El virus es transmet més per l’aire que per les superfícies
A l’hora de gestionar bé una pandèmia, cal tenir el màxim d’informació per poder prendre les decisions adequades. Aquest coneixement el proporciona la ciència. Però la urgència social topa amb el fet que, per disseny, la ciència és lenta: ha d’estar molt convençuda abans d’arribar a cap conclusió, per assegurar-se que sigui correcta. Aquesta diferència de ritmes ha creat moments de tensió des que va sorgir el covid-19, com per exemple amb el tema de com es transmet el virus: malgrat els mesos que han passat, encara no s’ha arribat a un acord, i això complica definir les mesures que són més eficaces per evitar els contagis.
La via d’entrada
El SARS-CoV-2 té una predilecció especial per les cèl·lules pulmonars. Igual que el virus del SARS, el seu parent més proper, per accedir a l’interior d’aquestes cèl·lules s’adhereix a una proteïna anomenada ACE-2, que es troba en grans quantitats al tracte respiratori. A partir d’aquestes dades i gràcies a les primeres observacions, ràpidament es va entendre que el SARS-CoV-2 entrava al cos pel nas, la boca i, segurament, altres mucoses. La porta d’entrada, doncs, estava clara. Faltava entendre, però, com hi arribava.
Aire o superfícies
El SARS-CoV-2 és més gros que els virus que solen causar infeccions (fa 125 nanòmetres de diàmetre), i per això inicialment es creia que no es transmetia fàcilment per via aèria: el seu pes li hauria d’impedir recórrer grans distàncies. Al principi de la pandèmia, uns estudis van determinar que el SARS-CoV-2 podia sobreviure durant diverses hores sobre tot tipus de superfícies, i arribar fins a tres dies en alguns casos. Així doncs, la primera resposta a com es contagia el covid-19 va ser que possiblement a través de superfícies contaminades: una persona entraria en contacte amb un objecte on hi havia el virus (el que tècnicament s’anomena fòmit) i després amb la mateixa mà es tocaria una mucosa.
Com a conseqüència, les recomanacions per evitar la infecció van centrar-se en rentar-se bé i molt sovint les mans, fins i tot portar guants en alguns casos, i desinfectar a consciència totes les superfícies i la roba. Amb les dades que es tenien aleshores, aquestes eren les accions més lògiques, i l’ús de mascaretes es recomanava només per evitar que els positius contaminessin objectes amb microgotes de saliva.
Però a mesura que passava el temps s’anava obtenint més informació. Inicialment van causar controvèrsia uns treballs que proposaven que el SARS-CoV-2 també es podia transmetre per l’aire: alguns investigadors havien vist que podia viatjar almenys cinc metres en les petites gotetes dels aerosols que expulsem quan respirem i, sobretot, tossim, cantem o cridem. Això canviava radicalment el paradigma: ara el perill no serien només els fòmits, sinó també les habitacions concorregudes i mal ventilades, on el virus es podria acumular a l’aire en quantitats suficients. Malgrat que no tothom hi estava d’acord, es va canviar l’estratègia: les mascaretes van passar a considerar-se essencials i els esforços es van dirigir a evitar aglomeracions en espais tancats.
Al llarg dels mesos següents, veus crítiques van començar a qüestionar les anàlisis inicials de la supervivència del virus en superfícies, perquè les condicions dels estudis eren artificials. Segons aquests experts, en la vida real era poc probable que quedés una quantitat suficient de virus sobre un objecte per passar a una altra persona i contagiar-la. Mentrestant, l’OMS es negava a admetre que l’aèria era la via principal de transmissió (per prudència científica esperaven més estudis concloents), i mantenia com a primordials les recomanacions de rentat de mans i desinfecció. Els va costar molt, però finalment van afegir els aerosols a la llista de mecanismes importants de propagació del virus.
La importància de les mascaretes
Des de llavors, les mascaretes han anat prenent més rellevància, i el debat sobre la prevenció s’ha traslladat cap a quines són més adequades. La notícia que, a principis d’any, Alemanya estava estudiant obligar a portar les del tipus FFP2 en botigues i transports públics va posar sobre la taula el dilema de si és més útil, des del punt de vista de la salut pública, utilitzar les professionals (més segures, però també més cares, incòmodes i difícils de fer servir bé) o continuar amb les de sempre. La majoria de països han triat la segona opció. Una alternativa intermèdia que va guanyant popularitat últimament és la doble màscara (una de roba sobre una de quirúrgica), que té un percentatge d’eficàcia molt elevat.
Així doncs, ¿com es transmet el SARS-CoV-2, pels objectes o per l’aire? Amb les dades actuals, el consens és que segurament per les dues vies, però sobretot per la segona (malgrat que les proporcions encara es discuteixen). Per això la setmana passada l’editorial de la prestigiosa revista científica Nature demanava que es deixés d’un cop de gastar recursos públics en desinfectar, com encara fan molts països, en benefici de més ventilació, més mascaretes i més purificadors d’aire, unes mesures que tindran més impacte.
Mentre s’actualitzen les mesures, el més prudent continua sent vigilar totes les possibles vies de contagi, fins i tot les menys freqüents.
Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC
