CELOBERT

Que no Sigui Maquillatge

S’HA ACABAT, doncs, el primer agost sense nacres, els musclos verticals que treien la seva orella grossa de conill entre la posidònia, uns pètals durs que els que nedem per aquestes cales encara més o menys preservades jugàvem a buscar sota aigua. N’hi havia un centenar al voltant de Sant Feliu, i en mig any no n’ha quedat ni una.

La mort de les nacres ve d’un protozou que les debilita. Perden el reflex de protegir-se, no es tanquen i queden indefenses enfront dels depredadors.

Aquest agost, també per aquí a la vora, un submarinista va filmar el part d’un cavallet de mar. Ho vam veure per TV3, el cavallet convulsionant-se, buidant la panxa, deixant anar desenes i desenes de cavallets petits com espermatozoides...

Aquest agost també he trobat a faltar els pops. Cada any, en un moment o altre, descobria un ull entre les roques. Eren pops arraulits, molt ben camuflats. En canvi aquest agost... Era jo, que perdo vista, o era que ja no hi havia pops, tal com ja no hi ha nacres? Vaig arribar a un punt d’obsessió que baixant a la cala veia pops a fora en forma de pins, amb les arrels llargues arrapades com potes de pop a les roques.

Fins que ahir mateix, potser perquè feia mala mar, en vaig veure un d’inflat i desplegat sobre una roca, un pop esplèndid en forma de bolet atòmic. Hi són! Encara hi són!

Sota aigua és un lloc ideal per pensar. Nedes per un altre món, amb una altra llum i un altre silenci, tan diferents que no et distreuen del que dus al cap. Vius en dos mons paral·lels. Mirant aquell pop, vaig pensar què es tramava mentrestant al món de fora i en com l’amenaçava el panorama que denuncia ara mateix SOS Costa Brava: l’edificació de més de mil habitatges a la platja de Pals, la prolongació de l’autopista de Blanes a Lloret de Mar, el ciment a Cap Roig i Aigua Xelida, els blocs d’apartaments a la Pineda d’en Gori de Palamós, les urbanitzacions noves a la cala d’Aiguafreda de Begur i a la cala Morisca, tot un port esportiu a Tossa amb la destrucció d’un paratge preciós i l’increment de barques, la urbanització projectada a Llançà en sòl forestal...

Em pregunto si aquests projectes destructius no apareixen ara per tal d’aprofitar la situació de desgovern i hores baixes de les institucions, tal com devia passar amb l’especulació dels anys setanta, aprofitant l’enfonsada del règim franquista. I em pregunto si enmig d’aquest panorama devastador tramitar una candidatura de la Costa Brava com a Reserva de la Biosfera no serà més aviat una maniobra de maquillatge per distreure’ns dels perills immediats.

Més continguts de