De vegades la vida fa pudor

L’enginyer Chuck McGinley ha ideat un instrument per mesurar les olors que demostra als responsables polítics i científics com l’olor pot afectar la vida de les persones

Winston Choi-Schagrin/ The New York Times
7 min
La pudor de la brossa es pot mesurar amb els estris de l'enginyer Chuck McGinley.

Nova YorkL’enginyer químic Chuck McGinley surt del cotxe, mira la xemeneia d’una planta processadora de carn que sobresurt de les copes dels arbres i aspira profundament. Al principi, només nota la fragància tènue i agradable dels arbres dels voltants. De sobte es gira un vent més fort. “Mare meva, quina pudor!”, exclama McGinley. A l’acte, un dels seus col·legues li acosta al nas un Nasal Ranger, un estri per mesurar les olors. Aquest dispositiu, que fa 35 centímetres de llarg i sembla una pistola de radar barrejada amb una corneta, és un dels principals invents de McGinley. Basant-se en la terminologia d’una altra eina típica de McGinley, la roda de les olors -un gràfic semblant a la roda de colors d’un pintor que l’enginyer ha anat perfeccionant durant dècades-, l’equip descriu aquesta pudor. “Acre”, diu algú. “Descomposició, potser amb una mica de petroli”, diu una altra. I aleshores l’olor s’esvaeix tan de pressa com ha arribat. “El vent va decidir que només ens obsequiaria amb una breu inhalació -comenta McGinley-. Per prendre’ns el pèl”.

Els humans saben evitar les males olors per pura intuïció. Tot i així, fa mig segle que McGinley, de 76 anys, no para de visitar els llocs més pudents de la societat, indrets molt semblants a aquest, per mesurar, descriure i desmitificar les olors. Des del laboratori poc convencional que tenen als afores de Minnesota (en realitat sembla més aviat un refugi per a esquiadors), McGinley i el seu fill Mike han adquirit una influència enorme en el camp del mesurament i coneixement de les olors. Han dotat científics de tot el món d’eines inventades per Chuck McGinley, han assessorat els governs sobre normatives en matèria d’olors i han ajudat els col·lectius que viuen prop de llocs molt pudents a trobar un vocabulari per a les seves queixes i una manera de quantificar el que els diu el nas.

La demanda creixent dels serveis i instruments de McGinley indica que, des de molts punts de vista, la societat està més conscienciada sobre el poder de les olors i la seva capacitat de provocar malalties físiques o perjudicar la qualitat de vida de la gent. Els seus invents han exercit una poderosa influència en el moviment que reivindica el reconeixement de les pudors com un contaminant -no només una molèstia-, mereixedor d’un estudi més detallat i potser d’una regulació més estricta. Com explica Jacek Koziel, un enginyer agrícola que estudia les olors a la Universitat Estatal d’Iowa, “si algú em digués: «Tinc un problema amb la pudor, amb qui he de parlar?», jo li diria que parlés amb Chuck i Mike McGinley”. Creu que els seus mètodes ofereixen als responsables polítics i als investigadors “proves contundents que les pudors són reals i afecten la vida de les persones”.

Quan passes una estona amb ell, per breu que sigui, no pots deixar d’aprendre curiositats relacionades amb les olors. ¿Qui es podia imaginar que la major part de l’aire que inhalem en un moment donat passa només per un únic forat del nas, i no per tots dos? O que els lliris orientals causen tanta divisió d’opinions: a la seva dona li encanta l’olor que fan, però a ell li sembla “lletja”. Però si l’escoltem atentament, ens adonem que sovint aborda temes polèmics que transcendeixen el seu dia a dia, que van més enllà de la ciència per derivar cap a la metafísica: ¿l’aversió humana a la pudor de la putrefacció és natural, fruit de l’educació, o totes dues coses? Com es pot mesurar una percepció? ¿I com aconseguim que la gent tingui la mateixa confiança en el nas que en els ulls i les orelles?

Olors i problemes de salut

Una olor és, en definitiva, el resultat de les substàncies químiques de l’aire, i el nas humà és molt més capaç de detectar-les del que se sol pensar. Algunes de les olors més reconeixibles i fortes, com el sulfur d’hidrogen (penseu en un ou podrit), es poden detectar fins i tot en concentracions d’allò més diminutes, com ara una part per mil milions. Aquest fet també reflecteix la dificultat de regular les olors. En concentracions tan insignificants, és poc probable que el sulfur d’hidrogen plantegi un risc per a la salut. Però, en canvi, “altera molt les persones”, diu Susan Schiffman, una psicòloga clínica que des de fa mig segle estudia l’olor i el gust.

Pamela Dalton, una psicòloga que estudia la percepció de les olors al Monell Chemical Senses Center de Filadèlfia, afirma: “Mesurar les emissions és una cosa, però l’olor és una sensació. Com que les percepcions d’una olor són tan diferents, tenim molts problemes a l’hora de regular. Qualsevol indústria pot generar emissions fora de les seves instal·lacions. Fins i tot una fàbrica de galetes”. De tota manera, cada vegada hi ha més publicacions mèdiques que defensen la idea que les olors poden causar problemes de salut física. La recerca demostra que les persones que viuen a prop de llocs on se senten fortes pudors poden patir símptomes fisiològics -com ara mal de cap, irritació d’ulls i nàusees-, així com problemes de salut mental, com depressió i ansietat.

Un grup de persones fent servir el Nasal Ranger, l’aparell que ha creat Chuck McGinley per mesurar l’olor i la seva intensitat.

