La bici i les rodes tortes

Fa més d’un any que, en una pista forestal entre Pedralta i Solius, al punt que el torrent de Molinets s’ajunta a la riera del Vilar, em trobo amb la mateixa bèstia verda, lligada amb cadena i cadenat al tronc d’un suro. He dit bèstia i en realitat és una bicicleta de muntanya que amb el temps m’he acostumat tant a veure en aquest lloc solitari, mig tombada sobre el talús del camí, que em fa companyia com si estigués viva. És la companyia que ens fan els misteris. Què devia passar? El ciclista va descuidar-se’n i va tornar a peu? Va lligar la bicicleta a l’arbre i després va tenir un accident?

Com fabricada expressament, amb el temps i la intempèrie la bicicleta s’ha naturalitzat, ha arrelat al bosc. El puny del manillar s’enfonsa a terra, les llandes de les rodes s’han deformat com si s’haguessin fos per adaptar-se a la irregularitat del talús i entre els radis hi creixen  herbes i hi cau fulla seca del suro.

No sembla una bicicleta cara, però té marxes i uns bons frens, i el verd de la pintura brilla. És estrany que en tant de temps no hagi vingut ningú amb unes tenalles a desencadenar-la i endur-se-la, o que algú no s’hagi emportat el seient, la roda posterior o els pedals, tan fàcil que seria. Me la miro amb una barreja de tristesa i alegria, perquè és llàstima deixar perdre una bicicleta però també és agradable trobar-se-la al peu del camí, gratuïta i inútil, cada vegada més mimetitzada amb el bosc, i arribarà un dia que només la veurem els que la vam conèixer quan feia poc que havia arribat.

Per tornar-la a fer funcionar se li haurien de canviar les rodes deformes. O una cosa molt més complicada: buscar-li uns camins amb alts i baixos regulars que s’adaptessin a les llandes tortes, de tal manera que seria l’única bicicleta que hi pogués circular, perquè les circumferències perfectes de les rodes de les altres bicicletes no s’hi adaptarien. Aquesta idea –adaptar un camí a les rodes d’una bicicleta deforme– m’ha dut a pensar en la democràcia d’ara, en el seu camí degradat i deforme, aconseguit amb els anys i la destrucció de l’ensenyament, la corrupció aplaudida, el periodisme venal, la justícia de part, la burocràcia necròtica, l’autoritarisme institucional i les irresponsabilitats, és a dir les immoralitats públiques: quina bicicleta no havia d’adequar-s’hi millor que una bèstia salvatge i amb les rodes tortes? Portem dècades construint un camí intransitable per a les bicicletes decents, un camí irregular que per a la bici salvatge de les rodes tortes és com una catifa vermella.