La llegendària expedició de Shackleton a l'Antàrtida estava maleïda abans de salpar

El 27 d'octubre de 1915, després de quedar atrapats i aixafats per gel compacte durant nou mesos al mar de Weddell, al davant de l'Antàrtida, Ernest Shackleton i la seva tripulació van abandonar l’Endurance i el seu intent de travessar el continent gelat per terra. El vaixell, condemnat al naufragi, va quedar a la deriva sobre el gel encara tres setmanes abans d'enfonsar-se definitivament.

Durant més d'un segle, els experts han culpat del desenllaç del vaixell a una panna de glaç que va sobrepassar el timó i va causar un gran tall a la nau. Però un estudi publicat dilluns a la revista Polar Record sosté que la culpa va ser del mateix vaixell i no pas del gel. L’Endurance estava mal equipat per a la seva missió, un defecte del qual Shackleton era conscient molt abans d’aventurar-se cap a l'Antàrtida.

Jukka Tuhkuri, investigador del gel i arquitecte naval de la Universitat Aalto de Finlàndia i autor del nou estudi, va estar a bord de l’Endurance amb l'equip que va descobrir les restes del naufragi el 2022. Com a projecte paral·lel, va començar a analitzar diaris, correspondència personal i les mateixes restes del vaixell amb l’objectiu d’esbrinar per què es va enfonsar.

Un any i mig després, contemplava imatges del que s'havia descrit com el vaixell de fusta més resistent construït fins aleshores als arxius de la Reial Societat Geològica de Londres. I se li va ocórrer una hipòtesi. “No és el gel, és el vaixell”, va proposar Tuhkuri.

Tuhkuri va observar que el casc de l’Endurance estava mancat de les bigues necessàries per suportar una envestida de gel violenta. Com a resultat, el timó, el pal de popa i part de la quilla es van esqueixar, i això va provocar que el vaixell s'omplís ràpidament d'aigua. Tot i que Shackleton va escriure en el seu llibre Sud. Relat de l'expedició de l’Endurance, 1914 - 1917 que van ser les insuperables pannes de glaç el que va condemnar el seu vaixell, la nova investigació suggereix que ell sabia que aquest realment no era el cas. De fet, va escriure a la seva esposa, Emily Shackleton, que “aquest vaixell no és tan fort com el Nimrod des del punt de vista de la construcció”, en referència a la nau de fusta que Shackleton va portar en la seva expedició a l'Antàrtida el 1908. L’Endurance, un vaixell de creuers construït per caçar ossos polars i morses a l'Àrtic, va ser “dissenyat per treballar a la vora de la banquisa, però no per ser congelat”, considera Walter Ansel, fuster del museu Mystic Seaport, a Connecticut (Estats Units), que no ha participat en l'estudi.

Shackleton no tan sols era conscient de les deficiències de l’Endurance, sinó que a més tenia els coneixements necessaris per solucionar-les. Havia ajudat l'explorador polar alemany Wilhelm Filchner a equipar el seu vaixell Deutschland amb les mateixes bigues estructurals de les quals mancava l’Endurance. Més tard, el 1912, el Deutschland va quedar a la deriva a les aigües antàrtiques plenes de gel durant vuit mesos, però va sobreviure.

El nou article assenyala cinc episodis de compressió per gel extrets dels diaris dels membres de la tripulació que van culminar el 17 d'octubre del 1915. Un tripulant, Reginald James, va escriure que “la pressió es concentrava principalment a la zona de la sala de màquines, on no hi ha bigues de resistència”. El capità Frank Worsley va descriure la sala de màquines com “la part més feble del vaixell”. Totes dues anotacions, datades aquell 17 d'octubre, descriuen un vaixell aixafat pel gel a causa de les seves insuficiències estructurals.

De fet, apunta Ansel, la flota balenera estatunidenca havia sofert catàstrofes similars en repetides ocasions. El 1876, dotze vaixells reforçats inadequadament es van perdre com a conseqüència de la compressió del gel a prop d'Alaska. Michael Bravo, professor de l'Institut Scott de Recerca Polar de la Universitat de Cambridge, que tampoc no ha participat en l'estudi, afirma que molts vaixells d'exploració polar no eren adequats per a aquelles travessies. Poques vegades es disposava amb facilitat d'aquest tipus d'embarcacions. “La majoria es compraven de segona mà i s'adaptaven com ho permetessin el temps i els diners”, explica aquest expert.

De fet, aquest podria haver estat el cas de l’Endurance, suggereix Michael Smith, autor del llibre Shackleton: By Endurance We Conquer, que tampoc ha participat en l'estudi. Pot ser que Shackleton sabés que el vaixell no era l'ideal per al viatge, però estava neguitós, a casa, lluitant amb deutes financers i un matrimoni en crisi.

“La magnitud d'aquesta expedició és realment aclaparadora, però Shackleton necessitava ficar-se de ple en alguna cosa i volia fugir”, considera Smith, que afegeix que l'aventurer britànic també competia amb altres exploradors per conquerir l'Antàrtida. Així i tot, Smith dubta que això canviï la nostra visió de Shackleton. Els historiadors ja sabien que era un home que s'arriscava i prenia grans decisions sota pressió. Els greus riscos d'aquestes missions eren coneguts pels exploradors. “Ser explorador polar fa un segle era un acte de fe en si mateix”, afirma Smith.