Són gairebé les sis de la tarda quan remuntem una vall del Pirineu especialment tancada amb un totterreny automàtic. Primer per uns quilòmetres de pista asfaltada i, quan s’obren les muntanyes, per un camí pedregós i boterut. Quan estem a punt de deixar enrere el bosc i entrar a la zona de prats, un cabirol travessa el camí i desapareix entre els matolls.
La vegetació, com la que forma aquest bosc, representa el 85% del pes de matèria viva a la Terra. És, sense cap mena de dubte, la base de la vida. N’hem depès des que ens podem considerar homínids i fins i tot abans. Tal com suggereix el biòleg Edward O. Wilson al seu magnífic Biofilia (Errata Naturae, 2021), els milions d’anys que ens hem relacionat d’una manera tan estreta amb l’entorn han creat una necessitat emocional profunda d’estar en contacte íntim amb la natura. Potser per això resulta tan agradable passejar per un bosc. Ara bé, quan es veu un animal salvatge com un cabirol, que és la materialització d’una certa potencialitat del bosc, l’emoció augmenta. I més enllà dels herbívors, els carnívors concreten un nivell superior de potencialitat (i d’emoció): la de tot un ecosistema. Per això hem vingut. Per veure óssos.
Baixem del vehicle en un revolt del camí que s’enfila per un dels vessants de la vall i encara no hem tancat les portes que un trencalòs llisca en l’aire a pocs metres de nosaltres, fent gala d’un plomatge daurat que refulgeix amb la llum vinclada de la tarda. Porta alguna cosa a les urpes. Caminem seguint el deixant invisible del voltor i ens trobem un home assegut en una cadira plegable amb l’ull clavat en una ullera de llarga vista que apunta a l’altra banda de la vall. “Era aquí fa cinc minuts, però s’ha ficat al darrere d’aquelles roques”, explica mentre assenyala amb el dit. L’Ernesto viu a Benasc i és un aficionat als óssos. Quan té temps, recorre el Pirineu per observar-los. Aquesta tarda ha tingut sort. Nosaltres, no tanta. En Marc Alonso, el tècnic de la Fundación Oso Pardo (FOP) que conduïa el totterreny, munta una ullera i pentina tot el vessant, especialment la zona on l’Ernesto ha vist l’ós per última vegada. Ni rastre de cap ós.
Es calcula que hi ha entre 60 i 70 óssos repartits en els 19.000 quilòmetres quadrats del Pirineu, però la majoria són a la cara nord, que és més frondosa. Si a aquesta densitat, que és baixa però que augmenta any rere any, s’hi suma el fet que els óssos tenen molt bona oïda i olfacte i els agrada estar tranquils, queda clar que la probabilitat de trobar-se’n un passejant per la muntanya és baixíssima. La manera sistemàtica de veure’ls i de fer-ne un seguiment com el que fa Alonso, responsable de la patrulla de la FOP al Pirineu, és abastar grans espais de terreny des de posicions estratègiques com la d’avui. Des d’aquest mirador natural, seguim escodrinyant el vessant oposat de la muntanya amb tota l’agudesa que permeten els ulls i l’ajut indispensable d’ulleres i prismàtics. Veiem grups de cérvols, isards i cabres salvatges que pasturen amb parsimònia, una família de senglars que travessa un prat en una fila perfecta i una guineu que inspecciona possibles caus sota l’herba. De sobte, els isards arrenquen a córrer fent ziga-zagues i els cérvols aixequen el cap de terra. ¿S’han espantat per alguna cosa? Un depredador? Pentinem de nou la zona, però l’ós segueix sense aparèixer. Els remugadors recuperen la calma.
