Arqueologia

Jordi Serrallonga: "Sense la paleontologia i l’arqueologia no sabríem res del canvi climàtic"

Naturalista i arqueòleg

7 min
Jordi Serrallonga al seu estudi.

Ha topat amb serps verinoses i caçadors furtius, ha patit un naufragi, ha passat gana i set, però pensa que el perill més gran per a un arqueòleg és l’Homo sapiens amb corbata que fa que no es pugui tenir finançament per explorar. El naturalista i arqueòleg Jordi Serrallonga és una rara avis en el panorama científic català. Fa classes a la Universitat Oberta de Catalunya, a la Universitat de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, col·labora amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, escriu articles i llibres, però, sobretot, explora, excava i investiga. I ho fa amb finançament que no sempre ve de les institucions públiques. Té mecenes i finançadors privats. Entre els seus llibres destaquen Dioses con pies de barro (Crítica, 2020) i Animals invisibles. Mite, vida i extinció (Nórdica Libros i Capitán Swing, 2021), escrit conjuntament amb Gabi Martínez. Té un fedora i es declara fan de les pel·lícules d’Indiana Jones, fins al punt que acaba de publicar el llibre Un arqueólogo nómada en busca del Dr. Jones (Desperta Ferro, 2023), un text impregnat de saviesa i aventura on recull algunes de les seves expedicions i reflexiona sobre la pràctica arqueològica a través de la figura de l’arqueòleg més famós de la història del cinema.

No cal que et pregunti si ja has vist Indiana Jones i el dial del destí.

— No cal, no.

Què t’ha semblat?

— L’he trobat molt humana. Ell és un antiheroi que viu en aquell apartament senzill a Nova York i es mou en un ambient universitari més burocràtic que abans, amb alumnes a qui ja no enlluerna com abans —de fet, s’adormen—. Una cosa que m’ha interessat molt és que en un cert moment, recomana un autor als alumnes, Lewis Binford, que és qui va plantejar una arqueologia més relacionada amb les ciències naturals (amb l’antropologia, la química, la geologia) i no només amb les biblioteques, que és el que fem avui dia. I això vol dir que s’està qüestionant algunes de les seves metodologies.

Tu ets molt fan d’Indiana Jones, però en el món de l'arqueologia també té molts detractors.

— Com a persona a qui agrada el cinema, jo el defensaré sempre, igual que defensaré Hatari com a pel·lícula, tot i que no sigui bo capturar animals per portar-los a zoos. És emblemàtica i va crear escola: per exemple, va influenciar Spielberg en una de les escenes de Jurassic Park. Hi ha gent que diu que els arqueòlegs no treballen com Indiana Jones, però, esclar, és cinema! Quan van a l’espai, els astronautes no troben extraterrestres amb pistoles làser! Indiana Jones no ha d’indicar a un nen petit com excavem, però utilitzo molt de material de les pel·lícules amb els meus alumnes perquè reflecteixen com eren els arqueòlegs des del segle XVIII fins a mitjans del segle XX. I nosaltres venim d’allà.

Com eren?

— Tenien la passió per l’objecte. Sense això, probablement l’arqueologia avui no seria res. Parlem de personatges que eren, pràcticament, antiquaris que entraven en un temple egipci i massacraven el que hi havia a la cerca d’un gran bust o una peça d’or, i que sovint interpretaven erròniament les restes, com va fer, per exemple, Hiram Bingham amb el Machu Pichu. Ara bé, no tinc clar que sigui correcte carregar-nos-els quan realment van existir. Hauríem de reflexionar que cada cosa té la seva època.

Acabes d’arribar de la Pulla, a Itàlia, fa poc vas ser a Mongòlia i aviat te n’aniràs al nord d’Argentina. La vida de l’arqueòleg sembla molt glamurosa.

— Té el glamur del que ens agrada a nosaltres, que és l’arqueologia. El que passa és que la gent s'imagina que constantment trobem coses i fem descobertes en llocs exòtics, però també hi ha arqueòlegs que treballen molt a prop de casa nostra, a les nostres mateixes ciutats. A Barcelona o a Tarragona fas un forat i pots trobar restes visigòtiques o romanes. L'Hospitalet és un lloc meravellós per fer arqueologia industrial: hi ha la farga, els alts forns, etc. Jo he anat a excavar lluny i, sovint, a l’ascensor de la Universitat de Barcelona, molta gent em deia que tenia molta sort, que no parava de voltar. Una sort relativa perquè com a professor associat és molt difícil pagar el lloguer o muntar-te una vida.

Però tu te l’has muntada.

— Molts companys i companyes meus van tirar la tovallola però jo continuo i tinc les meves preocupacions. El meu germà petit de vegades em diu "Jordi, que et fas gran", i és cert que no tinc res fix, però m’és igual. Menys de torero i d’astronauta he fet de tot, i si en algun moment no puc continuar fent el que faig, la vivència no me la treu ningú.

