Cansar-se de mirar

La novel·la 'La dona sense ulls', de Rosa Font, s'inspira en la vida de la pintora Ángeles Santos Torroella

“Aquesta novel·la vol ser un reconeixement a la vida i a l'obra artística de moltes dones ignorades o silenciades”, subratlla Rosa Font en referència a 'La dona sense ulls', obra mereixedora del premi Llorenç Villalonga -Ciutat de Palma 2013 i publicada en català (maig 2014) i castellà (setembre 2014) per Onada Edicions. Però la trinxera política en què el PP ha convertit els Ciutat de Palma i el boicot de bona part del món cultural català a aquests premis no sembla haver afavorit la difusió d'aquest missatge, ni tampoc la recepció de la novel·la, inspirada en la vida de la pintora Ángeles Santos Torroella. Tingui o no relació amb la desafortunada barreja de literatura i política, l'escassetat de ressenyes que, deu mesos després de la seva publicació, facin alguna cosa més que repetir el que es diu a la contraportada del llibre contrasta estrepitosament amb els mèrits d'una ficció densa i poètica, protagonitzada per Eugènia Duran, en què s'alternen dos moments de la pintora: de jove, quan acaba de pintar la seva obra més reeixida, i d'anciana, quan ja s'ha cansat de mirar.

Mirades i records

“Ja no vull mirar més. Un vel em tapa la cara, després em cobreix el cos, s'escampa per l'estudi, encercla els quadres, la paleta, la taula amb l'ocell mort, i s'apodera de les peònies seques, de la carta i de la butaca”, diu cap al final de l'obra Eugènia Duran, que als disset anys no podia deixar de pintar ni un sol dia: “Necessitava fer córrer els pinzells encara que només fos per embrutar una tela. I escampar-hi els colors: el verd del mar en un dia de tramuntana, el blanc dels quadrets del teu davantal, Maria, el groc dels somnis que reapareixen a les nits blanques, el blau del color del vestit de la nina de porcellana que la mare tenia sobre el tocador”, li explica a la seva germana. Eugènia, que de jove pateix un trauma que marca un abans i un després en la seva existència, canvia la manera de mirar i acaba patint un cert cansament vital quan, ja gran, viu voltada d'absències i aprofita la solitud per recordar el passat.

Morir o eternitzar-se

Com Ángeles Santos, Eugenia té els avis materns a Portbou. A cavall d'aquesta població, Girona i Barcelona, la novel·la aprofundeix en un personatge fascinant que va connectar amb els intel·lectuals de la Generació del 27, es va cartejar amb Gómez de la Serna, Federico García Lorca i Jorge Guillén i va deixar de pintar durant bona part de la seva vida. 'La dona sense ulls', que de cap manera mereix ser ignorada o silenciada, té bones dosis de tragèdia i reflexió, de lírica i amor, d'experiència i passió; vegem-ne un tast: “Ens vam abraçar sobre la sorra, sobre la sorra ens vam despullar: vam sentir la pell i el sexe bategant amb una força instintiva, en un desig irrefrenable. Per uns instants, el món va desaparèixer i ens va deixar allà, ben sols, en aquell territori on no existien la llum ni el color, on no es comptaven les hores ni es veien les muntanyes i el mar, ni tan sols el mar. I així, Maria, ens vam estimar, lluny de les persones i de totes les criatures de l'univers, que palpiten per morir o –qui ho sap– per eternitzar-se”.

 

El + vist

El + comentat