Philip Ball: "Encara no podem estar 100% segurs que el virus de la covid no va ser una filtració des d’un laboratori"

Philip Ball (Newport, Regne Unit, 1962) té tot allò que els que ens dediquem a explicar ciència sospirem tenir: una capacitat incomparable per saber comunicar idees complexes de manera accessible, i molt creativa, embastant amb mestria conceptes científics, filosòfics, històrics i culturals. Els seus relats són sempre originals, únics, apassionants, escrigui del tema que escrigui. És d'aquells que t'agafa de la mà a la primera línia i ja no et deixa anar fins al final. I a sobre s’atreveix amb tot! Perquè sent físic i químic, si bé s’ha endinsat a explicar com es va inventar el color o què és la física quàntica, també ha gosat posar-se en la història de la Xina o la construcció de les catedrals.

Per això se’l reconeix –i amb motiu– com un dels millors divulgadors de ciència actuals, i un dels més influents. A més d’escriure llibres, col·labora amb mitjans de comunicació com The New York Times, The Guardian, o laBBC. I és summament prolífic: l'any passat va publicar How life Works: A User’s Guide to the New Biology, encara sense traducció, un manual fascinant de prop de 600 pàgines per entendre els fonaments de la vida i la revolució que travessa la biologia com a disciplina. I just abans de viatjar a Barcelona, va enviar al seu editor un nou manuscrit, aquest cop una biografia del físic danès Niels Bohr.

Ball, que va treballar prop de vint anys com a editor de la prestigiosa revista científica Nature, aquesta setmana ha estat reconegut amb el premi Nat que concedeix des de fa vuit anys el Museu de Ciències Naturals de Barcelona a persones o institucions que han estat referents per la seva manera de mirar i explicar la ciència. L’acte, que es va celebrar dimarts a l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella, va donar el tret de sortida de la 4a edició de la Biennal Ciutat i Ciència, que s'ha celebrat de manera simultània a Barcelona i a Madrid fins al 23 de novembre, i que saltarà a Mèxic del 29 de novembre al 7 de desembre.

Ha escrit més de 30 llibres. Seria capaç de recordar-ne els títols?

— [Riu] No posaria la mà al foc.

És molt prolífic!

— Bé, soc escriptor i tinc el temps necessari per dedicar-m’hi. Malgrat que també escric articles més periodístics, els llibres són una manera d'aprofundir en temes que m’interessen i una forma d’esbrinar què penso sobre una qüestió. Per exemple, en el darrer títol que he publicat sobre biologia moderna, sentia que necessitàvem una nova narrativa per parlar-ne, però no estava segur de quina era fins que vaig escriure’l.

Pren molts riscos. Sent físic i químic, s’atreveix amb la història de la Xina, com es va inventar el color o com es construeixen les catedrals.

— Aprofundir en una àrea que no només està fora del que conec sinó també fora de la ciència és arriscat i, certament, intento fer-ho des d'una posició d'humilitat, sabent que no soc un expert en la matèria. Però el que he descobert és que la gent considera que aquesta veu externa pot aportar una perspectiva que no és necessàriament evident per als veritables especialistes. També és cert, per exemple, que el llibre sobre les catedrals tractava realment del desenvolupament primerenc de maneres de pensar sobre l'univers com un lloc que té unes regles, que funciona segons principis que podem entendre i que no només està governat pel caprici de Déu. Això era una idea en la qual els grecs ja creien, però a l'Europa occidental aquesta idea ressorgeix al segle XII, al segle XIII, a l'Edat Mitjana. I era la perspectiva que volia aportar per entendre què són les catedrals en si mateixes, una expressió d'aquesta idea.

És paradoxal com algunes de les coses que vam deixar de creure fa segles, com ara que la Terra és plana, ara hagin tornat, en una època en què tenim accés il·limitat a la informació i el coneixement.

