final no deixes de tenir els brins de polietilè de color verd que acaben al mar”.

A Europa s’instal·len cada any entre 1.200 i 1.400 camps esportius de gespa artificial, segons dades del grup de recerca en Geociències Marines de la UB. La contaminació es produeix perquè els filaments es van trencant en partícules cada vegada més petites, tant per efecte de la llum ultraviolada com pel fregament continu de les sabates dels jugadors o usuaris amb la superfície. Amb el vent i la pluja, aquests microplàstics viatgen per escorrentia fins a arribar a sistemes aquàtics com rius i mars. Els rius Llobregat i Besòs, per exemple, aboquen entre 0,4 i 0,6 tones de plàstic a l’any al mar Mediterrani, afirma un estudi europeu en què han participat investigadors de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA). Estem parlant de bosses, ampolles i films de plàstic de menjar, principalment. Imaginin-se tot el que no es veu a simple vista.

Al mar, els residus plàstics es confonen amb aliments naturals com el plàncton, del qual s’alimenten moltes espècies, o bé són ingerits accidentalment, provocant, en les dues situacions, bloquejos intestinals, lesions internes, malnutrició i fins i tot la mort. La presència d’aquestes diminutes partícules de menys de 5 mil·límetres ha estat descrita en més de 690 espècies, principalment marines –peixos, tortugues, aus, foques, dofins, balenes–, 200 de les quals són comestibles. Els musclos que ens cruspim el diumenge per fer l’aperitiu contenen microplàstics, igual que les sardines, les anxoves, les orades, els molls i els llenguados del sud del Mediterrani, atenint-nos a un article publicat a la revista Environmental Research l’any 2022.

Desastre a petita escala: al jardí de casa

El desastre mediambiental el podem tenir també a petita escala al jardí de casa nostra. “Quan cobreixes una superfície amb gespa artificial”, explica Sànchez Vidal, “redueixes la biodiversitat: llangardaixos, formigues, abelles, papallones, grills, deixen d’existir perquè és plàstic. I si plou, l’aigua no s’infiltra”. Amb els recents períodes de sequera, es va disparar la demanda -i el preu, per descomptat- de la gespa artificial, amb la teòrica excusa que és més sostenible. Però per produir un metre quadrat d’aquesta gespa es necessiten 4.000 litres d’aigua, “la mateixa quantitat que per mantenir un metre quadrat de gespa natural durant 18 anys”. A més, l’estudi de la UB ha determinat que aquest material artificial s’escalfa 50 graus centígrads més que una superfície natural. Per tant, augmenta l’efecte illa de calor de les ciutats i cal regar-lo per tal de baixar la temperatura. A Xile, durant l’onada de calor de l’anny passat, la gespa artificial se’ls fonia, apunta Sànchez Vidal.

Amb tot el que hem llistat fins ara, poden fer-se una idea del que implica que un festival de música com el Primavera Sound aterri al Parc del Fòrum de Barcelona, amb milers de persones trepitjant una gegantina catifa verda de 28.740 m² que es va fragmentant en partícules cada vegada més petites just al costat de la costa. Almenys, fins a l’edició del 2024, segons podem veure en un vídeo de la instal·lació de la superfície de gespa decorativa pujat per l’empresa que el produeix a YouTube. Accions com la recollida selectiva de residus, gots reutilitzables i el càlcul d’emissions de CO₂ no semblen suficients, doncs, per autoproclamar-se com a festival sostenible i “respectuós amb el medi ambient en totes les facetes”.

Aquest diari s’ha posat en contacte amb els organitzadors a través del formulari específic per a premsa de la seva pàgina web. De moment, no s’ha obtingut resposta a la pregunta de si, malgrat l’evidència científica en contra, enguany també hi haurà presència d’aquest producte sintètic.

La gespa artificial, especialment tòxica per als infants

La toxicitat dels microplàstics depèn de diverses variables, com la forma, la mida, el temps d’exposició i la presència i procedència dels compostos químics afegits. No a tothom els afecta de la mateixa manera, però sí sabem que hi ha poblacions de risc: “els nens ho són perquè el grau de contaminació que arriba al cos és relatiu al pes corporal: si arriba un microgram de contaminant, no és el mateix repartit en 70 kg que en 10 kg”, aclareix la química Ethel Eljarrat, d’IDAEA. També influeix que, en un parc infantil, els nens estan tirats a terra, i es fiquen les mans a la boca.

L’any 2021, Diana Zuckerman, presidenta del National Center for Health Research (Centre Nacional de Recerca en Salut, NCHR), una organització nord-americana dedicada a la investigació en salut, escrivia una carta en un diari local preocupada per la manca d’interès d’alguns funcionaris per l’impacte de la gespa artificial en nens de tot el país. “És un fet científic que la gespa artificial (així com les superfícies de goma del pati d’esbarjo) exposen els nens al plom, així com a substàncies químiques de risc que afecten les seves hormones [...] i poden causar o exacerbar els següents problemes de salut: dèficit d’atenció, pubertat primerenca, obesitat i asma”, es pot llegir a l’escrit.

Els microplàstics poden entrar al nostre cos per inhalació de partícules suspeses a l’aire i per ingesta d’aliments i begudes, tot i que també es planteja el contacte de nanoplàstics –inferiors a 1 micròmetre (0,001 mm)– amb l’epidermis. En els últims anys han proliferat estudis que demostren que poden accedir al torrent sanguini i distribuir-se per diferents òrgans i teixits, com el fetge, els pulmons, els intestins, els testicles, la placenta i fins i tot el teixit cerebral. “Avui dia, el dubte és determinar, de tots els microplàstics que entren al nostre organisme, quins s’eliminen i quins no”, apunta la directora de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC).

Les substàncies químiques de la gespa sintètica, en concret, poden imitar o interferir amb l’acció de les hormones naturals del cos, alterar el sistema endocrí i causar efectes adversos en la salut, segons un recent treball in vitro. També s’ha establert un possible vincle entre un càncer cerebral poc comú –glioblastoma– que va posar fi a la vida de sis jugadors dels Philadelphia Phillies i els productes químics tòxics presents a la gespa artificial de l’estadi on van jugar bona part de la seva carrera. I no és l’únic lloc del món on s’han reportat aquest tipus de casos. De fet, els Països Baixos ja han prohibit les catifes verdes després d’un estudi que va trobar que 58 dels 60 camps analitzats contenien entre 1,5 i 3,7 vegades més compostos cancerígens que els permesos en productes de consum.

Plastiansietat no, gràcies

Amb tot, Ethel Eljarrat recomana no caure en la plastiansietat, ja que portem tota la vida exposats a compostos químics en petites quantitats i molts no provoquen cap mena d’efecte. “El que s’ha d’intentar és eliminar aquells dels quals hi ha evidències científiques que són tòxics”, cosa que no sempre passa a la velocitat que caldria. En el cas del bisfenol A, prohibit en ampolles i envasos de plàstic que contenen aliments per a nadons però no en adults, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va establir una dosi màxima diària, però a mesura que va avançar la investigació, va haver de rebaixar el valor a 100.000 vegades per sota.

A banda de la legislació, hi ha una part que és a les nostres mans, com per exemple no caure en la paradoxa de posar una catifa verda al jardí de casa “per imitar la natura perquè ens dona benestar emocional, quan en realitat és una superfície de plàstic que mata tota la diversitat, augmenta la temperatura del planeta i contamina rius i oceans”, conclou l’ambientòloga Sànchez Vidal.