Ciència

Una exposició per pensar en els drets de la natura

El CCCB inaugura 'Ciència ficció', una mostra artística que reflexiona sobre l'explotació a què la humanitat ha sotmès la resta d'espècies

6 min
Threehugger: Wawona

“Tots som líquens”. Aquesta sentència provocadora del biòleg evolutiu Scott Gilbert podria resumir l’exposició Ciència fricció. Vida entre espècies companyes, que s’acaba d’inaugurar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que es podrà visitar fins al 28 de novembre. Aquests éssers, que proliferen des de la tundra àrtica fins als deserts més secs del món, estan formats per un fong i una alga (o en alguns casos bacteris capaços de fer la fotosíntesi) que viuen en una relació simbiòtica. L’alga fa la fotosíntesi i produeix sucres que alimenten el fong. El fong proporciona protecció i humitat a l’alga. Una de les idees principals de l’exposició és reivindicar aquest caràcter simbiòtic que, encara que no ho sembli, compartim tots els éssers vius del planeta, per posar en dubte el supremacisme biològic en què s’ha instal·lat la visió humana de la vida. Segons Judit Carrera, directora del CCCB, “l’exposició s’inscriu en el gir biocèntric que fa temps que es treballa des del CCCB i es vol que convidi a pensar com podem fer les coses de manera diferent”.

Però un gos o una rata, tot i que necessiten aliment del món exterior, no són organismes independents? I els humans? Només cal una ullada ràpida a les dades microbiològiques per veure que no. Sense cap ànim d’ofendre, tu, estimat lector, estàs format per més cèl·lules amb ADN no humà que cèl·lules amb el teu ADN únic i intransferible, és a dir, allò que determina la teva essència més íntima i fonamental. Què passaria si no hi fossin? Doncs que tindríem problemes per digerir alguns aliments, el nostre sistema immunitari no funcionaria correctament i patiríem alteracions nervioses. Els experiments amb ratolins demostren que els individus sense aquestes cèl·lules, que majoritàriament són bacteris instal·lats al còlon, tenen comportaments taciturns i solitaris, a més de diversos problemes de salut. Per tant, no som organismes autònoms sinó ecosistemes ambulants.

Margulis i Haraway com a inspiració

L’exposició Ciència fricció, comissariada per la doctora en investigació artística María Ptqk, s’inspira en l’obra de la biòloga Lynn Margulis i la biòloga i filòsofa Donna Haraway. Margulis va explicar el 1967 l’origen de les cèl·lules eucariotes, les cèl·lules amb nucli que constitueixen els animals, els vegetals i els fongs, mitjançant un procés anomenat endosimbiosi: la cèl·lula moderna va sorgir d’una fusió entre una cèl·lula primitiva i un bacteri. Això va situar per primera vegada la simbiosi o, per dir-ho d’una altra manera, la col·laboració i no la competència, com a fet cabdal en la història de l’evolució. Al seu torn, Haraway és autora del Manifest per a cíborgs, una reflexió sobre les relacions entre persones, espècies i màquines, que més endavant ha aprofundit en obres com Seguir con el problema (Consonni, 2019), en la qual introdueix el concepte de chthulucè, un terme que troba més adequat que antropocè per designar l’època actual. La referència a l’escriptor de terror còsmic H.P. Lovecraft li serveix per constatar el fet que humans i no humans vivim inextricablement lligats en una xarxa de relacions tentaculars imprescindibles per a la vida, i per expressar la necessitat de repensar la lògica extractiva a què l’home ha sotmès la resta d’espècies.

La metàfora de la simbiosi com a motor de l’evolució i font de vida és poderosa perquè fins i tot aguanta quan es porta al passat més extrem. Immediatament després del Big Bang, l’Univers era una sopa de partícules elementals. A mesura que es va anar expandint i refredant, les partícules es van començar a mantenir unides entre elles: els quarks formarien protons, que dins de les estrelles es fusionarien un altre cop per engendrar successivament els nuclis dels àtoms que formen tota la matèria que coneixem, inclosa la viva.

Una de les idees en què es basa el pensament de Haraway és que la ciència i la literatura se situen en el mateix pla i s’alimenten l’una de l’altra. I això, precisament, “ha inspirat el discurs de l’exposició, que té continguts que fan dubtar de si són científics, una al·lucinació o un somni”, explica Jordi Costa, cap del departament d’exposicions del CCCB. Segons Ptqk, comissària de la mostra, “aquesta idea obre un ventall de línies de pensament que fa que la ciència entri en contacte amb la cultura i que la simbiosi no es produeixi només en l’àmbit de la biologia sinó també en el de la cultura i la tecnologia”. Vet aquí l’ADN simbiòtic de la mostra.