Una història d’óssos
Al cap d’una estona arriben dos aficionats més. Preparen els aparells òptics corresponents i s’afegeixen a la cerca. Un d’ells es lamenta perquè no és la primera vegada que se li escapa un ós per pocs minuts. Entre els aficionats als óssos s’ha guanyat fama de malastruc. “Ja podem plegar, que amb ell aquí no veurem res, avui”, se sent de fons. Malastruc o no, la seva història amb els óssos ve de lluny. El 2008, el seu avi de 72 anys participava en una batuda per caçar senglars quan es va trobar l’óssa Hvala. Mentre l’animal s’allunyava, el caçador va cridar perquè se n’anés més ràpid, però el resultat va ser just el contrari. La Hvala es va girar, va avançar cap a ell i li va etzibar una urpada, de la qual es va protegir amb un braç. Del cop, va caure a terra i l’óssa el va mossegar a la cama. L’incident va acabar amb uns quants punts de sutura.
En cas d’una trobada fortuïta amb un ós, els experts recomanen interferir el mínim possible en la seva activitat i trajectòria, i allunyar-se’n a poc a poc per mostrar que no es representa cap perill. Si l’ós no és conscient de la presència humana, val la pena fer-se notar parlant amb naturalitat i suavitat. L’ós ho sentirà i marxarà. En canvi, si es crida o es fan moviments bruscos, més encara si fa estona que hi ha trets i lladrucs de gossos, es pot sentir amenaçat i defensar-se, sobretot si es tracta d’una femella amb cadells o en zel, com era el cas de l’óssa Hvala.
Des del 1999 hi ha hagut nou topades en què algun os ha ferit una persona a Espanya -només una a Catalunya-, cap d’elles mortal. Segons Alonso, que s’ha trobat cara a cara amb óssos unes quantes vegades però no ha patit mai cap enfrontament, “totes han sigut accions de defensa” amb objectius dissuasoris, una mena d’avís, un «deixa’m tranquil». Per posar en context aquestes xifres, és interessant tenir en compte que els senglars provoquen prop de dos mil accidents de trànsit cada any només a Catalunya (el juny passat n’hi va haver un de mortal). Per altra banda, l’any passat van morir tres óssos a mans de persones al Pirineu. En qualsevol cas, en referència a l’aficionat malastruc, Alonso considera que “el fet que, amb la seva història familiar, ell sigui aquí amb aquestes ganes d’observar óssos demostra com ha canviat la percepció de l’ós al Pirineu”.
Un treball preventiu
Sense haver vist cap ós, l’endemà al matí resseguim la vall de Montgarri fins a Isil. Amb l’objectiu de millorar la convivència entre els óssos i les activitats humanes, particularment la ramaderia i l’apicultura, la FOP ha engegat diverses accions a la zona. “La prevenció és clau”, assegura Alonso. En una d’elles, s’han plantat 9.150 arbres fruiters -pomeres i cirerers-, al llarg de tota la vall. Aquesta fruita hauria de servir com a font d’aliment per als óssos, de manera que tinguin menys necessitat d’atacar el bestiar. En aquesta primera fase de creixement, el tronc dels arbres joves s’ha de protegir amb un cilindre de plàstic perquè els cérvols i altres remugadors no en roseguin els brots i limitin el creixement dels fruiters. En trobem alguns de tombats per les vaques, però la majoria segueixen drets i creixent.
Una altra cosa que ha fet la FOP és gestionar els fons destinats a les tasques de desbrossament per generar pastures, tant per als ramats com per als óssos, que en la seva dieta omnívora també mengen herba sovint. “L’ós ha de sumar”, diu Alonso. Per això, amb aquests fons generats per la presència d’óssos, s’ha contractat gent del territori per fer la feina.
A més d’aquestes accions directes, la FOP també du a terme una tasca educativa amb campanyes freqüents a les escoles, tallers amb ramaders i el museu la Casa de l’Ós, que pròximament es traslladarà d’Isil a Esterri d’Àneu. A més d’acollir el futur museu, el municipi d’Alt Àneu també preveu habilitar una zona d’observació a la vall de Bonabé per fomentar el turisme d’óssos, una pràctica habitual a les regions on viu aquest plantígrad, però que a Catalunya encara no ha arrencat. L’atracció de turistes seria un altre dels valors afegits que, segons Alonso, l’ós pot aportar al territori.
