Mísia a Banyoles: entre el fado i el cabaret

La cantant portuguesa d’ascendència catalana manté l’hàbit saludable de visitar de tant en tant les comarques gironines: aquest dissabte, a Banyoles, vam poder confirmar com li senten de bé els anys, el fado i també l’humor.

El món del fado ha superat airosament l’estrès post-traumàtic que va implicar la mort d’Amália Rodrigues (1920-1999), indiscutiblement la gran fadista de referència de la segona meitat del segle XX. Ho ha fet promovent, en aquestes dues últimes dècades, una exitosa generació de cantants novells de gran talent i carisma, com ara Ana Moura, Kátia Guerreiro o Mariza, tot i què -també s’ha de dir-, algunes d’elles (per què és una generació bàsicament femenina) potser massa recolzades a la forma de cantar ‘amaliana’.

Mísia, objectivament, no forma part d’aquella nissaga, perquè ja havia començat la seva carrera a l´inici dels 90. Tanmateix, va saber (i això, per descomptat, no te res de dolent) aprofitar l’onada del nou mil·lenni per rellançar -sobretot a nivell internacional- la seva carrera. I qui millor que ella –que precisament mai va ser una imitadora de Rodrigues, degut al seu timbre més greu i a la seva mètrica vocal més desaccelerada– per fer-li un homenatge honest i sense pretensions: ‘Para Amália’.

És amb aquest espectacle que Mísia, nascuda a O Porto però de família catalana, va aterrar a Banyoles el passat dissabte, 14 d’abril, per un meravellós concert a l’amable sala de l’Ateneu, acompanyada del seu fidel pianista italià Fabrizio Romano. La sessió, que va durar una hora i mitja, integrava cançons d’Amália, amb nous arranjaments, com també noves composicions dedicades a la diva lisboeta. Però més enllà dels fados, a l’alçada del que s’esperava, vam trobar una artista pròdiga en el discurs i en recursos escènics, que entre tema i tema improvisava autèntics monòlegs capaços d’arrancar sonores riallades a la farcida platea.

La veritat és que Mísia, que porta molt bé el pas del temps (ningú diria que en té 62 anys), personifica com pocs artistes un equilibri reeixit entre tradició i heterodòxia: les interpretacions vocals resulten prou compungides, en to menor i amb un toc de ‘saudade’ força conservador; però, el pianista Romano (que en realitat és napolità) imprimeix cadències rescatades del tango, del music-hall i fins i tot de l’impressionisme debussyà. I a nivell d’espectacle, la cantant integra elements teatrals que recorden una certa atmosfera del cabaret o del vodevil, burlesca, però a la vegada elegant, realçada encara per una il·luminació discreta però molt cuidada i un magnífic collaret de robís que l’omplia el pit.

Aquesta faceta d’entertainer de Mísia apareix, com ella mateixa va reconèixer, lligada als seus orígens barcelonins, ja que la seva àvia “era una vedet d’El Molino del Paral·lel”. Al llarg de la vesprada, Mísia s’anava confessant -“alliberada però medicada”-, sempre amb altes dosis d’humor, però també mantenint una relació molt propera i respectuosa cap als espectadors: va admetre fins i tot que l’estima del públic és actualment la seva principal motivació per continuar la carrera musical, en lloc dels “errors de càsting amorosos del passat”.

La gent aplaudia enèrgicament, obligant Mísia a un parell de bisos on va aprofitar per palesar tot el seu virtuosisme vocal. La fadista tenia també reservada una sorpresa a la màniga del seu afrancesat vestit-gavardina negre: ‘La Gavina’ de Marina Rosell, a la què els banyolins van respondre amb una emocionada ovació dempeus. Tant la cantant com el públic s’ho mereixien; va ser, efectivament, una nit plena d’emocions.

Etiquetes

Més continguts de