Torroella de MontgríPocs intèrprets s'han mantingut tan fidels al Festival de Música de Torroella com ho ha fet Joaquín Achúcarro, que amb 83 anys va actuar diumenge al festival per vint-i-cinquena vegada consecutiva. En efecte, Achúcarro ja és una cita ineludible entre el públic més veterà, i aquells que l'hem sentit per primera vegada hem descobert l'empremta d'un pianista experimentat, ple de vitalitat i amb un fort domini de l'instrument i de l'escena.
Achúcarro va oferir un repertori íntegrament romàntic, que va començar amb la 'Sonata per a piano en si major' de Franz Schubert. En les seves sonates, Schubert no innova en estructura, sinó que adapta a la forma clàssica de Mozart i Haydn l'expressió de la seva individualitat d'esperit més romàntic. La 'Sonata en si major' és amable, "un somriure perenne", tal com va apuntar el mateix pianista, i gaudeix d'una immensa riquesa temàtica i melòdica que Achúcarro va projectar amb un so net, concís i delicat.
El concert va prosseguir amb el 'Klavierstücke' de Johannes Brahms, la seva última obra per a piano, escrita per un Brahms conscient que moriria. Achúcarro va interpretar amb vitalitat i energia, en cap cas amb violència, i amb una gran capacitat expressiva les dues últimes peces de l'obra: l''intermezzo', una peça graciosa que reflecteix la ironia incisiva que va caracteritzar el compositor; i la rapsòdia, una marxa triomfal que acaba de forma dramàtica, com la vida mateixa.
L'univers de Fryderyk Chopin va ocupar tota la segona part del recital. Primerament, el pianista va oferir la 'Fantasia impromptu' en do sostingut menor, una explosió de virtuosisme i lirisme que va abordar amb una tècnica impecable sense que això minvés la seva capacitat expressiva i comunicativa: una fantasia, certament... El concert va acabar amb la 'Sonata per a piano núm. 2' en si bemoll menor, el tercer moviment de la qual és una marxa fúnebre que Chopin havia escrit en honor dels morts de la insurrecció de Varsòvia del 1830 i el 1831: un tema tràgic que s'intercala amb una melodia d'una delicadesa sublim amb la qual Achúcarro va fer estremir tota la sala.
Al final, els aplaudiments van ser majúsculs: Achúcarro va regalar fins a quatre bisos. El públic l'hi va agrair fins a posar-se dret. Fins l'any que ve.