Una història bovina de la humanitat

L’exposició es divideix en cinc parts, que arrenquen amb una visió general sobre la idea de simbiosi. En aquest primer espai es pot veure un impagable vídeo de set minuts en què Margulis mostra la seva particular visió de la història de la vida i fa gala d’una capacitat comunicativa que manté l’espectador enganxat a la pantalla. També hi ha una animació artística i de gran rigor científic del procés d’endosimbiosi que va donar lloc a la cèl·lula eucariota, titulada Endosymbiosis: homage to Lynn Margulis i elaborada pel cineasta David Domingo; un escull de corall de ganxet construït per la bioquímica i artista Petra Maitz, i, entre altres obres, una instal·lació audiovisual de Dominique Koch, Holobiont Society, en què des del punt de vista de les altres espècies vives es constata que l’home els ha declarat la guerra.

La segona part de l’exposició es titula Espècies companyes i consta d’una sèrie d’obres que materialitzen les possibles visions del món que tenen altres espècies. A la pel·lícula En el camí de les abelles, del videoartista Toni Serra/Abu-Ali, es mostra un paisatge des del punt de vista de les abelles. A The museum of the history of cattle, de les artistes Gustafsson & Hapoja, es presenta la història de la humanitat explicada des del punt de vista del bestiar. En aquesta obra, un narrador boví constata amb fredor i objectivitat però també amb una certa desolació com els humans han practicat un procés de selecció artificial que ha culminat en vaques que produeixen més llet que mai, però que han perdut l’agilitat i la lleugeresa dels seus avantpassats.

Comunicar-se amb una gírgola

A continuació, el recorregut entra a l’espai anomenat Xarxes de consciència bioquímica. És aquí on hi ha una de les obres més interessants de la mostra, Myconnect, de l’artista postmèdia Sasha Spacal i els seus col·laboradors. Una mena d’ou gegant permet que el visitant s’hi estiri a dins i es connecti a una sèrie de sensors que li mesuren el ritme cardíac i els impulsos elèctrics que generen diverses parts del cos. La informació recollida per aquests aparells es transforma en impulsos elèctrics que s’apliquen a una placa de petri en què hi ha un cultiu de miceli de gírgola. La resposta del fong als estímuls es capta i es transforma en llum, so i moviment que el visitant pot percebre gràcies a uns auriculars, a un sistema d’il·luminació i a unes polseres vibratòries. Aquests estímuls tenen un efecte que canvia el ritme cardíac i els impulsos elèctrics que produeix el cos del visitant, de manera que la nova informació torna a circular fins al bolet, la resposta del qual viatja de nou fins al visitant en un cicle interminable de comunicació entre espècies. En aquesta part també hi ha, entre altres obres, una instal·lació de realitat virtual, Treehugger: Wawona, del col·lectiu Marshmallow Laser Feast, que permet endinsar-se en una sequoia gegant de Califòrnia, i un vídeo en què Terence McKenna, una figura llegendària en la cultura dels bolets al·lucinògens, recita fragments del text The mushroom speaks, en el qual els bolets psicodèlics prenen la paraula.

A la quarta part de l’exposició, Històries dels orígens, destaca l’obra Camille & Ulysse, de la cineasta Diana Toucedo, en la qual Donna Haraway i la filòsofa Vinciane Despret conversen a partir de dues històries que han escrit, una sobre les papallones monarca que cada any protagonitzen una migració de més de 4.000 quilòmetres des del Canadà fins a Mèxic, i una sobre els pops del Mediterrani, l’animal amb el cervell més diferent a l’humà que es coneix.

Els drets de la natura

La part final de Ciència fricció és una reivindicació dels drets de la natura. A partir de la Constitució de l’Equador, en què es reconeix que la natura té dret que la seva existència es respecti integralment, es proposa la constitució d’alguns ecosistemes específics o del medi natural en general com a persones jurídiques amb una sèrie de drets que es podrien qualificar de drets no humans. Aquí destaca la instal·lació del periodista i artista Jaime Serra, que mostra les iniciatives a favor dels drets de la natura engegades a tot el món, entre les quals hi ha la que proposa dotar amb aquesta personalitat el Mar Menor.

Ciència fricció és un projecte tentacular que desborda els espais expositius del CCCB”, explica Judit Carrera. La mostra, a més de comptar amb la participació d’una setantena d’artistes, científics i pensadors, compta amb la participació del Centre Georges Pompidou de París i després de Barcelona s’exposarà a l’Azkuna Zentroa Alhóndiga Bilbao. Abans, però, els continguts de l’exposició es podran apreciar en forma de debats, tallers, performances, projeccions de cinema i activitats lúdiques, educatives i familiars. El projecte també ha involucrat altres entitats i institucions com l’Escola Massana, el centre de producció i recerca d’arts visuals Hangar o el centre artístic multidisciplinari Konvent de Berga.

stats