Publicitat
Publicitat

CELOBERT

No havia De ser fàcil

MENTRE ESTIC ESCRIVINT, hi ha damunt la taula la qüestió: cal declarar la independència? Es pot? Tot va tan de pressa que aquest vespre ja podria ser declarada. En parlo amb gent moderada i llegeixo què en diuen, perquè el meu tarannà no és exaltat -confio- i perquè hem de vigilar molt per la gravetat del moment. La història diu que els catalans sempre hem estat vençuts, i en circumstàncies calcades a les d’ara. Però jo, que considero el suïcida una persona malalta, em pregunto primer de tot si sense aquestes derrotes els catalans avui continuaríem existint.

D’aquests últims anys, mesos i dies, el més transcendent de tot és que hem anat veient en què consistia ser catalans. Tant els de la banda independentista com els de l’altra. Alguns ho intuíem més que uns altres, esclar. Però diumenge vam constatar tots amb quin Estat ens enfrontem, que és el mateix de sempre. Dilluns vam poder veure que s’ho justificarien tot. Dimarts, que com a país no estàvem dividits. L’aparició del rei només va sorprendre els il·lusos.

Ara sabem amb molta més precisió què defensem, perquè diumenge ho vam encarnar. Els que érem als col·legis vam veure pel mòbil les càrregues en directe, i vam veure com la gent sabia que aquestes càrregues s’anaven acostant i ningú abandonava, perquè hi havia en joc la dignitat, que és allò que ens fa humans. Perquè la realitat terrible d’aquest conflicte és que s’hi dirimeix si els catalans existim o no. Si tenim o no els mateixos drets que els altres, pel fet de ser catalans. Quan se’m diu que soc un nazi o que tinc el cervell adoctrinat se m’està deshumanitzant. I si no soc una persona no tinc drets humans, i llavors se’m pot tapar la boca i se’m pot pegar, i dir que m’ho mereixia. Com s’ha fet amb les dones i els negres... La gravetat de diumenge és que van tractar-nos com a no persones i no ha passat res, cosa que els permetrà anar més enllà.

Espanya no renunciarà a guanyar per deu a zero. La salvatjada policial de diumenge estava pensada per carregar-se la unió entre els catalans, provocant una reacció violenta nostra que permetés més repressió, però sobretot que ens dividís l’endemà. Eren coces i cops de porra no contra les urnes, sinó contra el pacifisme que fa possibles les urnes, i sobretot contra la convivència.

Tota decisió moral és una aposta. Ningú coneix la força real de l’oponent, ni la pròpia. Però aquests dies hem sabut millor què defensàvem i, per tant, què teníem. Voler conservar-ho no et diu la manera, però sí que et diu el valor que hi dones.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT