Més calor, més sequera, més fam

Els efectes del canvi climàtic són especialment intensos a les zones àrides de l’Àfrica com el nord de Kènia, Etiòpia i Somàlia, i afecten una població ja castigada pels conflictes i la pobresa

Somini Sengupta / New York Times
6 min
Més calor, més sequera, més fam

Les planes ermes de sorra i pedra de la regió de Kakuma, a Kènia, han viscut períodes de vaques magres des de sempre: moments en què els rius s’assequen i les vaques cada dia s’aprimen més, fins que els seus ossos acaben escampats sota les acàcies. Però després d’aquests períodes, sempre han arribat temporades de normalitat en què plou prou per recuperar els ramats, eixugar els deutes, donar llet a la canalla i menjar carn unes quantes vegades per setmana.

Però els temps estan canviant. El nord de Kènia, com els països veïns de la Banya d’Àfrica, ha esdevingut ostensiblement més àrid i més càlid i els científics ja hi detecten l’empremta de l’escalfament del planeta. Segons estudis recents, en aquesta regió l’aridesa ha augmentat més de pressa al llarg del segle XX que en cap altre moment dels últims 2.000 anys. Quatre sequeres greus han assolat aquesta zona els últims vint anys, una ràpida successió d’episodis que ha empès milions de persones de les poblacions més pobres del món al llindar de la supervivència.

Immerses en aquesta nova normalitat, poblacions que han viscut durant molt de temps castigades per la pobresa i els conflictes s’han trobat a primera línia d’una nova crisi: el canvi climàtic. Més de 650.000 criatures més petites de 5 anys que habiten en zones extenses de Kènia, Somàlia i Etiòpia pateixen malnutrició greu. El risc d’un episodi de fam generalitzat assetja els habitants dels tres països i almenys 12 milions de persones depenen de l’ajuda alimentària que arriba a la zona, segons les Nacions Unides.

Les cinc cabres de Mariao Tede

Una d’aquestes persones és una àvia que es diu Mariao Tede. Un matí de fa poc, a primera hora, era a la vora de la llera seca d’un riu davant una pila de brases fosques fent carbó. L’aire feia olor de sutge i terra. Tede, una dona eixuta que no porta el compte dels anys que té, explicava que havia arribat a tenir 200 cabres, prou per vendre’n les cries al mercat i comprar farina de blat de moro per a la família. Tradicionalment, la ramaderia és la principal font d’ingressos a la regió, atès que hi ha pocs conreus que hi creixin. Tede va perdre moltes de les seves cabres durant la sequera del 2011 i moltes més durant la del 2017. Quantes n’hi van quedar? Ensenya cinc dits. No en tenia prou per vendre’n. Ni per menjar. Ara, a l’estació seca, ni tan sols té prou cabres per obtenir-ne llet. “Només quan plou en trec una o dues tasses per a la canalla”, diu.

Tede cull llenya per fer-ne carbó, un procés que està deixant aquest paratge sense els pocs arbres que hi creixien. Així, quan arribi la pluja, si és que arriba, l’aigua no penetrarà al subsol. A la vora de la carretera hi ha sacs que havien contingut ajuda alimentària, ara plens de carbó, esperant clients.

Si plou poc estan acabats

Gideon Galu és un meteoròleg kenià que treballa a la Xarxa de Sistemes d’Alerta Precoç de Crisis de Fam, coneguda com a FewsNet. Examinant 30 anys de dades meteorològiques, no veu que els ramaders i els agricultors del país estiguin necessàriament condemnats. El que sí que veu, però, és la necessitat d’adaptar-se de manera radical i urgent a la nova normalitat: conrear farratges per als períodes de vaques magres, construir embassaments per emmagatzemar l’aigua i substituir els conreus per uns altres que creixin bé a Kènia en lloc de centrar-se només en el blat de moro, que és l’aliment bàsic de la població. La pluviometria del país és erràtica per si sola. I ara el clima està esdevenint considerablement més àrid i càlid. Els pronòstics per a les pròximes pluges no són gens bons. “Aquesta gent viu al límit -explica Galu-. Si hi ha qualsevol oscil·lació en les escasses precipitacions, estan acabats”.

Chris Funk, company de Galu a FewsNet i climatòleg de la Universitat de Califòrnia (campus de Santa Barbara), ha vinculat les sequeres recents amb l’escalfament de l’oceà Pacífic occidental a llarg termini i l’augment de les temperatures terrestres a l’Àfrica oriental. Aquests dos fenòmens són fruit del canvi climàtic causat per l’acció de l’home. Funk ha arribat a la conclusió que l’escalfament del planeta fa que les distorsions climàtiques conegudes com el Niño i la Niña siguin més acusades, cosa que provoca “sequeres i inseguretat alimentària prolongades”.

Jessica Tierney, paleoclimatòloga de la Universitat d’Arizona, adopta una perspectiva temporal força més àmplia. Ella i el seu equip han analitzat sediments marins que els han permès concloure que el clima de la regió es resseca a un ritme més accelerat actualment que en cap altre moment dels dos mil·lennis anteriors, i que aquesta tendència podria estar relacionada amb l’activitat humana. El procés d’aridització accelerada de la Banya d’Àfrica és “sincrònic amb l’escalfament planetari i regional que s’ha registrat recentment”, escriu Tierney.

Com fer front a aquesta nova realitat és una decisió que correspon a James Oduor, el cap de l’Autoritat Nacional de Gestió de la Sequera de Kènia. “En el futur -diu amb aire inexpressiu- esperem que això sigui normal: una sequera cada cinc anys”.

Un futur gens esperançador

Oduor té un mapa del seu país de la mida d’una postal pintat amb diversos colors que fa servir per explicar la magnitud del desafiament: el taronja fosc correspon a les zones àrides, el taronja clar, a les semiàrides, i el blanc, a la resta. Assenyala que més de tres quartes parts de la terra és de color taronja fosc o clar, cosa que significa que està sotmesa a estrès hídric en els millors períodes i assoleix nivells d’estrès hídric perillosos en les sequeres. “La major part del meu país pateix els efectes del canvi climàtic i la sequera -explica-. [Les sequeres] hi són freqüents. Duren molt de temps. Afecten una zona extensa”.

A Etiòpia la situació és encara pitjor. FewsNet ha advertit que hi ha una “emergència contínua en matèria de seguretat alimentària” al sud-est del país, on els últims tres anys no ha arribat la pluja i els conflictes polítics han desplaçat unes 200.000 persones, segons les estimacions.

A Somàlia, després de dècades de guerra i desplaçaments de població, 2,7 milions de persones pateixen el que les Nacions Unides anomenen “inseguretat alimentària greu”. Durant la sequera del 2017, els esforços en matèria d’ajuda internacional van evitar un episodi de fam. Durant la sequera precedent, la del 2011, gairebé 260.000 somalis van morir de gana; la meitat d’ells eren nens, segons dades de les Nacions Unides.

Sense animals

El mes passat vaig viatjar per Turkana i pel comtat veí d’Isiolo, situats al nord de Kènia. Sortint de l’autopista principal trobaves camins de terra que travessaven planes arenoses. Apareixia un nucli de cabanes circulars amb sostres de palla. La pols voleiava.

Fa segles que els pastors recorren aquestes terres. Els més vells recorden les sequeres del passat. Hi morien animals, hi morien persones, però després arribava la pluja i, en qüestió de quatre o cinc anys de precipitacions normals, els ramats dels habitants d’aquesta zona es recuperaven. Ara les sequeres són tan freqüents que és gairebé impossible que els ramats es refacin. “Et lleves un matí i trobes cinc animals morts; després, deu”, explica David Letmaya en una clínica del comtat d’Isiolo on ha acudit amb la seva família a recollir sacs de soja i farina de blat de moro.

Els pastors com Letmaya s’aventuren cada vegada més lluny i de vegades hi ha enfrontaments per les pastures o l’aigua amb els seus rivals de Turkana. Altres vegades s’arrisquen a topar amb un elefant o un lleó del parc nacional que tenen a tocar. Gairebé no passa una nit sense que els guardes del parc sentin trets. Els pastors assalten els ramats dels altres pastors per repoblar els seus.

Al centre de salut d’Isiolo tothom duia un recompte precís de les seves pèrdues. Una dona explicava que havia perdut les seves tres vaques l’any passat i que ara només tenia tres cabres. Una altra comentava que el seu marit havia mort feia uns anys en un enfrontament per les pastures amb pastors de Turkana i que l’any passat havia mort l’última vaca que li quedava.

Era una tarda tòrrida i no semblava que el temps hagués de donar cap respir. Una a una, carregades amb caixes de soja i farina de blat de moro amb el segell del Programa Mundial d’Aliments, les dones van tornar a casa a través de les planes àrides i les lleres seques dels rius, aturant-se a descansar de tant en tant sota una acàcia plena de nius que els ocells teixidors havien construït amb arbustos ressecs.

stats