Comarques Gironines 23/02/2021

Maliky: "Estàvem perduts al mar i tres dofins ens van acompanyar al davant de la pastera"

4 min
Maliky

GironaVa arriscar la vida en un duríssim periple migratori des de Mali que va durar anys. Ara viu a Girona en un pis tutelat amb 4 joves més, dins el Programa d’Inserció Laboral (PIL) Riu Ter. A les tardes, en Maliky, que acaba de fer 19 anys, estudia a l’Escola d’Adults de Salt, i als matins fa reforç al centre d’inserció. És un bon estudiant, ha après català i vol cursar un grau mitjà d’educació social perquè creu que pot ajudar joves en la seva situació.

Com era la teva vida a Mali?

— Jo no tenia res i els companys més rics es burlaven de mi. Ells anaven amb bus o amb moto i jo sempre a peu. Arribava tard a tot arreu. Soc fill únic i el meu pare va morir quan era molt petit. La vida és molt difícil per a una dona sola com la meva mare si no l’ajuda la família del marit. Vaig haver de deixar l’escola amb 14 anys. A aquesta edat, allà ja ets un adult. Com que la família del meu pare no em tractava bé, vaig decidir marxar per buscar una oportunitat, un futur.

On vas anar?

— Vaig anar a Mauritània per treballar i ajudar la meva mare, però l’experiència que vaig tenir allà em va canviar. Treballava com un esclau en una casa: cuinava, netejava, rentava la roba. I em pagaven molt pocs diners. Tenia clar que havia d’aguantar el que fos per tenir una vida millor i continuar el camí.

I vas reunir prou diners per pagar-te el viatge?

— No. Jo només em volia pagar el bus fins al Marroc, però després vaig veure que s’hi havia d’entrar d’amagat, perquè els menors no poden viatjar sols. Vaig veure que molts joves s’amagaven sota d’un camió per entrar al Marroc i ho vaig fer així. N'estava molt convençut. Era un risc molt gran, però en aquell moment no m’importava morir si no ho aconseguia.

Quan vas veure que hi havia tanta gent intentant entrar a Europa i que era tan difícil, no et vas desanimar?

— En arribar al Marroc, a l’estació de Casablanca, vaig veure mils i mils de persones que estaven en la mateixa situació que jo. Em va impressionar. Però després vaig anar a un bosc a prop del mar, a Selouane, prop de Nador, on la gent s’espera per aconseguir una pastera, que era molt i molt pitjor. A la ciutat tenien mantes i lloc per protegir-se, al bosc passaves fred i et mullaves si plovia.

¿Tenies els diners per pagar a les màfies el viatge en pastera?

— No. Hi havia dos tipus de viatges. Uns eren més segurs i més cars, perquè la policia els deixava passar. Els organitzadors del viatge els donaven una part dels diners. En els viatges més barats, cada cop que surt una pastera deixen pujar dos nois que no tenen diners i que han tingut moltes dificultats per arribar allà, però només un cop. Si no surt bé aquest cop, has perdut la teva oportunitat. Hi ha gent que porta dos o tres anys esperant un nou viatge. Els que van pujar amb mi havien pagat uns 4.000 euros. Jo no els tenia ni ningú me’ls podia donar.

Com va anar el viatge?

— El primer cop el mar estava molt picat. Els que portaven la pastera volien sortir igualment, però era impossible pujar a la barca. Feia molta por. Vam haver de tornar enrere. Vam esperar a la nit següent. Vaig pujar a la pastera sense res per menjar. Ningú no duia res. Si hagués durat molt hauríem mort tots. Érem 36 persones. Un portava el motor i l’altre el GPS, però a mig camí hi va entrar aigua i es va fer malbé. No ens podíem orientar, estàvem perduts. Des de la barca només vèiem mar per tot arreu. Tothom cridava i alguns es van posar a resar, cada un segons la seva religió. Jo no entenia res. Hi havia gent de Ghana, de Costa d'Ivori...

Però ho vau aconseguir...

— Quan estàvem ben perduts, tres dofins es van posar davant de la pastera i ens van orientar. Era el primer cop que veia uns peixos com aquells. No ho sé, era com si fossin persones. La gent deia que ens ensenyaven el camí cap a terra, però no sabíem si ens duien cap a Espanya o cap a l’Àfrica. Els vam tenir al costat més d’una hora. Jo vaig estar tota l’estona plorant.

Ploraves d’emoció?

— Sí, però sobretot de por. Hi havia dones amb fills que també ploraven, perquè feia anys que eren al bosc intentant passar i encara no ho havien aconseguit. També em feia molt mal la cama. Anava assegut al costat del motor i la gasolina barrejada amb la sal em feia molta picor. Em vaig fer molt mal a la pell. Tinc cicatrius i encara em fan una mica de mal les ungles.

Quan vau arribar a terra?

— Vam estar més de 15 hores al mar. Vam sortir a les 3 de la matinada i l’helicòpter ens va veure a les 5 de la tarda. Després van tornar amb un vaixell de salvament. Hi havia gent que s’abraçava, tots cridaven. Tothom estava molt emocionat.

¿Et consideres una persona forta, per haver aguantat tot el que has hagut de passar?

— Sí. Però només ho pots aguantar si tens una vida tan dolenta com la meva.

¿Hi ha gent del teu poble que vol venir? Què els dius?

— No els puc dir res de bo del camí per aconseguir una vida millor. És dur. Has d’aguantar moltes coses. Pots morir pel camí. Però si els dic que no vinguin, que no hi ha res fàcil, em veuen com un enemic. Em diuen: "I com és que tu ets aquí?"

Què t’ha ensenyat aquest viatge?

— Aquest viatge m’ha ensenyat la vida d’una altra manera. He vist coses bones i dolentes. És una història que no oblidaré mai. Però no he acabat el viatge, encara m’he d’esforçar per tirar endavant. Jo no em puc queixar. He tingut sort i oportunitats. I les estic aprofitant.

¿Creus que tenen prou oportunitats els joves migrants?

— Als centres d’Andalusia no hi veia cap futur. No ens donaven classe ni de castellà. Vaig notar un canvi molt gran amb els centres d’aquí. Aquí m’ha anat molt bé, m’han ajudat molt. Si d’aquí uns anys trobo feina, m’agradaria portar la meva mare.

stats