JOSEP DOMÈNECH: “Els clients em pregunten de què va un llibre. I això és el menys interessant”

La majoria dels llibres que ven a la Llibreria Geli de la Rambla de Girona no li agraden. Porta 35 poemes tatuats al cos. Va néixer a Sant Feliu de Guíxols fa 48 anys. Ha guanyat el premi Gabriel Ferrater amb El càcol, un poemari que es publicarà aviat inspirat en un carrer de Calonge. Parla sense embuts, amb rotunditat i veu de tro.

És llibreter per amor als llibres?

Sóc llibreter perquè no em van voler de cambrer a L’Arcada. Tenia experiència: el meu pare havia estat maître de L’Hostal de la Gavina de S’Agaró i jo hi treballava als estius. Els tatuatges no els van agradar. En canvi, a la Llibreria Geli, en Pere Rodeja em va contractar potser perquè era el nebot del capellà Narcís Ponsatí.

Com és que porta versos tatuats?

Als 30 anys vaig fer un clic i vaig pensar que podia tatuar-me versos en què em veiés reflectit. És com una petita droga. Quan comences no tens aturador. Si hagués tingut diners en duria molts més. Al cap de cinc anys, vaig parar.

Quins autors hi porta?

Narcís Comadira, Enric Casasses, Carlos Drummond de Andrade, Raul Polito, Horaci, Eminescu i d’altres. La majoria són versos grollers, perquè jo sóc groller.

Li agrada el portuguès?

Quan em vaig separar de la primera dona, la catalaneta, que en dic jo, vaig conèixer una brasilera en una casa de barrets de Girona. Em pensava que m’havia enamorat, però en el fons del que m’havia enamorat és de la llengua brasilera. L’endemà de conèixer-la vaig anar a la biblioteca de Sant Feliu de Guíxols a buscar un diccionari de portuguès per escriure-li un poema d’amor abominable.

L’idil·li amb la llengua encara dura?

Sí. He fet moltes estades al Brasil, he traduït una dotzena de llibres del portuguès al català i he ajudat amics brasilers a traduir llibres del català al portuguès.

Té llibres al calaix?

No. Sóc de començar coses i no acabar-les. Si sóc infeliç no escric i si sóc feliç, tampoc. Voldria escriure una mena d’autobiografia a partir dels subratllats dels llibres que he llegit. A partir dels fragments, confegeixo un episodi de la meva vida. El problema és que n’hi ha un que m’ha marcat: quan la meva dona es va endur la meva filla al Brasil, en contra de la meva voluntat però amb el meu permís, durant tres mesos que es van convertir en set. En tots els llibres hi trobava motius per escriure sobre aquest episodi. Potser hauré d’escriure un llibre que sigui aquest mateix episodi explicat de quaranta mil maneres.

Llegeix en castellà?

M’agrada la literatura argentina, però el profit que en puc treure com a autor que escriu en català és mínim.

Si llegeix en funció del profit, ¿vol dir que gaudeix prou de la lectura?

Depèn. Als sadomasoquistes els agrada el patiment. Si no hi ha una certa dificultat lèxica o sintàctica, no m’interessa gens ni mica.

¿No valora la literatura que fica el lector dins una història i el commou?

Jo em commoc d’una manera diferent. M’interessa una frase, un sintagma, la conjunció de dues o tres paraules.El meu problema és que jo llegeixo sempre com a poeta. El “De què va?” que em pregunten alguns clients és el que menys m’interessa d’un llibre.

Hi ha clients que surten escaldats de la llibreria?

Jo sempre intento recomanar coses bones i evitar que comprin un llibre dolent. La gent cada vegada té una cultura més minsa. Estudiants de filologia que no saben ni dir el llibre que han de llegir. Molta gent necessita el mòbil per demanar un llibre. Són incapaços de recordar-ne el títol. S’estan cinc minuts remenant l’aparell i al final et mostren la pantalleta i et diuen: “Vull aquest”. No poden ni llegir-lo! És un dels motius pels quals no suporto els mòbils. M’he tornat un radical. Però la gent continua comprant llibres. Va bé per a les llibreries. Ara, quina mena de llibres? D’això no se’n parla. Què t’aporta en Ken Follet? Et fa més savi?

Evasió?

Sí, però el 99% de la gent només vol això. Crec que era Kafka qui deia que si un llibre no t’ha donat un cop de puny, per què l’has llegit? Llegir un llibre bo representa un esforç i la cultura de l’esforç ja no la té absolutament ningú. Una vegada una noia va demanar un llibre d’en Paulo Coelho, un escriptor que jo odio, i la vaig convèncer perquè s’endugués el Llibre de desassossec, de Fernando Pessoa. Això sí que és autoajuda de la bona. No passa gaire, però em va fer cas. Al cap de dues setmanes va tornar i em va dir que era el llibre de la seva vida.

Ha recomanat algun llibre avui?

Han vingut tres argentins i els he fet conèixer l’escriptor argentí Rafael Pinedo. És molt bo, tot i que només va escriure tres llibres. Sempre tinc al taulell alguns llibres com si fossin una novetat, com per exemple Incerta glòria, de Joan Sales; De fems i de marbres, de Francesc Serés... També algun llibre d’en Ponç Puigdevall, que és ganxó com jo i que trobo extraordinari perquè posa tota la carn a la graella i s’humilia en els personatges, que són un reflex d’ell mateix. Si no hi ha un gra gruixut d’autobiografia darrere, si no veig algú darrere el text, no m’acaba d’interessar.

Es creu la llista dels llibres més venuts?

Els llibres més venuts mai no són els millors llibres. Als diaris hauria de sortir quins són els millors llibres, com fan amb les pel·lícules. I, ja que hi som, un dels grans llibres que ha sortit en els darrers temps en català és La imatge, de Josep Palacios, dos volums preciosos amb l’obra completa d’aquest senyor publicats per la Universitat de València. I no se n’ha sentit a parlar gens ni mica. L’he recomanat amb tanta insistència que devem ser la llibreria que n’ha venut més de tots els Països Catalans.