Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Fidel Aguilar

NO SÉ COM VA que una obra d’art se’t gravi amb foc al cervell, però és el cas. “Fidel Aguilar va néixer a Girona per desgraciat atzar,” diu Eva Vàzquez, la comissària de l’actual exposició a la Casa Pastors, a tocar d’on l’artista tenia el taller, i que mostra la seva obra completa, recuperada d’un magatzem municipal. “A França seria un dels artistes més reconeguts de la seva època”, diu.

Hi estic completament d’acord. L’altre dia vaig conduir fins a Girona per anar a comprovar-ho. Vaig travessar Quart, on hi ha les Ceràmiques Marcó, que han cuit les reproduccions d’Aguilar que he vist en algunes cases i que m’han meravellat. El rostoll dels camps de blat tornava la terra una crosta rossa de pa, les bales cilíndriques tenien forma de llesques de barra, repartides a sobre les taules. Un meteorit fregava els camps, que feien bombolles semblants a caps.

L’exposició Un meteorit fugaç: Fidel Aguilar commemora el centenari de la mort d’un artista que va agafar amb les mans l’espurna del moment i va congelar-la. Com si per comptes d’esculpir en un carreu de la muralla de Girona hagués obrat en un meteorit. Què hi ha dintre aquests caps impenetrables? L’exposició emmarca Aguilar en les confluències de l’època: l’arqueologia grega de quan Caterina Albert excavava per Empúries i Carner escrivia a la Camperola llatina -“Mai no sabràs que dins la gleva amiga / jeu enterrada una deessa antiga”-; les revistes estrangeres il·lustrades; el cine mut. Fill de carboner, ebenista de mobles, els seus nus femenins fan pensar en l’època blava de Picasso. Les figures són andrògines, amb els caps tombats i els cabells recollits, pentinats com cascos de guerrers clàssics.

Aguilar va morir als vint-i-dos anys. Davant d’una creativitat tallada al zenit, no puc evitar pensar si no vivim de més, i que qui els deus estimen es mor jove. Tot el que ell havia de viure ara sembla contingut en aquests caps prometedors i generosos, calaveres hamletianes carregades d’ascetisme i de bondat. En una vitrina s’hi exposa un bitllet amorós escrit per Aguilar el desembre de 1916, dos mesos abans de la mort. Com deu haver-hi arribat? No va enviar la nota? ¿La noia va tornar-la a la família el dia de l’enterrament? Els meteorits són llavors caigudes al nostre parèntesi mortal. “No vagis al ball, vulgues ser la violeta, ella sempre està encongida entremig de les herbes, i això que és de les flors més belles, i és la que escampa l’aroma més suau, i en canvi per més amagadeta que estigui hi ha un cor que s’apiada d’ella, i aquest cor també el tinc jo. El teu aimador. Fidel Aguilar”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT