David Mauricio o el cantautor emocionat

GironaEl cicle Càpsula, de l’Auditori, sembla reinventar-se aquest any, i està perfilant nous noms que irrompen a l’escena gironina. El guitarrista, compositor i cantant David Mauricio va donar el tret de sortida al cicle el 13 de gener. Des del primer moment en què va entrar a l’escenari, en companyia de la seva banda, es va poder pressentir com la platea li feia incondicional suport: una espècie de club de fans, que van mantenir l’entusiasme encès durant els 75 minuts de l’actuació.

Mauricio ha tret recentment el seu primer llarga durada, 'Ocells perduts', un àlbum desigual però que marca un debut amb molt bons indicis, amb unes lletres reeixides i un ample sentit melòdic. Es resisteix a la temptació d’esdevenir un succedani de Bon Iver o un RY X (a 'Et miro de prop', per exemple, una cançó falsament romàntica), escapant-se vers l’arrelisme existencialista de Sanjosex o Roger Mas (com a 'Sota la teva pell') i bussejant per les onades transoceàniques d’un Jorge Drexler (a 'Pla per a tu', una jocosa bossa-funky).

Tots aquests temes van marcar l’inici del concert, com assenyalant l'heterogeneïtat -i l'heterodòxia- de registres del cantautor. El tema d’obertura, però, va ser 'Ànimes', una notable cançó pop a la moda dels primers Coldplay, repetida en el bis, que ha provocat que molts dels especadors sortissin per la Devesa xiulant les notes encomanadisses de la tornada. Tenim himnes en perspectiva: un altre pot ser-ho igualment el tema-títol 'Ocells perduts', amb el seu alentidor final d’aspiracions ecumèniques.

Aviat es va fer clar que la matèria prima en directe sonava menys polida, més imprecisa i imperfecta -i això són els riscos del directe, entesos positivament- però alhora també més enèrgica, vibrant i apassionada, malgrat un cert estaticisme escènic de la banda. La franquesa també li queda bé al novell cantautor, que es va confessar “emocionat, a punt de plorar” per estrenar-se a l’Auditori. D'al·locucions n'hi va haver poques, però encertades. Com diu el refrany, menys sol ser més. I el públic no necessitava convenciment.

L’alineació, intel·ligent, va deixar pel segment final 'Se m’oblida el teu nom' i 'Peus descalços', dues peces catàrtiques que, respecte al disc, van agafar en viu un pols molt més proper a l’èpica d’uns U2. O potser era un truc de les sanguínies llums vermelles...

En resum, un directe molt agraït i per això esperem retrobar aquests 'Ocells perduts', com a mínim, als festivals d’estiu. David Mauricio ja s’ho mereix, i els que estimem la música, també.