L’ENTREVISTA

Francesc Sánchez Carcassés: “Els músics de cobla són millors que mai, però la sardana no atrau els joves”

Periodista, ànima de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell i comissari de l’Any Viladesau

Va amarar-se d’havaneres des de ben petit a la taverna que el seu oncle tenia a Palamós. Anys després, Francesc Sánchez Carcassés es convertiria en l’ànima de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, a la qual va insuflar aires de modernitat introduint-hi veus femenines i peces en català. El 2011 va deixar de presentar i dirigir artísticament la Cantada, però segueix difonent l’havanera, ara com a comissari de l’Any Ricard Viladesau, el músic empordanès que va compondre nombroses havaneres i cançons marineres, tot i que és més conegut com a compositor de sardanes (en va escriure 212) i per ser considerat com el pare de la sardana moderna.

Per què es coneix Ricard Viladesau com a príncep de la tenora ? Què el distingeix d’altres intèrprets?

És el nom que li va posar Pau Casals. Ricard Viladesau sempre va sentir una gran admiració per Pau Casals. En l’època que vivia exiliat a Prada de Conflent, sovintejava les actuacions de La Principal de la Bisbal a la Catalunya del Nord. En una d’aquestes actuacions, després que La Principal de la Bisbal interpretés La santa espina, que estava prohibida, Pau Casals es va emocionar molt i va anar a saludar tots els músics, especialment Viladesau, a qui li va dir que el considerava el príncep de la tenora per les seves extraordinàries qualitats com a intèrpret. A Viladesau li agradava destacar aquest qualificatiu amb què el va anomenar Casals perquè l’enorgullia que li hagués dit algú a qui ell tant admirava.

L’Any Viladesau inclou entre els actes nombrosos aplecs de sardanes. ¿Creu que la sardana té els dies comptats?

La sardana ha experimentat una evolució, en alguns aspectes positiva i en d’altres negativa. Positiva pel que fa a intèrprets, ja que hi ha més cobles i més músics, i més preparats que mai, perquè hi ha moltes escoles de música i conservatoris. A diferència d’anys enrere, que faltaven músics, ara n’hi ha molts i molt preparats. El que ha anat a menys és la dansa. La gent balla menys, molts sardanistes s’han fet grans i els joves no troben atractiva aquesta dansa. És complicat perquè en el seu format la sardana té poques possibilitats de canvis. S’hi ha incorporat gent jove que fa aportacions innovadores, però llavors ja no és el ball com s’entén la sardana, ballada en rotllana, puntejant. La sardana ha evolucionat molt musicalment, però la dansa es manté intacta com al segle XIX.

Caldria ensenyar-la a ballar a l’escola?

Ja es fan campanyes per dur-la a les escoles, però després els joves no van a les ballades. És poc atractiva per a la gent.

Vostè ha sigut l’ànima durant molts anys de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. Què hi va aportar?

La vaig presentar des del 2000 fins al 2011 i en vaig ser director artístic del 2007 al 2011, quan vaig demanar de plegar perquè ja hi portava molts anys. El que hi vaig aportar va ser la innovació, aires nous. En el món de l’havanera hi havia puritans que volien mantenir el compàs dos per quatre, que només les cantessin els homes, que es cantessin exclusivament les havaneres antigues i en castellà... Jo vaig voler innovar i sobretot intentar que cada any la cantada fos diferent, que tingués al·licients nous. El 2008 vaig proposar de portar-hi la Nina l’any en què ella estava a Operación Triunfo i molts em deien que estava boig. L’any següent vaig proposar-li a una noia que es deia Sílvia Pérez, que cantava al grup Las Migas. Pocs sabien qui era i va ser un èxit brutal. Més endavant va tornar a la Cantada quan ja tothom la coneixia com a Sílvia Pérez Cruz. També hi va participar la Lucrecia. Vaig introduir veus femenines a la Cantada i s’ha vist que va ser un encert.

I s’hi va començar a cantar en català.

L’havanera la canta el poble, i el poble arriba un moment que la vol cantar en català. Què seria de les havaneres avui si en Josep Bastons i el mateix Viladesau no haguessin fet noves havaneres? Potser la gent no estaria tota la vida cantant només La bella Lola. Caldria preguntar-nos fins a quin punt va ser important que Ortega Monasterio fes El meu avi, perquè segur que va contribuir molt que la gent es bolqués en l’havanera, ja que la podia cantar en català. A poc a poc, l’havanera de les tavernes es va anar comercialitzant, sobretot per la influència de la transmissió televisiva de Calella. L’havanera passa de la taverna al sofà de casa. La televisió l’acosta al gran públic.

Vostè té un altre vessant. Com a periodista esportiu del programa Tot rodó de TV Girona, segueix el Girona FC des de fa 15 temporades. ¿L’havia imaginat mai a Primera Divisió?

No m’hauria imaginat mai de la vida que arribaria on és ara. El Girona ve de situacions bastant difícils, de molts anys a Tercera Divisió. Després dels ascensos a Segona B i Segona A, el club va tenir l’encert de contractar un home com Pablo Machín, l’actual entrenador, que va salvar l’equip i en quatre temporades el va situar a Primera Divisió i, a més, l’ha consolidat i l’ha convertit en l’equip revelació de la categoria pel seu bon joc i pels resultats.

¿Ha canviat la seva manera de relatar els partits?

Sí, perquè ara hi ha més companys periodistes que n’informen, el que passa al Girona té més ressò mediàtic. Per tant, cal treballar més, buscant més notícies, amb més exigència. A nivell personal m’ha suposat una immensa il·lusió veure com s’hi implica la societat. Perquè una altra part de la informació esportiva és la social, més enllà del partit i el treball diari dels jugadors. I en un mitjà local com TV Girona aquesta part és molt important. Veure com l’aficionat gironí està seguint els partits, sobretot la gent més jove, amb molts nens amb samarretes del Girona... El dia de celebració de l’ascens aquesta il·lusió era normal, però el més important és que ha tingut continuïtat. Que un diumenge al vespre i amb pluja hi hagi 10.000 persones al camp: això és la continuïtat. Jo, que he seguit partits amb les 300 persones de sempre al camp, veig l’afició d’ara amb una immensa satisfacció.

Etiquetes

Més continguts de