SOCIETAT

Cantallops, l’última mútua local

És l’única societat de socors mutus de Catalunya que no es transformarà en societat cultural

A partir de la segona meitat del segle XIX, a la demarcació de Girona, principalment al Baix i a l’Alt Empordà i particularment a les poblacions on la indústria del suro va ser important, com Agullana, Darnius i Maçanet de Cabrenys, van proliferar-hi les societats de socors mutus. Eren mútues locals de caràcter obrer que, a canvi d’una quota, ajudaven els treballadors del món rural en cas de malaltia, els proveïen i els ajudaven a pagar els medicaments, oferien vetlla als malalts greus que no tenien familiars o pagaven una pensió de jubilació, entre altres serveis.

Van ser unes entitats pioneres que van jugar un paper fonamental a escala local en l’àmbit d’unes prestacions que, fins molts anys després, no va començar a oferir la seguretat social estatal. Gairebé totes tenien noms que evocaven valors filantròpics com unió, harmonia, fraternitat, progrés o concòrdia.

D’aquella època data la Societat La Concòrdia de Cantallops, que va néixer el desembre del 1864 i que enguany compleix el seu cent cinquantè aniversari. Gràcies a la determinació d’una part dels seus socis i de la junta directiva, continua endavant mentre pugui complir els exigents requisits legals que han fet que gairebé totes les societats mutuals d’aquestes característiques s’hagin convertit en associacions culturals, o estiguin en tràmits de fer-ho.

Sobreviure a la globalització

Des del 1984 la legislació estatal les va convertir en asseguradores i a partir d’aleshores se’ls ha anat aplicant la legislació espanyola i europea com a tals. En els últims anys la llei de mútues que ha desenvolupat la Generalitat -per fer complir les legislacions espanyola i europea- ha fet que totes s’haguessin de proveir d’un fons de garantia mutual de 30.000 euros, que podria ser molt superior en un futur pròxim si prospera alguna iniciativa legislativa. Aquest és el principal escull, que ha provocat que totes les mútues locals de pobles petits, tret de la de Cantallops, desapareguessin.

“El 2011 ens van fer diverses inspeccions i, si no s’estava molt al dia, fàcilment s’incomplien algunes normatives”, explica Joan Sabartés, president de La Concòrdia de Cantallops i alcalde de la població. “Al món macroeconòmic aquestes petites mútues li queden molt lluny per entendre-les, i eren un destorb. No encaixem. I des de les administracions no sembla que hagin tingut cap interès a conservar-les”, afegeix Sabartés.

Les societats mútues estan obligades a constar com a inscrites en el registre mercantil, a presentar una declaració trimestral de l’IVA i de l’IRPF, a pagar una part de les quotes dels socis al Consorci de Compensació d’Assegurances, a tenir un advocat a disposició dels socis per als casos de conflicte i a tenir integrat a la junta un llicenciat, preferentment en econòmiques o en dret. “Tenint en compte que en aquestes mútues tothom hi treballa de manera voluntària, ens acabaran avorrint”, diu Sabartés.

En termes semblants s’expressa Josep Lluís Fernández, un dels gestors de La Camèlia de la Vajol, una de les mútues locals que estan en tràmits de convertir-se en societat cultural. “No han volgut tenir la sensibilitat de conservar-les”, es lamenta Fernández.

“Estic d’acord que és un tracte injust, però també ho és que a la Mútua de Terrassa se l’equipari amb Mapfre, per posar un exemple”, diu Cristóbal Sarrias, director general de la Federació de Mutualitats de Catalunya. “Volen entitats grans, i qualsevol entitat mitjana catalana també fa nosa a Madrid -afegeix Sarrias-. Però qualsevol mutualitat que es vulgui mantenir com a tal, per petita que sigui, compta amb tot el suport de la federació”.

Resistència estoica

“En aquest món globalitzat, amb condicionants demogràfics i amb una tendència a la uniformització legal de mútues i asseguradores, al marge de la seva mida, La Concòrdia de Cantallops es manté, potser no de manera heroica però sí de manera estoica, malgrat totes les pressions ambientals, polítiques i legislatives”, escriu a la revista Alberes Lluís Serrano, historiador i cantallopenc. Fernández recorda que no fa gaire el descendent d’un terratinent local va demanar fer-se’n soci: “Aquestes societats eren dels obrers i formar-ne part era formar part de la tribu. Per això em va fer gràcia veure com amb els anys les tornes han canviat i aquell home volia fer una cosa que el seu avi o besavi no hauria volgut mai”.

Ser soci de La Concòrdia de Cantallops costa a partir de 46 euros a l’any. Ara n’hi ha 125, en un poble de 330 habitants. Fins l’any passat encara es cobria una part de les intervencions quirúrgiques que poguessin tenir els socis. Però més enllà de les prestacions, Sabartés destaca l’exemple de solidaritat entre veïns que han representat. “La societat de Cantallops té 150 anys, és més antiga que La Caixa o el Barça. En aquell temps, eren tan importants que ho eren tot per a la gent”, diu.

Llibre, vídeo i exposició

Amb motiu dels 150 anys, a Cantallops preparen un llibre i un vídeo que es presentaran abans de finals d’any, juntament amb una exposició -que s’ha pogut veure tres setmanes i que després de l’estiu es tornarà a obrir- dels objectes que es conserven del segle i mig d’existència. Per exemple, hi ha una caixa de cabals amb tres panys -i cada clau en mans d’un soci- per evitar que ningú posés la mà a la caixa fàcilment; una banyera per dur a casa dels socis quan estaven malalts, si la demanaven, o una urna amb les boles blanques i negres per comptar els vots a favor i en contra. Les dones no en van poder ser sòcies fins al 1980 i encara hi va haver set vots en contra.

La societat de Cantallops no va tenir l’actual seu fins al 1910, quan ja tenia 45 anys, gràcies a l’esforç dels socis. Abans, la seu eren menjadors de cases particulars. Antoni Freixanet, 80 anys i 63 de soci, va enrajolar el terra de la societat amb l’ajuda de Joaquim Corsellas, de 74 anys, a la dècada dels 80. “Ara poc que es faria. La gent no està pas per col·laborar com abans”, diuen amb un punt d’orgull però també de tristesa. L’orgull i la tristesa de veure com la seva societat és l’última supervivent d’un món que s’acaba.

Més continguts de