16/03/2022

Al costat dels professors

2 min

Aquests dies, la invasió d’Ucraïna deixa encara més en evidència les frivolitats. Amb el soroll de fons dels bombardejos i els plors, que terribles i cíniques que sonen les proclames buides dels nostres mitjans de comunicació i dels nostres polítics, tan acostumats a viure en la irresponsabilitat.

A prop de casa hi ha una escola i l’altre dia vaig veure, penjats darrere els vidres de les finestres dels passadissos, de cara a fora, cartells escrits a mà en alfabets ciríl·lic i llatí que deien "PAU". També hi havia banderes d’Ucraïna, tal com n’he vist en una casa al meu mateix carrer.

L’escola va fer-me pensar que el desemmascarament de la frivolitat per la guerra també ha d’estar influint sobre els mestres i els professors. Totes les guerres són de cultura i la cultura en si mateixa és una guerra de l’esperit contra la hipocresia. Personalment, m’alegro molt que mestres i professors hagin per fi aixecat la veu i protestin contra un sistema educatiu que porta anys i panys davallant i enfonsant-se com si no passés res, com si no tingués cap mena d’importància el seu fracàs, sent com és l’educació la pedra de toc de qualsevol cultura.

Fa més d’un quart de segle que sento la mateixa cançó: “el món ha canviat, l’ensenyament ha de canviar”, “hem de preparar els alumnes per al dia d’avui”, etcètera, etcètera, i tot de consignes buides i pretensioses, basades en el xantatge moral i destinades a destruir a base de canvis irresponsables i constants la tradició didàctica occidental, basada, com tot, en el sentit comú. Quants esforços no han calgut, quants cursos, reunions i violències per arrasar un sistema que poc o molt funcionava i aconseguir que els alumnes avui surtin amb prou feines sabent escriure i llegir, després de passar-se deu anys anant cada dia a classe.

Cap ofici admiro tant com el dels mestres i els professors, i no en conec cap altre que hagi patit un bombardeig tan persistent i salvatge, dirigit a desposseir-los de la dignitat, és a dir, de l’autoritat que tenien, a base d’impedir-los responsabilitzar-se del seu treball: adulterant-lo, burocratitzant-lo i frivolitzant-lo.

Acusar ara els docents de voler més vacances és exactament queixar-se no pas del fet que no es preocupin de la seva feina sinó, al contrari, acusar-los de no acomplir allò per a què se’ls vol tenir: uns purs vigilants dels fills de les famílies pobres mentre els pares treballen, d’alumnes que no cal que aprenguin res perquè, en definitiva, els responsables de l’ensenyament públic no pensen que valgui la pena, ni que hagi de servir-los per res.