Pel que fa a la delicada relació entre óssos i ramaders, Alonso també ho té clar: “L’ós no ha de costar ni un cèntim als ramaders, com a molt pot produir alguna molèstia perquè s’han de fer les coses com abans i atendre una mica més el bestiar”. Aquestes molèsties consisteixen sobretot en tancar les ovelles a la nit (no cal fer-ho amb les vaques i els cavalls, perquè rarament els ataca cap ós). Una mesura que requereix una infraestructura i pastors que se’n cuidin, però tot això està subvencionat per l’administració, que també paga els danys que els óssos provoquen als ramats.
A més d’aquestes mesures, també s’han introduït mastins que protegeixen les ovelles. En el cas de les arnes per produir mel, un producte que tal com dicta la llegenda torna bojos els óssos, s’han instal·lat filats elèctrics que les encerclen.
A la tarda, esquivant diversos ramats de vaques, enfilem la mateixa vall que el dia anterior i ens situem de nou al mirador. Per sobre nostre, al mateix vessant, un grup de cérvols brosteja sense pressa: ara una mata, ara una altra. “Els herbívors sempre estan menjant herba, però els carnívors són molt més interessants, sempre estan fent alguna cosa”, diu Alonso, que en el seu temps lliure viatja sovint per tot el món amb l’objectiu d’observar aquests animals, des dels grizzly d’Alaska fins els lleopards de les neus al Ladakh.
Passem una bona estona escombrant l’altra banda de la vall amb prismàtics i ulleres. No veiem cap ós. Una massa espessa de núvols se situa davant del sol i enfosqueix tota la zona de cerca. La part baixa de la nuvolada, a més, decideix tapar directament la carena i la falda alta de la muntanya. En aquesta situació no veuríem ni un elefant encara que es posés dret. Passa l’estona, les condicions es mantenen i el desànim creix. Sort de la conversa, que ens transporta momentàniament a l’Àrtic i a l’Himàlaia.
Una imatge de portada
Al cap d’una hora el sol treu el nas sota els núvols i ho il·lumina tot amb una llum més lateral, més càlida. Seguim una bona estona sense veure res fins que, d’una revolada, Alonso corre cap a la ullera i l’enfoca cap a la part més alta de la carena. “Aquí el tenim”, diu amb satisfacció. Només la combinació d’experiència, coneixement del territori i del comportament dels óssos que hi viuen, i una vista esmolada com la d’un rapinyaire, podia detectar una forma inconcreta que baixava de la carena i que, gràcies a la ullera, s’ha revelat com un ós d’un any i mig que vagareja en cerca d’aliment.
A diferència dels primers óssos que es van introduir al Pirineu fa 25 anys, aquest exemplar no té nom. El cel encara és fosc, però els últims rajos de sol del dia fan que li brillin el llom i les orelles, i que se li retalli la silueta contra la muntanya en una imatge que té un punt d’èpica i que podria ser portada de qualsevol revista. Quan camina se li mouen els omòplats en aquell puja i baixa tan característic dels mamífers carnívors. Després d’un breu passeig, s’atura amb les potes davanteres sobre una roca. Se la mira i fa força per aixecar-la i capgirar-la. Ho intenta sense èxit una vegada i una altra. Li calen uns quants intents per aconseguir-ho. Un cop enretirada la pedra, furga amb el morro en el forat per atrapar i engolir larves d’insecte, riques en proteïna. Quan està satisfet, camina uns metres i repeteix l’operació. Tot ho fa amb una calma que sembla heretada directament de la mineralitat de la muntanya. ¿N’hauríem d’aprendre alguna lliçó? Els carnívors, efectivament, a més de materialitzar el potencial d’un ecosistema en una forma complexa, harmònica i emocionant, sempre fan alguna cosa.