Mesurar les olors va tenir, durant segles, una reputació semblant a la de l’alquímia. El 1914, en el seu discurs de graduació, l’inventor Alexander Graham Bell va explicar la importància de les mesures per a l’avenç de la ciència. El so i la llum, va dir, es podien mesurar. Però l’olor, no. “Si tens l’ambició de fundar una nova ciència, mesura una olor”, va afirmar. Els olfactòmetres, inventats fa més d’un segle, funcionen a partir d’un principi: aspires aire a través d’un petit forat i després el dilueixes fins que una persona ja no en nota l’olor. La quantitat de dilució representava la força de l’olor. Més tard es van crear uns olfactòmetres portàtils, o scentometers, que eren poca cosa més que una capsa acrílica amb forats de diferents mides en un extrem: aguantant-la com si fos un flautí, tapaves els forats amb els dits i els aixecaves d’un en un per obtenir-ne una lectura. Però eren més aviat incòmodes de fer servir. El Nasal Ranger de McGinley és més intuïtiu que les capses acríliques amb forats per als dits. Només cal ensumar fort i ajustar un dial fins que ja no es nota l’olor. “El Nasal Ranger és molt millor que l’scentometer original”, diu Pamela Dalton, del Monell Center.

Olors que arruïnen la vida

McGinley treballava a l’Agència de Control de la Contaminació de Minnesota quan, un diumenge al matí del juny del 1975, es va trobar una parella de pagesos a la porta de casa seva. La parella havia fet un trajecte d’hores per tot l’estat per demanar-li ajuda. Li van explicar que la pudor d’una planta processadora de carn que tenien a prop els estava fent la vida impossible i no els deixava dormir. Tenien mal de cap i nàusees. Els cremava la gola. Però els metges no s’ho creien. Ningú es creia que una olor els pogués arruïnar la vida i els mitjans de subsistència. “Arran d’aquell incident, em vaig adonar que les olors no són només una qüestió d’olfacte”, diu McGinley.

Als anys 80, quan va posar en marxa amb la seva dona, a la taula mateixa de la cuina, l’empresa dedicada a la qualitat de l’aire, gairebé tots els seus clients eren depuradores d’aigües residuals i altres activitats que emeten pudors. Però va córrer la veu i al final es va instal·lar en el local actual, l’edifici d’un antic banc. El vestíbul del seu laboratori, St. Croix Sensory, està decorat amb bigues de fusta i una gran llar de foc de pedra, que li donen un aire de refugi per a esquiadors. El joc de taula Què és aquesta olor (El joc que empudega) és al damunt d’una de les tauletes, així com exemplars de llibres com ara Smellosophy: What the nose tells the mind. Aquests últims anys, el Mike, que també és enginyer químic, s’ha fet càrrec del laboratori i n’ha ampliat les activitats: fa més proves per a empreses d’aliments i béns de consum, i elabora fórmules per a grups de teatre d’immersió i museus.

Creador d’olors

Per a un espectacle local de teatre ha creat 22 olors, entre les quals n’hi havia una que imitava el pis d’una dona gran (“perfum i olor de cedre vell”). Una empresa de detergents volia provar l’olor que feien unes tovalloles florides un cop rentades, però no podien esperar sis mesos fins que les tovalloles es florissin de natural. Per tant, el Mike va crear la seva pròpia olor de florit.

Aquest agost, un equip d’especialistes dels McGinley, un grup de persones contractades i formades per classificar i descriure les olors, es van reunir al laboratori per fer una prova per a una marca de sorra absorbent per a gats. Van treballar en una habitació revestida amb caixes d’acer inoxidable, cadascuna de les quals tenia un petit orifici dissenyat per a les “màscares nasals”, un altre invent de McGinley. Dintre de les caixes hi havia diferents tipus de sorres absorbents per a gats i un control (sorra normal), on s’acabaven de dipositar orina i excrements que el Mike havia obtingut d’amics seus propietaris de felins. Les dones van estudiar totes les caixes, inspirant profundament i prenent nota de les característiques. Al cap d’unes hores, van fer una pausa per dinar i després van dedicar la tarda a olorar desinfectants per a les mans. “Ara tinc una consciència molt diferent” de la presència de les olors, sovint desapercebudes, que ens envolten, diu Erika Schultz, membre de l’equip. Quan obre un paquet o camina pel passadís d’una botiga de queviures, nota els efluvis i pensa en la roda de les olors.

Aquesta mena de consciència és precisament el que McGinley ha intentat inculcar durant mig segle. “Passem la vida amb el botó del nas en silenci. Engegueu el botó. Escolteu amb el nas!”

Copyright: The New York Times/Traducció de Lídia Fernández Torrell

El poder de l’olfacte

De tots els sentits humans, l’olfacte és potser el més esquiu però també el més potent. En un moment donat pot esdevenir una càpsula del temps que ens transporta de sobte a un passat mig oblidat. O pot persistir i desencadenar sentiments que no sabem situar ni descriure del tot. Per altra banda, ens ofereix d’una manera intuïtiva advertències molt valuoses. Una tènue sentor ens indica immediatament que és perillós beure aquella llet. L’olfacte ens pot dir si portem els mitjons nets. Fins i tot s’ha convertit en una eina de diagnòstic: perdre el sentit de l’olfacte és un possible indici d’infecció per covid-19. Com diu McGinley, “el nas és qui primer ens avisa que alguna cosa no rutlla”. Tot i que no dubtem a l’hora de descriure el que veiem i sentim o els objectes que toquem, sovint ens fem un embolic amb les olors. Fem servir moltes metàfores quan parlem. Sovint una olor és “com” una altra cosa: una rosa, un gos moll, la casa de l’àvia. Com comenta McGinley, “la major part de la gent, quan senten la pudor d’una fàbrica, diuen: «Em fa venir nàusees». Però són incapaços d’explicar amb precisió per què”.

stats