Alfons Quera: “Volem actuar com a epicentre de la memòria, la democràcia i la llibertat”

Alfons Quera (Barcelona, 1967) és historiador i des de fa tres setmanes dirigeix el Museu Memorial de l’Exili (MUME). Ha agafat el relleu de Jordi Font, que ocupava el càrrec des que el 2008 es va inaugurar el museu a la Jonquera i fa exactament quatre mesos va assumir la direcció del Memorial Democràtic. Quera, doctor en ciències humanes, del patrimoni i de la cultura i màster en recerca en humanitats, va ser alcalde d’Agullana per ERC entre el 1999 i el 2015 i diputat al Parlament de Catalunya entre el 2003 i el 2010.

Té un vincle emocional amb el MUME?

Sens dubte. L’últim any que vaig ser alcalde d’Agullana, el 2015, vam establir un conveni amb el MUME per crear una sala d’exposicions permanent sobre l’exili cultural català del 1939. Al viure a l’Empordà, des de la infantesa he conegut de prop el que van representar els exilis provocats per la Guerra Civil i sempre he tingut ben present la petjada de l’exili a l’entorn de la zona fronterera, transmesa d’avis a nets. No puc deixar d’esmentar, en aquest sentit, la tasca que en el seu moment va dur a terme en Miquel Giralt [alcalde de la Vajol entre el 1977 i el 1999], que amb la recuperació de la democràcia va ser el primer a reivindicar i recordar els exiliats, especialment a través de la figura de Lluís Companys. També va promoure la Comissió de l’Exili Mundial i les Rutes de l’Exili, amb la col·locació a l’entrada de la Vajol d’un monument en homenatge als exiliats.

Com a republicà i com a historiador, coneix bé la qüestió de l’exili.

Sí. Com a republicà és un tema amb què, lògicament, sempre m’he sentit identificat. A més, conec bé molts indrets que van tenir la seva importància al final de la Guerra Civil. És el cas del Mas Perxés d’Agullana, que va ser utilitzat com a residència d’alguns polítics, funcionaris i intel·lectuals abans d’abandonar el país cap a l’exili, entre ells el president Companys, amb gairebé tots els consellers, alguns diputats del Parlament i el president del govern basc, José Antonio Aguirre. I com a historiador soc autor d’una tesi doctoral sobre l’impacte que va tenir el Josep Pla escriptor en la postguerra i en la literatura catalana. Em centro en el període 1946-1956 i sobretot hi parlo de l’interior, però també hi remarco la importància dels exiliats. Ho veiem, per exemple, amb Josep Carner, que va publicar el poema al·legoriconarratiu Nabí durant el seu exili a Mèxic.

Què té d’especial el MUME?

És el centre de referència sobre l’exili republicà provocat per la Guerra Civil Espanyola i s’ha convertit en un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. És l’únic museu d’Europa amb aquest tractament de l’exili, centrat en el moviment de persones. A més, el museu està situat al mateix pas fronterer per on van fugir la majoria dels exiliats. Per aquí van passar 250.000 persones. A banda de l’exposició permanent sobre la retirada republicana i la sort diversa dels milers de refugiats que van haver de travessar la frontera, que és la més extensa i el reclam bàsic del museu, des del 2008 s’han organitzat una vuitantena d’exposicions temporals relacionades amb l’exili. És el cas de la mostra Josep Narro. Dibuixar la veritat nua dels camps del Rosselló o de Vides errants: postguerra i exili dels germans Pi i Sunyer. El MUME també acull sovint presentacions de llibres i publicacions relacionades amb l’exili. El 23 de juliol, per exemple, s’hi presentarà el dossier que la Revista de Girona dedica a l’exili republicà de fa vuitanta anys.

Com commemoreu l’efemèride?

L’agenda del museu està plena de rutes i actes de commemoració. Fins al setembre es podrà visitar l’exposició temporal A nation in retreat, amb vuitanta imatges que mostren com les agències fotogràfiques internacionals van reflectir la retirada de prop de mig milió de persones cap a França. La representació dels conflictes armats va canviar profundament a partir de la retirada republicana del 1939. Era l’èxode més gran que s’havia vist fins llavors.

Vuitanta anys després, és habitual veure imatges similars.

Per desgràcia, sí. Al veure les fotografies de fa vuitanta anys, és inevitable que ens facin pensar en les que cada dos per tres apareixen a les notícies. Vivim moments convulsos, amb conflictes en molts llocs del món i molts immigrants que volen venir a Europa, on els últims anys hi ha hagut un preocupant ascens de l’extrema dreta.

Hi veu alguna solució?

Cal insistir en potenciar l’educació. L’humil contribució que podem fer des del MUME és actuar com a epicentre de la memòria, de la preservació del patrimoni democràtic i de la llibertat.

Cada any rebeu 16.000 visitants.

Sí, i m’agradaria destacar que gairebé la meitat són estudiants de batxillerat. L’any passat ens van visitar 140 instituts de tot Catalunya, 40 de la Catalunya del Nord i d’altres parts de França i quatre universitats americanes. També organitzem visites guiades a familiars dels exiliats. De tant en tant anem a Agullana, i també als camps de concentració d’Argelers i Ribesaltes, amb els quals procurem mantenir bones relacions.

Com valora la tasca de Jordi Font en els onze anys que va dirigir el MUME?

Només puc dedicar-li mots elogiosos. El meu objectiu és continuar amb el màxim encert possible la tasca que ell va iniciar. Per descomptat que continuarem treballant en la recerca i la investigació al voltant de l’exili i en l’impuls pedagògic amb visites guiades, tallers o rutes de l’exili. També continuarem enfortint els lligams amb les associacions memorialistes i els municipis de la Catalunya del Nord, com Argelers, Elna o Perpinyà. A més, volem potenciar la Càtedra Walter Benjamin de la Universitat de Girona, que té com a objectiu preservar el llegat de l’autor. Es tracta de posar en valor tot aquest patrimoni generat per l’exili, sempre amb una mirada àmplia que vincula el passat amb el present.