"Vaig creuar la frontera tot sol, tenia 9 anys i dormia sobre la sorra d'Argelers; allà no hi havia res"

Les tropes franquistes van entrar a Barcelona l'any 1939 i milers de persones es van veure obligades a deixar Catalunya per salvar la seva vida. Es calcula que 475.000 persones van creuar els Pirineus per buscar refugi a França, la majoria en camps de concentració, en unes condicions molt precàries. Eren tant membres de l'Exèrcit Popular de la República –que estava en retirada– com civils que s'havien significat amb les idees republicanes i fugien de la repressió franquista.

Ara, 75 anys més tard, el Memorial Democràtic de la Generalitat, conjuntament amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera, han organitzat una jornada per recordar aquell èxode i homenatjar els testimonis d'aquell capítol de la història. L'acte ha arrencat a la sala La Societat de la Jonquera, on més de 250 persones vingudes d'arreu de Catalunya han escoltat els testimonis de persones que van viure en pròpia pell la dura experiència de l'exili (a través de vídeos del Banc Audiovisual del Memorial Democràtic), i també han repassat aquells anys de la mà d'historiadors. Després de visitar el Museu Memorial de l'Exili, a la tarda es traslladaran al camp de concentració de Ribesaltes, a l'altra banda de la frontera.

Memòria i justícia

L'acte no només vol ser un record i un homenatge als exiliats republicans sinó també un toc d'atenció per recordar que encara no s'han jutjat els crims del franquisme. El director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos, ha lamentat que els tribunals espanyols hagin "tancat la porta" a investigar els crims de la dictadura i que hagi hagut de ser la justícia argentina la que hagi fet els primers passos. "Hi ha la justícia moral però també la justícia material", ha reivindicat el director del memorial.

Reflexions com aquesta s'han deixat sentir durant tot el matí entre les persones que han assistit als actes de commemoració i que, la majoria, han viscut en pròpia pell o en la dels seus familiars què comporta l'exili o la repressió franquista. "Un país sense memòria no té història", reivindicava Maria Rosa Vinyoles, filla d'exiliats. Ella recorda que quan anava a l'escola no podia dir que el seu pare estava empresonat. "Havia de dir que el pare era a treballar lluny, no podia dir que era a la presó, i això per una nena petita és molt dur", ha manifestat Vinyoles, que va conèixer el seu pare quan tenia cinc anys.

Testimonis directes de l'exili

Jordi Rossell té 82 anys i fa poc que ha tornat a viure a Barcelona. La seva condició d'exiliat el va portar a viure a França i també a l'Amèrica del Sud. Amb només 9 anys va creuar tot sol la frontera i va arribar al camp de refugiats d'Argelers. "Allà no hi havia res, dormíem sobre la sorra de la platja", relata. Rossell, que ha escrit un llibre amb les seves memòries, recorda que feien forats a la sorra per protegir-se del fred i dormien sempre diverses persones plegades per tal de donar-se escalfor, ja que només tenien una manta per cobrir-se. "De testimonis com el meu cada vegada en queden menys i és important reviure aquells fets perquè no torni a passar", ha manifestat.

El president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del franquisme, Enric Pubill, també ha reclamat que cal seguir fent memòria i reivindicant la resistència republicana. El seu pare formava part de l'exèrcit de la República i l'última vegada que el va veure tenia només sis anys. "Venia en retirada i recordo que anava brut i molt barbut, ens va dir que anava al barber i a rentar-se però ja no va tornar mai més", rememora Pubill. El seu pare va ser un dels milers d'exiliats que van haver de marxar a França per por de ser afusellats per les tropes franquistes. Pubill, que ara té 83 anys, va estar tota una dècada a les presons de Franco, després el van desterrar a Madrid i va haver de fer el servei militar. "Vaig passar 20 anys de la meva vida esclavitzat per la dictadura", lamenta.

També sap què representa ser filla d'exiliats Rosario Cunillera. Els seus pares es van conèixer a l'exili, a França, i el seu pare va tornar a Espanya amb els guerrillers, però el van atrapar. Va estar-se 13 anys a la presó de Burgos sense saber que havia estat pare. Ella, mentrestant, va créixer a França amb la mare. "Jo era refugiada però a França em tractaven amb respecte i podíem parlar de la guerra, no com la gent d'aquí, que va patir l'exili interior i no podia parlar de res", ha lamentat Cunillera, que assegura que el seu pare per ella va ser "un heroi".