Però no tens gaire finançament d’institucions públiques.

— Jo soc docent en institucions universitàries i faig recerca a la universitat. Quan vam muntar el grup de recerca Homínids, que va coincidir amb la creació del Parc Científic, vam tenir un gran suport de la Universitat de Barcelona, però, clar, no ens ho podia pagar tot i ens vam haver d’espavilar. Aleshores vam fer expedicions amb patrocinadors. I després vaig començar a fer de guia d’altres expedicions científiques o d’oenagés, i això em permet no només pagar les meves expedicions sinó passar més temps sobre el terreny i obtenir més dades. També hi ha mecenes que ens ajuden, com el que finança el projecte Animals invisibles, que es vol mantenir en l’anonimat.

Mecenes: d’haver-n’hi, n’hi ha, doncs?

— Sí, però tenim un problema, i és que no tenim cap llei de mecenatge. Si en tinguéssim, les coses serien molt diferents. Més d’una vegada hi ha hagut empreses que han estat interessades a finançar la meva recerca però no ho han fet perquè no existeix aquesta llei que els permetria treure més rendiment de l’acció finançadora. És una llàstima. No entenc per què no la tenim.

Jordi Serrallonga en una excavació al desert del Gobi, a Mongòlia.

De totes les expedicions que has fet, hi ha alguna troballa que recordis amb un afecte especial?

— Les pintures massai que obren el llibre: elefants, zebres, lleons, hienes, escuts i moltes vaques, dels segles XVI i XVII, pintades en una cova en un congost amagat. Va ser una troballa per a mi i per a Occident, no pas per als massai. És fabulós que hi hagi llocs així que la ciència occidental encara no ha documentat.

Encara hi ha coses per descobrir.

— Hi ha gent que diu que no, però jo m’hi barallo molt. Hi ha moltes zones del món de difícil accés i on no hi ha diners per treballar. Potser no trobarem la Vall dels Reis o una altra tomba com la de Tutankamon, però qualsevol petita espina de peix o qualsevol petita eina de pedra que ens permeti descobrir una nova cosa ja és important. A més, ara tenim una altra mirada. Hi ha arqueòlegs que comencen a plantejar-se si encara podríem trobar noves cambres en monuments ja explorats. I hi ha llocs com l’Amazònia, on probablement hi ha cultures que encara no hem descobert.

Indiana Jones diu sovint, en referència a una peça que normalment té el dolent a la mà: "Això hauria d’estar en un museu". El que passa és que sovint es refereix a un museu de Nova York o de Londres.

— Per això passo aquestes pel·lícules als meus alumnes, perquè veuen que hi havia èpoques en què tu anaves amb un barret a un lloc, t'enduies les peces i després les portaves al museu, públic o privat, que te les pagava. Això era perquè les autoritats locals no existien, ja que en la majoria dels casos aquestes excavacions es feien en colònies que depenien d'una metròpoli. Amb la descoberta de Tutankamon, però, les coses van canviar. Les autoritats van decidir que les peces s’havien de quedar al museu del Caire. I ara tots els països tenen una legislació vigent sobre patrimoni i calen molts permisos. El 60 o 70 per cent del pressupost d’una expedició se’n pot anar en permisos.

S’han de tornar al seu lloc d’origen, doncs, les peces que ara són en museus europeus?

— A Atenes han creat el nou museu de l'Acròpolis, que té fins i tot els espais reservats perquè preveuen que retornin peces del British Museum. En un cas com aquest, on han muntat una infraestructura molt moderna, molt potent, que fins i tot pot arribar a ser més moderna que la del mateix British, es podria plantejar un trasllat de peces. Ara bé, imagina't que s’haguessin de retornar totes les peces mesopotàmiques. Hi hauria qui es preguntaria si val la pena gastar-se milions d’euros per fer el transport i la infraestructura necessària per mantenir-les quan en aquests països hi ha altres prioritats.

Val la pena?

— És un debat molt interessant perquè també ens passa aquí, quan els polítics es queixen que els demanem museus molt macos però diuen que tenen altres obligacions. Si em fessin signar ara mateix que tot el que no m'han de donar a mi per excavar va a hospitals, firmaria sense dubtar-ho. El problema és que sabem que això no és així. Per altra banda, si ens plantegem muntar museus nacionals en certs països africans, asiàtics o americans o fins i tot millorar els de casa nostra és perquè són molt necessaris. L'arqueologia ens permet tenir una visió del passat i és una eina pedagògica per no repetir els errors en el futur. Sense la paleontologia i l'arqueologia, no sabríem res del canvi climàtic. Ja podem enviar tots els satèl·lits que vulguem, que si no fos perquè tenim registres dels canvis climàtics de fa milions d’anys no hauríem pogut veure que l’actual és molt ràpid i que al llarg de la història hi ha cultures que s'han extingit per molts motius diferents.

stats