— Perquè ara és molt fàcil trobar una història online o a les xarxes socials que encaixi amb el que vols creure d'una manera que no era possible fa ni tan sols vint anys. Això genera nous reptes per fer arribar el coneixement científic. Està clar que bombardejar la gent amb dades pensant que així tindran les idees correctes, no funciona. Perquè és molt més complex, òbviament. Primer, cal entendre per què la gent creu les coses que creu, quins són els valors que hi ha al darrere. I és des d'aquesta perspectiva que sorgeixen les preguntes que més m'interessen: com la ciència és rebuda per la resta de la societat, per la cultura en general; com s'interpreta i com interactuen totes dues coses. Cal entendre aquest procés.

Com?

— Integrant la ciència dins de la cultura més àmplia perquè no sembli que els científics vinguin a donar-te lliçons sobre el que és correcte, sinó que sembli més un diàleg i una interacció.

Durant la covid, aquest diàleg entre ciència i societat no va acabar de rutllar.

— Realment no sabíem res sobre aquest virus quan va esclatar la pandèmia. La covid ens va permetre veure en temps real com funciona la ciència, entendre que és provisional i que hem de ser capaços de canviar les nostres idees quan apareix nova informació.

Les vacunes van generar molt recel.

— La pregunta que la gent es feia era totalment comprensible i era la que calia plantejar-se: són segures? Perquè s'han desenvolupat molt ràpidament quan cap altra vacuna ho ha fet abans. Algunes, a més, utilitzen aquesta nova tecnologia de l'ARNm. Per què hauríem de confiar-hi? Em aquell cas, era realment important que els científics reconeguessin que aquesta era una pregunta vàlida, i que havien d'acceptar-la i donar-hi alguna resposta. Perquè hi havia algunes respostes: calia explicar que no s'havien fet a corre-cuita i de qualsevol manera, sinó que s'havien dut a terme els assajos adequats, tot i que més ràpidament del que normalment seria el cas, simplement perquè s'hi van invertir tants diners que les companyies farmacèutiques s'ho podien permetre. Estaven subvencionades, amb suport dels governs, fet que els permetia fer coses en paral·lel que normalment farien en seqüència, una rere l'altra, perquè altrament seria massa arriscat financerament. El que ningú preveia era fins a quin punt tot es polititzaria durant la pandèmia. Les decisions que es prenien reflectien una tensió fonamental a les democràcies: quant hauríem d'estar individualment disposats a sacrificar de les nostres llibertats pel bé de la societat?

Part de la societat es va sentir atreta per teories de la conspiració, com ara que el virus havia estat creat en un laboratori a la Xina.

— És una pregunta raonable. De fet, encara no podem estar 100% segurs que no va ser una filtració des d’un laboratori, ja sigui intencionadament o per error. I és important reconèixer-ho, però també ho és acceptar les proves que van apareixent. Després, hi ha hagut governs, com el de Trump, que han alimentat narratives que contradiuen l’evidència científica.

Com estan fent ara intentant vincular el paracetamol durant l’embaràs i l’autisme.

— És una autèntica bogeria. La relació entre autisme i paracetamol es basa en idees conspiranoiques. El veritable problema és que el sistema ha estat capturat per aquesta manera de pensar i ara la gent al capdavant dels Instituts Nacionals de Salut està fins i tot disposada a acceptar aquesta conspiració. L’administració Trump ha anat molt més enllà dels límits de qualsevol argument racional. Robert F. Kennedy Jr. ha dit públicament que trobaran les proves que donin suport al seu punt de vista; ha afirmat que faran un estudi que els conduirà a aquesta conclusió. ¡És l'antítesi de la ciència! I un repte majúscul en comunicació científica que mai havíem afrontat, en l’era de les xarxes socials i de la propagació viral de la desinformació.

A això se suma que també hi ha mala praxi científica: investigadors que manipulen resultats per tal de publicar en revistes científiques. Va ser editor de la revista Nature durant 20 anys i es deuria trobar amb articles fraudulents.

— Hi ha un problema estructural real en la manera com es fa la ciència, tot i que no crec que això, de cap manera, estigui soscavant la bona recerca. De fet, molt sovint aquestes investigacions errònies o fraudulentes es descobreixen força ràpidament, fet que demostra que el sistema científic funciona com hauria de funcionar. Però és cert que aquesta pressió per publicar en revistes d'alt perfil pot empènyer a alguns investigadors a fer males praxis. I això que puc dir, havent treballat com a editor a Nature, que no hi ha cap garantia que publicar en aquesta revista signifiqui que el teu treball sigui millor que qualsevol altre. Cal que la comunitat científica canviï el sistema de valoracions, sobretot perquè els investigadors a l’inici de la seva carrera no sentin aquesta pressió que han de publicar i publicar de seguida. He conegut joves científics que lamenten que no tenen temps per pensar. Quina situació més boja és aquesta per a la ciència, no tenir temps per pensar perquè has de fer el següent experiment i publicar-lo! Estic segur que la majoria dels científics diran que desitgen que no sigui així, que volen canviar-ho i, tanmateix, ningú mai no fa res perquè tothom en forma part i ha de jugar a aquest joc.

Hi ha científics que arriben a publicar més de 50 estudis a l’any.

— És impossible fer-ho correctament. Ningú en un any pot fer tants descobriments significatius. Fins i tot fent una feina de primera, potser trobes mitja dotzena de coses que realment val la pena publicar i que realment marcaran la diferència. Això és el que solia passar i hauria de continuar passant. Però si tens un sistema gairebé automatitzat per recompensar aquestes publicacions d'alt perfil, el resultat serà aquest.

Visita Barcelona per rebre el Premi Nat i també per participar a la Biennal Ciutat i Ciència, que enguany es focalitza en la física quàntica. Ha parlat de com comunicar millor què és aquesta disciplina.

— El que la mecànica quàntica ens diu sobre com funciona el món realment va en contra de la intuïció. Per això, molta gent pensa que no ho entén, perquè sent que hauria de tenir alguna intuïció sobre com funciona. “Com poden ser les coses així? No sembla tenir sentit”. De fet, un dels pioners de la teoria quàntica, el físic danès Niels Bohr, ja va dir que si no et sorprèn quan comences a aprendre de mecànica quàntica, aleshores és perquè no has entès res!

Creu que hi ha certa exageració avui dia amb la quàntica?

— Hi ha exageració, sí, segur. Gent i llibres que ens venen que els ordinadors quàntics resoldran el canvi climàtic, la medicina, tot. Si bé la computació quàntica és real, els ordinadors quàntics que tenim encara són prototips i de moment no han resolt cap tasca computacional que no es pugui fer amb un ordinador clàssic. Per tant, en aquest sentit la computació quàntica està encara a les beceroles. I en el futur, quan estiguin més madurs, els problemes que podran resoldre són limitats. No hi ha cap raó per suposar que algun dia substituiran els ordinadors clàssics ni tampoc per pensar que mai tindrem un ordinador portàtil quàntic o un mòbil quàntic.

En quin llibre treballa ara?

— Precisament la setmana passada vaig enviar a l'editorial l'esborrany d’una biografia del físic danès Niels Bohr. A través de la seva vida intento explicar la creació de la física moderna. Bohr va néixer a finals del segle XIX i va ser un dels principals actors en els inicis de la mecànica quàntica, aquesta revolució total en la manera com pensem en la realitat. En va discutir molt amb Einstein, amistosament, d’això. Bohr també hi era als inicis de la física nuclear, i els seus treballs van ser fonamentals per entendre com convertir el descobriment del 1938 de la fissió nuclear en una tecnologia pràctica per a bé o per a mal, tant si es tractava d'energia nuclear com d'armes nuclears. Va haver de fugir de la Dinamarca ocupada pels nazis i quan va arribar a Los Alamos, als EUA, la bomba nuclear ja estava feta. Realment no va participar, però va reconèixer de seguida que transformaria les relacions internacionals. Va ser fonamental després de la II Guerra Mundial en les negociacions i debats internacionals sobre el control d'armes. I va ser una de les persones clau en la creació del CERN, el Centre Europeu de Física Nuclear, on ara es fa física de partícules i s'han fet grans descobriments. Així que va veure com la física passava del segle XIX a l'era moderna de la gran física i la física de partícules al CERN. I aquesta és la història que intento explicar a través de Niels Bohr.