HE TORNAT a les restes iberes de Plana Basarda. Respecte de la seva conservació, és una sort que no sigui fàcil trobar-les. Has d’ajupir-te i passar per sota el bruc i per sobre de troncs de suro travessats al corriol, fins que entre la vegetació descobreixes una cova rectangular, clarament tallada a la roca, amb la força essencial d’allò que ha persistit durant mil·lennis. Després trobes un rosari de sitges a terra, ulls plens d’aigua negra o amb troncs que hi han crescut a dintre, i penses: quantes sitges deu haver-hi enterrades i per descobrir? Aquesta línia de pedres desfeta, no deu ser la base d’una construcció? Potser d’una muralla? Aquests esglaons gastats de la roca, van ser mai una escala que algú va picar? I t’imagines caminant per carrers invisibles. Qui sap si aquí no hi havia una plaça. Aquí potser va haver-hi un temple.
Els ibers construïen els vilatges en turons com terrasses amb vistes, des d’on controlaven les plantacions agrícoles de la plana. Aquesta civilització heterogènia va existir entre els segles VI i I aC, germinada i enriquida pel contacte dels pobles indígenes amb els fenicis i els grecs.
Al Museu d’Arqueologia de Catalunya ara mateix hi ha una exposició esplèndida i fascinant, L’enigma iber. Enigma perquè malgrat que són la nostra llavor -o potser per això- sabem poca cosa dels ibers. L’objecte més impressionant de l’exposició, per a mi, és l’estela de pedra de Santa Perpètua de Mogoda, amb set línies d’escriptura ibèrica que al museu es poden escoltar com si la pedra parlés: la pedra pronuncia el text, sabem com sona l’alfabet, però no sabem què volen dir els sons.
La victòria dels romans a la Segona Guerra Púnica va comportar el seu domini de la Península, i van acabar arrasant la cultura ibera. Es van fundar ciutats noves, i molts vilatges ibers van ser abandonats, segurament també Plana Basarda. Fa més de dos mil anys que per allà dalt només hi corren animals i fantasmes, i algun curiós com jo.
Els vilatges ibers, tan ben posats, impressionen més pel testimoni d’una absència que pel que van deixar materialment. És alliçonador veure com civilitzacions tan esplendoroses i esteses van desaparèixer fins al punt que no n’ha quedat gaire més que algunes petites mostres fragmentàries i prometedores. És impressionant com va acabar una cultura que, pels trossos de monuments que es poden veure a l’exposició, al seu moment devia tenir-se per indestructible. No en va quedar ni la clau per desxifrar-ne l’alfabet. Esborrades com aquesta mateixa columna desapareixeria només de tocar el botó Supr del teclat.
